De diumenge a la fi del món

La quotidianitat condueix a un opressiu avorriment, a un tedi vital, a una amenaça constant de tot allò que infinitat d'esguards han contemplat il·limitades vegades. Miro al meu voltant i només sento una absurditat que em corroeix per dins. Potser sento el mateix sentiment que ells? Potser m'identifico amb uns personatges absurdament habituals i insòlits d'unes pàgines sedoses d'un llibre de complex nom de marques?

Personatges abstractes que adopten postures mecanitzades, tal vegada sense sensibilitat, que es guien per aquella obstinació que ha de ser satisfeta, per uns impulsos que han de ser saciats, com en una tria d'una carta, on atiar la set de matar algú, com a To choose ("Quan un home no pot triar deixa de ser un home. Un home que tria el mal pot ésser, d'alguna manera, millor que aquell que té la bondat imposada en ell?") Situació irònica. Aquest algú no pot triar, aquest impuls que es troba en ell el priva de llibertats, el lliga a les seves accions o inaccions, aquest algú anihila la seva llibertat amb la necessitat de matar i matarà i necessitarà tornar a fer-ho. Serà, doncs, lliure només pel fet de triar a qui matar? Dubtosa, amb totes les meves forces, tanco els ulls, necessito retrobar-me amb la sensibilitat i la delicadesa.

M'evaporo i entro en un tren, un tren d'un país de llengua estrangera i em sento arrossegada per la fredor d'uns rails amarats per la pluja i d'un alè glaçat que ho impregna tot, un ambient que em crea una angoixa vital, una opressió, l'opressió d'un món gèlid. Però aprecio la calidesa d'una figura tranquil·la davant meu, tan càlida com el color salmó del seu vestit. Un home acaricia amb la mirada les seves pèrfides cames. Una sensualitat eròtica embolcalla la incomunicació de llenguatges diferents i la comunicació de sentiments. Incomunicació i comunicació. Situació injusta? Injustícia i incomunicació? Potser... Oldeberbook, i de nou el fred, i l'angoixa, encara més frustrant i impotent, un ambient que em fa perdre la meva identitat. I llavors, en aquesta crònica de la fi del món, escric, l'única sortida que m'anima en la impotència asfixiant del fred que em cala els ossos i que m'enterra com si no fos ningú. I ella parla, i allargassa els seus mots, i segueix parlant i barbotejant, intentant innovar amb algun comentari, amb mots inútils, i preguntes retòriques, fins que m'atordeix i fins jo mateixa em pregunto el perquè de tot: el perquè del moment, el perquè d'aquell precís instant, el perquè de trobar-m'hi en el moment assenyalat, el perquè de fer alguna cosa en el moment assenyalat, i doncs, el perquè de la meva puntualitat.

De sobte, es fonen les meves preguntes, i el glaç, i espero. Impacientment, espero. Espero per aquesta obsessiva impuntual puntualitat. I compto quatre quarts, i d'altres. I segueixo esperant, immòbil, incapaç de reaccionar davant l'absurditat de la situació. I en justifico els motius. I em pregunto el perquè de l'existència d'una generació d'impuntuals, una generació utòpica sense referents i ideals, que n'ha esfondrat uns de precedents i que ara genera una crisi de consciència. Llavors, torno a crear els meus miralls interiors, i les meves parpelles, al moment que tot s'esvaeix, davallen i s'aixequen de nou, i la meva veu es confon amb la d'un home que sembla recitar els mots que fluïen dels meus llavis: ...crisi de consciència, i llavors, triar. Què vols ser de gran? Depravat. La depravació, la transgressió moral i la perversitat, l'única sortida per trencar amb un sistema establert.

M'evaporo uns instants, i retorno, mentre se'm desdibuixa el xiuxiueig d'una veu femenina, vegetariana i de nou em qüestiono preguntes sense resposta... i segueixo així, entre contes i contes, i entre una obsessiva frustració sexual i un destí que es riu de nosaltres, i entre pèrdues d'identitat, egocentrismes i angoixes... Què vaig fer diumenge? Un parricidi. Què faré ara ? Non scriverai più.