Crisi

Un relat de: Lluís Pagès
La policia va trobar la dona de fer feines amb els primers símptomes de congelació.
- Que no s’engega mai la calefacció aquí? Al mes de febrer, una casa gran a La Floresta no ha estat mai sinònim de clima tropical – afirma amb to sorneguer el comissari encarregat del cas. Qui viu en un habitacle tan espaiós, ben situat i amb personal de servei ha de tenir un bon sou, i escatimar en l’energia necessària per mantenir una temperatura agradable apunta a cert desequilibri mental. Ja hi tornem a ser: sempre i inevitablement tots subestimem el nombre d'individus estúpids en circulació, persones que hom considera prou espavilades pels càrrecs que ocupen o els llocs on viuen però que resulten ser inequívocament curtes de gambals.
- És escocès, i ja se sap que sota del kilt els agrada que l’aire els arribi a flor de pell, vostè ja m’entén…. – i és a punt de fer un sanglot per culpa de l’atac de nervis que pateix.
- Anem a pams. Per què ens ha trucat si estem parlant d’un adult que, segons ens ha dit per telèfon, ha marxat pel seu propi peu? Algú pot reclamar la seva desaparició? – insisteix amb la innocent sospita que aquesta mateixa tarda tancarà l’expedient.
- En tots els anys de servei, mai m’havia trobat amb una reacció tan forassenyada. El senyor remenava dins l’armari de la seva cambra quan ha començat a fer crits per tota la casa repetint la mateixa paraula, com si s’hagués tornat boig. No en sé ni un borrall, jo, d’anglès; he intentat d’esbrinar què carai em volia dir, però ha estat debades, que no ha tastat ni un bocí del plat que li he reescalfat a córrer cuita. Com que ell no cuina mai, he suposat que la seva enrabiada podia ser deguda a un atac de fam ferotge després d’un dia ple de reunions de feina i he... – però no pot acabar la frase, que ja torna a vessar unes quantes llàgrimes.
- L’ha maltractada? És important de saber-ho, que una cosa és anar darrere d’un il•luminat i una ben altra fer-ho d’un agressor sexual – puntualitza amb la màxima professionalitat. El comissari sap que no tots els humans són iguals, que uns són més estúpids que altres, i té la sospita que es troba davant d'un exemplar de caça major en el qual el grau d'estupidesa ve determinat genèticament per la naturalesa, sense estar associat a cap altra característica de raça, sexe, nacionalitat o professió.
- M’ha titllat de persona amb poc seny, que havia obrat a la lleugera i sense reflexionar, que era un tros de tabal vaja! No m’ha tocat, però aquell dit índex que m’assenyalava insistentment m’ha fet posar la pell de gallina, que ja em veia cridant per a demanar auxili així que m’engrapés – i esclata en plors mentre s’amaga la cara darrere d’un mocador de butxaca.
El comissari ha pres nota del reguitzell de trets característics de l’estranger esverat, però no s’ho acaba de creure, que tantes manies estrafolàries com les que té escrites en el paper només encaixen en un perfil de freaky total. És evident que està davant d’una persona estúpida perquè n'està perjudicant a una altra sense obtenir cap guany per a si mateix. Un xic espantat per l’efecte d’aquest escocès arrauxat sobre una comunitat pacífica com la de La Floresta, el cap de policia decideix d’engegar una persecució, sense fer soroll, abans que tot plegat no surti de mare.
Davant de l’edifici Walden, a Sant Just Desvern, la patrulla ha localitzat un home molt elegantment vestit que, d’una manera inversemblant, remena el contenidor de les escombraries. La seva declaració al mateix peu de carrer, i la fortor reveladora d’una evident enemistat amb l’aigua, l’exoneren de tota identificació amb qui estan buscant.
- Un home amb un cotxe esportiu, un Audi TT de color blanc, s’ha aturat un moment i, sense parar el motor, ha deixat un parell de bosses grosses plenes de roba de luxe. Fixi’s quina americana Dolce & Gabanna! I què me’n diu d’aquesta camisa d’Armani? Oi que em queda impecable? Però si sembla acabada de planxar! – i així que el captaire aixeca els ulls de la finíssima tela veu el cotxe de la policia allunyant-se a tot pebre.
La comunicació per ràdio escombra tota la zona i els permet de localitzar el cotxe de marres estacionat a Castelldefels, en un carrer que separa un establiment de menjar ràpid d’una reconeguda casa de barrets, a uns metres de la platja.
- No havia vist mai ningú que per fer un mos agafés dues forquilles i dos ganivets, disposant-los perfectament afilerats. Com que l’he saludat amb cara encuriosida en veure l’original manera de parar-se la safata de l’autoservei, m’ha fet entendre que es tractava de no barrejar gustos, el primer parell per als entrants, la resta per al pollastre. I miri que en corren de guiris, per aquí, però com aquest, cap, li ho ben asseguro! – respon divertida. El comissari sap que els estúpids són perillosos i funestos perquè a les persones raonables els resulta difícil d'entendre llur comportament. Una persona intel•ligent pot entendre la lògica d'un lladre: el lladre vol obtenir beneficis; com que no és prou llest com per imaginar mètodes amb què aconseguir-los per a ell procurant-los també als altres, ha d'assolir el seu guany causant pèrdues al proïsme. Certament, això no és just, però és racional, i essent racional, es pot preveure i, en la majoria dels casos, es pot preparar l'oportuna defensa. Amb un enze tot això és absolutament impossible: ens perseguirà sense raó, sense un pla precís, en els moments i llocs més impensables, essent del tot incapaços de preveure si, quan, com i per què durà a terme el seu atac.
L’individu s’ha fet escàpol. Amb el que els ha explicat la dona de La Floresta, no costa gaire de deduir que un bon clau amb la noia que esculli la madame del picadero del costat seria el següent pas lògic en aquesta cursa de despropòsits. Si més no, és una manera infalible d’apaivagar un estat d’ànim un pèl excitat en un home solitari i extravagant com el subjecte en qüestió. Amb aquest cotxe esportiu que duu, la imatge del conductor que evoca el comissari es composa d’un crist de Dalí d’or sobre un pit pelut, unes ulleres fosques Ray-Ban i un nomeolvides entortolligat en un Rolex fals com un xavo sevillano, els elements mínims per a configurar un Torrente de Castefa amb tots els ets i uts.
- No puc ajudar-los, que la discreció és la nostra raó última del negoci. Escocesos, anglesos, irlandesos, mariners americans… tots són tan iguals de cintura cap avall! Com comprendran, l’estada de qualsevol d’ells és fugissera, que van al gra i toquen el dos. I ara, si em dispensen, haig de tornar a posar ordre a l’agenda, que aquí no s’hi ve com aquell que planifica d’anar a cal notari – i es perd pel passadís emmoquetat amb portes a banda i banda. Un filet de so composat de gemecs de plaer, sumat a una olor de làtex i cuiro suat que tomba d’esquena, els acompanya fins a la sortida.
Així que trepitgen el carrer, l’Audi TT arrenca d’una estrebada davant dels seus nassos. D’un revolada es fiquen dins del cotxe patrulla i surten rabent darrere seu, evitant d’engegar la sirena per no aixecar sospites.
Malgrat prémer a fons l’accelerador, el cotxe blanc ha pres prou avantatge com per perdre de vista el seu ocupant en la cua per passar el control de passaports a l’aeroport d’El Prat. Tot just poden contactar amb la Interpol per avisar-los de seguir un home que viatja sol cap a Zurich. Caram, la d’homes que viatgen sols a la ciutat suïssa! No obstant, hi ha un tret que el diferencia, segons el que té anotat de la declaració de la dona de fer feines: sempre canvia les piles de la seva col•lecció de rellotges (tan cars com horteres) a la capital del cantó del mateix nom, mai a cap tenda especialitzada d’aquí, un gest que el corona com l’home més limitat de Collserola. No oblidem que la persona intel•ligent sap que és intel•ligent, el lladre és conscient que és un lladre, però l'estúpid no sap que és estúpid i això contribueix en gran mesura a donar major força, incidència i eficàcia al seu poder devastador. Amb penes i treballs, el comissari ha convençut els seus col•legues helvètics d'iniciar les perquisicions després d’afalagar-los amb el rendiment superior de les bateries de rellotge suïsses, un fet que no es creu ningú sabent que absolutament totes les fabriquen a Taiwan, però que ha fet el seu efecte lenitiu en els narcisistes i xovinistes habitants del país alpí.
Amb aquesta pista, els policies suïssos poden donar una descripció acurada de l’interfecte més que suficient per a requerir-lo així que torna a aterrar a Barcelona. Després d’identificar-se, li preguen d’acompanyar-lo fins casa seva, on contrastaran el que els ha dit la desconsolada dona de servei amb la seva versió dels fets. Inesperadament, l’home s’ha dut la mà esquerra a la butxaca i n’ha tret un objecte que ha cobert parcialment amb la mà dreta, talment com un pistoler engraparia la seva arma just abans de disparar. Falsa alarma, que es tractava d’un punter de raig làser que es veu que també ha aprofitat per a recarregar en el viatge.
- Unacceptable! This is un-ac-cep-table! – brama quan es troba de nou davant de la poruga serventa. I ella respon a l’acte:
- Ho veuen? Ja torna a demanar ànec amb ceps i em titlla de tabalot! – es refà la pobra dona en veure’s recolzada pels policies.
El comissari hi cau de seguida: ànec+cep+tabal sona igual que el mot anglès “unacceptable” quan es pronuncia d’una tirada, d’aquí l’embolic. Però no té temps de somriure, que l’escocès s’ha tornat vermell de ràbia i d’una revolada ha corregut a la seva habitació, d’on ha tornat amb una camisa acabada de planxar. El seu dit índex assenyala insistentment un plec a la màniga originat per una passada de la planxa mal feta, i repeteix sense defallir l’”unnacceptable” mentre assenyala a la pobra dona com si fos l’autora del crim més execrable, que encara ha de néixer qui el superi com a planxador exquisit.
El comissari abandona la casa després d’haver constatat la sorprenent recuperació de la convivència pacífica entre el senyor i la serventa. Inexplicablement, o no tant si repassem els trets diferencials dels tocats del bolet, quan l’home s’ha adonat que ella estava decidida a deixar de fer-se càrrec del manteniment de la casa, ha baixat veles, ha pres el plat reescalfat d’aquell mateix matí i amb els dits junts de la mà dreta tocant-se els llavis ha emès un “mmm...” acabat amb un “muà” definitiu, donant a entendre que l’ànec amb ceps estava per a sucar-hi pa. Seguidament, s’ha inclinat endavant en signe inequívoc de demanar perdó. Amb uns moviments de mans que convidaven a tots els presents a seure, ha destapat l’ampolla de whisky escocès gran reserva i els ha servit uns generosos culs de got amb gel. L’efecte etílic ha resultat guaridor i els ànims han tornat a un estat basal d’on no haurien d’haver sortit mai.
Després de cloure un cas com un cabàs, el cap de policia es regala un cap de setmana llarg en un d’aquells complexos turístics que pretenen emular el paradís: hamaca amb suc de caipirinya, estès sota el sol tot el dia, paisatge de palmeres que envolten piscines blavíssimes en forma de ronyó, pau i repòs fins allà on arriba la vista. Però li dura poc l’eternitat, que un motorista amb casc de polo se li atura al costat per a saludar-lo efusivament. És l’escocès de La Floresta! Mig entén, que tampoc domina la llengua anglosaxona, que ha decidit de donar un tomb a la seva vida i que s’ha llogat en aquest indret un apartament amb terrasses als quatre vents, el que traduït molt probablement vol dir que algú ha decidit per ell que el seu futur professional fos el mateix que el d’un malalt de Parkinson robant sonalls. Afegeix que ara passa l’estona escoltant música (de tocar la gaita en sap un niu), aprenent tai-txi (el mestre oriental deu ser importador de valeriana) i fent poesia, un còctel cultural que ha fet dringar els glaçons de gel del vas del comissari en posar-lo lleugerament nerviós, que ja es veu opinant si és la flor natural, l’englantina d’or o bé la viola d’argent la que s’escauria més com a llorer de l’aspirant a rapsode. Però no té temps de respondre, que la moto de l’exiliat afortunat ha tornat a petar cap a la seva gàbia daurada.
El cervell del comissari encara barrina sobre per què les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpids, especialment, obliden constantment que en qualsevol moment, lloc i circumstància, tractar amb individus estúpids es manifesta infal•liblement com un costosíssim error. És extremadament difícil d’explicar per què passa això. Es pot tan sols formular la hipòtesi que, sovint, tant els intel•ligents com els lladres, quan són abordats per individus tontets, cometen l'error d'abandonar-se a sentiments d'autocomplaença i menyspreu en lloc de segregar immediatament quantitats ingents d’adrenalina davant del perill imminent a fi de neutralitzar-los a l’acte.
Si l’estúpid és el tipus de persona més perillosa que existeix, el que unes societats prosperin mentre d’altres entrin en decadència depèn exclusivament de la capacitat dels individus intel•ligents de tenir a ratlla els estúpids. Més encara: en les societats en decadència, el percentatge d'individus estúpids acostuma a mantenir-se, però en la resta de la població s'observa, sobretot entre els individus que estan en el poder, una alarmant proliferació de lladres amb un elevat percentatge d'estupidesa. I entre els que no estan en el poder, un igualment alarmant creixement del nombre de desgraciats incauts. Aquest canvi en la composició de la població de no estúpids és el que reforça inevitablement el poder destructiu de la fracció d’estúpids i condueix el país a la ruïna. Plego, que ara ja sabeu per què estem en crisi.

Lluís Pagès









Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

161 Relats

224 Comentaris

171733 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.