Un riu de pensaments en el dia prohibit: un difunt, un record imposat?

Ahir Tots Sants, avui la commemoració dels difunts. Algunes discussions moriran al Congrés dels Diputats per tal d'aprovar si es dóna a llum el tant debatut Estatut; d'altres moriran decidint si abolir la injusta llei sàlica. El que és segur és que haurà mort un dia més de la meva vida, en què milers de records seguiran aplegant-se en algun racó incert.
Avui és el dia en què l'eufemisme difunt omple totes les pàgines tintades dels diaris, el nostres pensaments i els nostres records. Records, records m'ocupen la ment en aquests instants en què evoco l'article de Larra, el dia de difunts de 1836. Com a ell, m'envaeix una malenconia tal vegada absurda, perquè no arribo a concebre cap difunt implícitament directe. Quedo atònita davant un mot que actualment sembla prohibit: " [...] com si presagiés la seva pròpia mort" ens diu. Sembla irrisori citar que avui és el dia dels Morts, car que, sent precisos, àdhuc és anomenat "Commemoració dels Fidels Difunts". Hi ha qui diu que l'aversió davant la mort dóna lloc a l'opció d'ignorar-la, potser amb l'esperança que aquesta actitud aconsegueixi allunyar-la de les seves vides.
Però, siguem diàfans, i deixem pas a l'omnipotència i transparència del mot: MORT. No sentirem pas dir que diàriament el decés - perdoneu l'eufemisme - arrossega quantitats de difunts de Sida, o bé, seria grotesc dir que la fam ha provocat milions de difunts. No, difunts adquireix un caràcter més "senyorial", ja ho diu el mateix nom: "dia de la Commemoració dels Fidels Difunts"; així doncs, avui només hem de pensar en aquells que foren fidels, només hem de memorar aquells qui els seus ideals seguiren el Cristianisme. Avui, només els fidels tenen l'accés restringit a les portes dels nostres records. Aquells qui moren en l'oblit de molts, tot i conèixer-ne els fets i les causes, aquells que han patit i lluitat per viure i no abandonar l'existència, però que no s'han identificat amb unes idees, aquells no poden ésser recordats o commemorats, segons les institucions. Ni tan sols avui. El dia dels Morts.
Vanament ens han de situar un dia en què hem de mirar un passat, que per molts segueix sent present. Aquest dia, al meu parer, és inútil. Es veu que necessitem dies fins i tot per pensar en aquells que estimàvem. I àdhuc aquí, hi trobem intolerància. I no és pas actual, l'any 998 sembla que ja s'imposà la celebració del segon dia de novembre. Per a què volem un dia específic tenint-ne 365 per a pensar-hi sense imposicions? D'imposicions, ja en tenim suficients.
Obro la porta dels records i hi trobo objectes que en el seu moment foren importants i que ara només ocupen lloc - em pregunto quin és el destí del passat i si aquest destí és imposat, i alhora el seu espai -. Però, qui parla d'espai en un moment en què un objecte de la memòria pot trobar-se ocupant-ne un de valorat en més d'un milió, i no de pessetes, sinó d'euros? Miro i hi trobo records, aquella postal d'un amor perdut, el rellotge d'un besavi, i enganxines defensant el regnat de Leonor i un clauer de l'Estatut. Amaro els nous records amb la rosada dels antics, i no ho faig sentint-me lligada a un dia. Un dia de difunts que morirà acceptant el tràmit de l'Estatut. Però haurem de submergir-nos en els records per oblidar uns personatges que criden la mort del silenci i la mort del diàleg. Avui és el dia dels Morts.