Des del lloc on semblo ser

Sembla que ja és de dia
surt el Sol i és massa tard
i tant que m'agradaria
que el teu somriure fos un regal.

Lluny de la llunyania
busco on ets, on estaràs.
Sembla que el temps m'odia
i que passa molt lent per així fer-me mal.

Potser malament no estaria
fer un somni dins la realitat,
i així quan desperti i sigui de dia
tancar les ales de quan fa llibertat.

Potser quan refresqui i es faci de nit
quan surti la lluna i els nostres estels,
vols el meu braç que et faci d'abric.
Per si de cas, jo seré ben despert.

Si veus que la llum es torna foscor
que no trobes forces per continuar,
mira'm als ulls i encén el meu cor
de nit i de dia t'estaré esperant.

Els meus ulls, ara no ploren
em diuen fluixet que ja s'han cansat.
Reciten ben tristos, amb cara d'angoixa
cada paraula del nostre comiat.

Diuen els àngels que em volen pel cap
que ja has marxat, que mai tornaràs.
Diuen les fotos que hi ha a la paret
que encara ets aquí per fer-me costat.

A cada abraçada vaig esgotar
l'aire impregnat de la teva olor.
Amb cada mirada vaig observar
els teus ulls brillants d'amargor.

Tu sempre deies que eres feliç
i que mai ningú no et faria plorar.
Deien les llàgrimes d'ahir a la nit,
que avui te n'aniries per no tornar?

Sembla que no però el Sol ja se'n va
la lluna em saluda i em pica l' ullet.
Ahir em va prometre per avui a la nit
que faria caure una pluja d'estels.

Brillen les llums de la nit d'un hivern
encara recordo la teva suavitat.
Vull tancar els ulls per somiar-te despert.
Vull creure que t'oblido però no és veritat.

Recordo el teu somriure,
com si el tingués aquí al davant.
Em treu segons per viure,
i el meu temps ja s'ha acabat.

Podria escriure fins la meva mort,
podria dir-te el que ningú sap
però prefereixo cridar: " t'estimo "
i desitjar que l'hafis escoltat.