La plaça del Diamant. L'expèriencia de la lectura.

Em vaig asseure a la cadira predisposada a iniciar una plaent lectura. N’havia sentit elogis varis, gent a qui els havia suscitat un agradable moment. Per aquest motiu vaig adoptar una actitud inclinada a la lectura. Les meves mans es desplaçaren damunt de les sedoses pàgines de la tretzena edició, una relíquia que conservava la meva mare, i un harmoniós moviment, constant, m’endinsà en un abisme sense fi.
La innocència de la Colometa em causava una actitud exasperant que alhora, ingènuament, m’endinsava en el seu món de màgia. La seva figura enigmàtica compartia estones, ajaguda al meu costat; em xiuxiuejava a cau d’orella els balls a la Plaça del Diamant, les seves pors, m’insinuava vaporosament, sense referir-s’hi directament, com la seva ànima d’argila, s’esquerdava fins al punt en què oblidava i s’havia de fer consistent, transigent a tot dolor. Monologava amb la seva característica humilitat i em sorprenia a cada moment. Em mostrava ambients que jo reconeixia i em feia sentir la seva angoixa, les pudors del coloms que ja duia a dins. La meva actitud, dubtosa: plorar o riure? Jo seguia sumida a les seves paraules, no gosava aixecar els ulls del llibre.
Un nen. Un colom. Un embut. La guerra, llums pintats de blau, més llums eixordadores, i coloms, més coloms. La Natàlia, millor anomenar-la pel nom que mereix, segueix sotmesa al seu marit. El meu cap s’allunya, per uns instants, de la seva història. Imatges de maltractaments, tan presents actualment em desperten certa similitud amb la Colometa – “No podràs pensar diferent de mi” deia – però innocent i fràgil recollia tot el que ell havia espargit pel terra. La lectura se m’estava fent extensa.
En Quimet – al meu parer li escauria perfectament el nom d’indesitjable – marxava, partia al front d’Aragó i deixava enrere una família. Pur egoisme? La solitud, l’aflicció, la desmoralització, el patiment, eren, en aquell precís instant, l’únic aliment de la Colometa. Però seguia endavant, ingènua, lliurada al patiment humà. La vaig descontextualitzar, per un moment. Em vaig sentir avançant per un tub que em xuclava, m’embriagava, i retornava a la meva habitació. El patiment humà m’havia dut a sentir-me en el meu propi ambient. Un patiment humà tan present i tan passat.
Una ombra de felicitat començava a albirar-se. Un treball, una família. I finalment un capítol que ho embolcallava tot. La vida de la Natàlia havia arribat al punt culminant. I l’últim mot de la novel·la: contents...