El mar de les llàgrimes

Un relat de: Nastasia

En obrir els ulls la imatge que se m'oferia seguia consumint-me per dins. Foscor i silenci. No recordava res. Només aquell degoteig incessant, aquell soroll que em perforava les orelles i que ja s'havia convertit en una part més de mi, fonent-se amb una pudor a humitat que em calava els ossos; una barreja sensorial que m'angoixava i m'obligava a panteixar cansadament, fins a fer-se'm feixuc el simple fet de separar els llavis per tal d'evitar entrar en aquell joc de sensacions desagradables.
Les meves intrèpides mans es perderen entre una superfície que semblava ser flonja, però aviat, la basarda les conduí novament al meu cos, on s'hi arrauliren. Un regueró de llum s'escolava entre una escletxa de les parets de la cambra. Però la meva curiositat seguia incrementant-se: On em trobava?
Els meus peus nus començaren a desplaçar-se fins que toparen amb la gèlida rugositat del terra, un camí de cendres. Sentia un fred intens, un fred que m'amarava, i llavors vaig adonar-me que la meva pell era nua. Em vaig incorporar i, tot seguit, vaig començar a caminar per aquell espai desconegut guiant-me, atreta, pel raig de llum.
La llum semblava incrementar-se a mesura que m'hi atansava. Caminava entre els murs de la innocència i intentava retenir aquella espurna lívida de vida que s'esmunyia, sense obstacles, entre els meus dits. La fredor de l'ambient semblava contrastar-se amb l'escalfor d'una llum que mai havia contemplat amb tanta fervor. Vaig arribar al seu origen, dirigint un amatent esguard a l'exterior, un esguard que m'aportà nostàlgia; una nostàlgia, tal vegada malenconia. Uns éssers nus: petits éssers enjogassats, d'altres d'atents mirant un horitzó distant i proper, una parella, una família. Llàgrimes. Silenci. Llum. I silenci. Els éssers, de blanc i gèlid marbre dansaven al compàs de la malenconia, fins a restar quiets, anhelant el somriure incipient d'un silenci. Els seus ulls llençaven esguards assedegats. I aviat començaren a esquerdar-se. S'esquerdaven en silenci, tots ells, menys una figura que restava intacta. Un dors llis, un rostre lívid. Però la seva mirada perduda en algun racó incert mostrava el fluir constant d'aquelles partícules d'aigua que es desplaçaven pel rostre fins a topar amb una superfície inundada de llàgrimes d'argent. En aquell instant vaig comprendre la pudor a humitat. Vaig atansar-m'hi. Una esgarrifança seguida d'una suor freda i penetrant va recórrer la meva esquena. El seu físic era idèntic al meu. Però, per què plorava?
Vaig girar-me i em vaig identificar amb molts dels altres éssers que seguien apareixent. Aquella escena era com una pel·lícula d'imatges d'un camí que jo havia seguit i que semblava voler extingir-se. Vaig comprendre perquè no recordava res. Em trobava en el camí cap al no-res. Era un animal letàrgic i desemparat. Ho vaig comprendre tot. Aquella al·legoria volia transmetre'm una idea que sempre m'havia atemorit: era la meva mort. I jo plorava, plorava perquè el meu ésser havia culminat un camí d'esperances, tristeses i pors.
Tot començà a evaporar-se. Una mena de força em transportava, embriagant-me amb un dolç plaer. Em vaig despertar. Tot havia estat un somni, vaig pensar alleujada. Però, en observar-me les mans, vaig concebre unes arrugues que s'esquerdaven i que mai havien estat presents, i un color blanquinós com el del marbre començava a escampar-se per la meva pell.

Comentaris

  • Somnis...[Ofensiu]
    rnbonet | 29-12-2005 | Valoració: 10

    ...tenebrosos, vivències terrorífiques i esglaiants expressades amb un llenguatge molt elaborat i un gran domini del vocabulari i la sintaxi.
    Un descobriment. Vaig a per un altre.

l´Autor

Foto de perfil de Nastasia

Nastasia

12 Relats

25 Comentaris

18055 Lectures

Valoració de l'autor: 8.88

Biografia:
data de naixement: 26/08/88
nom: Marta

Què anhela qualsevol ésser no indiferent al transcurs del temps? Aquesta pregunta retòrica necessita ser resposta per vosaltres. Jo penso que l'AMOR és allò que ens impulsa a seguir aquest camí incert que és la nostra vida.

Us escriuré tots els relats que han tingut un cert punt important, algun sentiment que necessiti recordar, al llarg dels meus 18 anys viscuts. Són pocs textos, però amb el temps esdevindran importants perquè, com m'ha demanat fa poc una persona, no deixaré mai d'escriure, perquè escriure és el millor mètode de dialogar amb un mateix, de conèixer-se, de saber què vol un realment, i sé que la meva consciència no se n'oblidarà mai.


"Quan no vulguis dormir perquè la teva vida real ultrapassa els teus somnis, només llavors sabràs que estàs enamorada"
Marta