Cercador
Crim al puticlub
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
'La Xesca i gresca'.
Així es coneixia la casa de meuques de passada la carretera, al final del poble, entre el cementiri i la paradeta de petards que només feia l'agost per Sant Joan o quan hi havia partits de futbol amb equips molt rivals.
La Xesca, dona d'atributs sense crisi, regentava el local amb roba ajustada, piga falsa pintada a un costat dels morros i sabates de taló de mig metre (era un tap de bassa, sexy, però tap de bassa).
Un dijous qualsevol, dia de mercat, es van sentir un crits que van superar el tocar de les campanes anunciant les deu del matí (tres campanes) i de resultes els sofregits per l'arròs (àpat típic de mitja setmana), de mena impressionables, amargotejarien.
La Xesca l'havien trobada morta, plena de forats profunds i mortals que li havien practicat amb els talons que l'estilitzaven i que ara la transformaven en un cadàver comparable al formatge de gruyère.
El detectiu del poble, l'Elies Paper d'Alumini (ho embolicava tot amb aquest producte i no entrarem en detalls) va haver de deixar de jugar a la botifarra amb pagesos jubilats per treballar.
Cabrejat, volia enllestir la investigació abans el cigaló no se li refredés (l'havia tapat amb paper de plata, és clar).
I ho va aconseguir.
Les meuques no havien estat pas, que estaven cardant pels descosits amb una colla de sastres i un d'ells ho havia filmat (peripècies grupals).
Els morts del costat callaven com putes.
El de la paradeta petardera? Doncs sí. Havia assassinat la seva mare, va descobrir l'infal·lible Elies, perquè l'odiava, perquè era un 'petardo'. I perquè havia dut els talons a ingressar al banc deixant un evident caminet.
Així es coneixia la casa de meuques de passada la carretera, al final del poble, entre el cementiri i la paradeta de petards que només feia l'agost per Sant Joan o quan hi havia partits de futbol amb equips molt rivals.
La Xesca, dona d'atributs sense crisi, regentava el local amb roba ajustada, piga falsa pintada a un costat dels morros i sabates de taló de mig metre (era un tap de bassa, sexy, però tap de bassa).
Un dijous qualsevol, dia de mercat, es van sentir un crits que van superar el tocar de les campanes anunciant les deu del matí (tres campanes) i de resultes els sofregits per l'arròs (àpat típic de mitja setmana), de mena impressionables, amargotejarien.
La Xesca l'havien trobada morta, plena de forats profunds i mortals que li havien practicat amb els talons que l'estilitzaven i que ara la transformaven en un cadàver comparable al formatge de gruyère.
El detectiu del poble, l'Elies Paper d'Alumini (ho embolicava tot amb aquest producte i no entrarem en detalls) va haver de deixar de jugar a la botifarra amb pagesos jubilats per treballar.
Cabrejat, volia enllestir la investigació abans el cigaló no se li refredés (l'havia tapat amb paper de plata, és clar).
I ho va aconseguir.
Les meuques no havien estat pas, que estaven cardant pels descosits amb una colla de sastres i un d'ells ho havia filmat (peripècies grupals).
Els morts del costat callaven com putes.
El de la paradeta petardera? Doncs sí. Havia assassinat la seva mare, va descobrir l'infal·lible Elies, perquè l'odiava, perquè era un 'petardo'. I perquè havia dut els talons a ingressar al banc deixant un evident caminet.
Comentaris
-
I la gresca , que fa ara...?[Ofensiu]Annalls | 18-02-2013 | Valoració: 10
Lo dels atributs sense crisi...genial!!!
I el fill dius que va portar els talons al banc...els talons de les sabates brutes de sang?Pq el caminet....No crec que a ningú d'aquest mon se li hages acudit un final com aquest.
I "abans que se li refredes el cigaló...molt bo..
Escolta, hi ha una web de paraules , on en pots apadrinar una... vaig trobar-hi una editorial que editava de franc , li deixaves els llibres a la botiga i et donaven un 30%. Si tens en compte que un autor professional, te un 20%!!!!..........un altre 2o% es pel editor, i un 30 ple repartidor i l'altre 30 per la botiga.
Quan la torni a trobar t'ho dic al fòrum ok?
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436440 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com