Criatures, miniatures

Asseguda amb el cos lleugerament vinclat cap endavant, els ulls de la Rita segueixen de prop les evolucions rapidíssimes dels seus dits. Els mou d’una banda a l’altra de la superfície llisa per on es desplacen, ara lliscant, ara repicant, a una velocitat de vertigen. Però no està tocant el piano, ni cap instrument de percussió. És el seu pupitre de l’escola, un rectangle de vidre que ha activat amb un lleu toc sobre la icona de reconeixement d’usuari. Una vegada en funcionament, els dits de la Rita inicien un ballet frenètic per l’escenari que s’acaba d’il•luminar: pica dos cops amb l’índex sobre el programa de processador de textos, amb el mitger obre la carpeta de l’últim treball encomanat per la mestra, en selecciona la darrera versió amb el polze, li canvia el nom amb el teclat desplegable que acaba de fer aparèixer, en fa una còpia de seguretat amb l’anular, obre el document amb el petit, li passa el corrector ortogràfic, rellegeix en diagonal les conclusions i el torna a gravar al seu llapis de memòria el qual, finalment, desendolla del port USB i se’l penja del coll, mentre tanca l’ordinador i s’aixeca d’una revolada. El timbre anunciant la classe de gimnàs ja fa uns segons que ha sonat i el professor d’educació física l’exclourà del grup si fa tard. Ella no ho vol de cap manera, estar en forma és essencial si vol arribar a ser una cantant pop de renom. De pressa, surt rabent de l’aula mentre entoma la bossa d’esport. A pas lleuger, es treu un embolcall de plàstic de la butxaca, l’esquinça amb les dents i s’empassa una presa de xocolata quasi sense mastegar mentre creua passadissos a córrer cuita. Es canvia de roba al vestuari a tot pebre i enfila l’escala del pavelló com esperitada, que ja ha sonat el xiulet que marca l’inici del preescalfament. Tot plegat, des que ha entrat per la porta de l’escola fins que ha trepitjat el parquet del pavelló potser han passat cinc minuts, però ha fet tantes coses que ha perdut la noció del temps. Tant li fa, viu amb un ritme accelerat com només un cos jove és capaç d’aguantar.
A mig matí, de retorn a l’aula, la Rita i els seus companys s’han trobat un full de paper al damunt de cada taula. Sense atrevir-se a tocar-los, se’ls miren mentre recorden plegats, en un murmuri de recolliment, la professora d’història explicant-los que, temps ha, la informació no entenia de bits ni bytes i es transmetia en paper imprès. El més curiós és, però, que al bell mig de cada full hi ha la silueta d’una lletra majúscula tan grossa que quasi bé ocupa tot l’espai en blanc. La d'un alumne no té perquè coincidir amb la del veí, un misteri que es fa més gran en adonar-se que a la part superior de la taula hi reposen tres llapis de colors: un de blau, un de vermell i un de groc. La veu de la mestra de plàstica trenca l’embadocament general de la classe provocat per la contemplació d’unes troballes quasi arqueològiques.
- La lletra que teniu al full de paper és la inicial del nom de cadascú de vosaltres – i no pot acabar el que vol dir, que ja interrompen la Sara.
- Per on s’activen aquests estris? Els he passat el dit pel damunt, però no hi veig cap llumeneta pampalluguejant – fa la Rita, tan encuriosida com impacient.
- Són llapis de colors que funcionen sense microelectrònica, oi que sembla estrany? – i n’agafa un; acostant-lo al full de paper, comença a guixar-lo amb suavitat, colorejant l’espai en blanc que delimita la lletra – Veieu? El color passa de la mina del llapis al paper, el qual queda més o menys impregnat d’aquest segons si premem més o menys fort. Es tracta de que pinteu la vostra inicial sense sortir-vos de la ratlla i amb el color que vulgueu. Podeu combinar aquests tres colors primaris i després ja hi afegirem alguna cosa més, d’acord? – i esboça un dissimulat somriure enigmàtic.
- Què vol dir alguna cosa més? – fa de nou la Rita, la més espavilada en detectar misteris.
- Heu de pintar la lletra i, a l’espai que deixa al seu voltant, vull que hi feu un dibuix de tema lliure, com aquests que us projecto ara mateix, per a què aneu agafant idees - I el comandament a distància posa en marxa un projector que il•lumina la pantalla sobre la tarima. A l’acte, un seguit de miniatures extretes de llibres del segle catorze van desfilant per davant dels ulls esbatanats del nens, del tot esbalaïts pels colors i el detall de les lletres pintades amb tanta cura per aquells mestres de l’edat mitjana.
- Entesos? Doncs aneu per feina – i segueix contemplant aquella meravella de Judici Final del Missal de Santa Eulàlia, del mestre Rafael Destorrents. O les miniatures exquisides del Llibre del Consolat de Mar, les meravelloses del Llibre dels Feits de Jaume I, o les insuperables del Llibre de les Franqueses i Privilegis del regne de Mallorca. Generalment, el fons de cada lletra és un motiu geomètric que es va repetint, les línies i els colors en una comunió perfecte, encerclant figures humanes o de bestiari tan ben perfilades, amb els plecs dels vestits, els gestos i els posats del cos i de la cara tan expressius que semblen fets d’abans d’ahir.
Els nens inicien el farciment del signe gràfic amb un anar i venir del llapis escollit tan ràpid i pressionant-lo tan fort contra la superfície blanca, que a més d’un se li ha esquinçat el paper i, als altres, el color ha travessat la línia que delimita l’espai interior de la lletra amb la resta del full.
- Voleu fer-me el favor de pintar a poc a poc? No puc fer tantes còpies per substituir les que heu fet malbé per voler córrer tant, que amb prou feines em funciona la fotocopiadora. Us donaré dues oportunitats, que si ni així aconseguiu de fer-ho bé, suspendreu l’exercici – sentencià amenaçadora la Sara.
- Però si això no s’acaba mai més! Porto deu minuts guixant, m’he quedat sense punta al llapis i encara no he omplert ni mitja lletra! Això és un turment xinès! – s’exclama la més llesta de la classe, la que processa més ràpid qualsevol informació que li passa per davant, però qui, a la vegada, té la paciència d’un gat borni. És la Rita qui protesta, però la professora li té agafada la mida. S’acosta a la seva taula i diu en veu alta, que tothom la senti:
- Aquest és un exercici que exigeix molta tranquil•litat. Cal anar fent a poc a poc, molt a poc a poc, que no es notin les ratlles que heu anat traçant, que el color es distribueixi de manera uniforme, sense estridències. I, així que tingueu la lletra plena, comenceu a esbossar el motiu que us hagueu rumiat. Com que és un tema lliure, caldrà anar en molt de compte abans de pintar res, que un cop dibuixat ja no hi ha marxa enrere, aquí no s’esborra res! – i alça els braços en senyal d’esverament, a veure si així pot transmetre un poc de seny als seus alumnes.
- Però es pot saber quan tardaven els artistes de l’edat mitjana en pintar això? S’hi passaven més d’una hora? A mi ja se’m comença a fer pesat – i la Rita es deixa caure enrere, els braços penjant del respatller de la cadira, amb signes visibles d’un esgotament pel cap baix sospitós.
- I tant! Els llibres que us he projectat a la pantalla duraven anys en acabar-se! Moltes hores d’estudi per a saber fer-ho bé, sense errades, moltes hores de feina per a assolir un resultat que hom considerava un objecte digne d’un rei. I qui era posseïdor d’un d’aquests llibres l’exhibia com aquell que llueix una vertadera joia, perquè tothom sabia l’esforç acumulat en cada pàgina – aclareix, satisfeta de poder respondre una pregunta que sabia mig provocada.
Se sent un murmuri procedent de les boques de la mainada, incapaç de concebre un treball per a casa que s’hagués d’entregar un any més tard. Per ells, educats entre exercicis mentals de quinze segons d’execució, curses de velocitat inferiors al minut de durada, deures a casa que es fan en menys d’una hora i espectacles que no passen de la mitja, conèixer treballs com els dels còdexs medievals és tot un xoc, una descoberta desconcertant.
- Això no pot ser! No m’ho crec! – fa la més presumida de la colla mentre es tira enrere un floc de cabells. Però la Sara no respon, fa el senyal de silenci duent-se el dit als llavis i així dóna pas al treball col•lectiu de la lletra per decorar.
En acabar-se l’hora de plàstica, la mestra recull els fulls. Quan reclama el de la Rita, aquesta li diu:
- Si no està acabat! No puc entregar una cosa així! – mentre se l’amaga mig avergonyida del seu progrés escarransit.
- No pateixis, us els retornaré a la propera classe, i així podreu seguir pintant – i es gira d’esquena als alumnes, disposada a aguantar el xàfec que li ve al damunt.
- Una altra classe pintant el mateix? – fan a l’uníson, com un cor de veus blanques sobre un foc de brases – Què ens vol matar d’avorriment?
Amb el temps, els nens reprenien el dibuix amb ganes d’acabar un detall aquí, una pintada allà, una ombra més enllà. I així s’obrà el miracle, que el treball pacient i primmirat, constant setmana rere setmana, va fer oblidar missatges pel mòbil, trucades perdudes i diàlegs absurds, els qual van baixar tant de freqüència, que els pares van començar a preguntar-se què era allò que feia que les seves criatures no correguessin tant pel passadís, ni cridessin per demanar un got d’aigua o, el que era més gros encara, passessin estones connectats a la xarxa mirant imatges d’uns llibres molt antics, embadocats en unes miniatures creades un munt de segles enrere. Amb l’ordinador, ampliaven les imatges per a poder apreciar-ne fins al més ínfim detall, a la vegada que en copiaven alguns motius per a la seva obra personal, engrescats com estaven en assolir un resultat final d’allò més versemblant als vells originals.
Unes setmanes més tard, quan l'amiga íntima de la Rita estava a punt d’acabar la seva miniatura, el company que seia unes taules més avall s’aixecà tot d’una, creuà massa de pressa l’espai entre els pupitres i d’un cop al colze de la noia li feu fer un gargot horrorós.
- Nooo! – ressonà per tota l’aula. La noia, desesperada, s’aixecà amb el full a una mà i el llapis enlairat en l’altra, i quan era a punt de clavar-lo a l’esquena del company destraler, la Rita li agafà el canell a l’aire i aturà l’acció de càstig. La noia va quedar tan parada de la reacció pacificadora de la seva amiga, fins aquell moment còmplice insubornable de qualsevol malifeta, que quedà paralitzada, sense poder articular ni una sola paraula.
- Mira, ara ho arreglarem, ja veuràs – i la Rita, sense deixar de mirar-la als ulls, agafà el llapis blau i feu servir la línia esgarriada per aprofitar el traç i dibuixar-hi una mosca d’allò més esquemàtica: cap, abdomen i dues ales simètriques. Si tenim en compte que la ratlla s’havia escapat sobre el que era la gropa d’una mula que arrossegava un carro carregat de garbes, val a dir que l’animaló s’integrava perfectament en el paisatge.
- Oooh! – deixà anar l’amiga de la Rita, sorpresa perquè ja no veia el guixot sinó un insecte d’allò més diminut que encaixava com anell al dit en l’entorn bucòlic escollit – Això sí que és una altra cosa! – i s’abraçà a la Rita de tan contenta com estava per haver salvat un treball de mesos d’esforç. La sensació d’alleujament que sentia era tan pregon que s’esvaí del tot la ràbia cap al noi que havia provocat el daltabaix en el seu dibuix.
La mestra, que havia estat atenta al que succeïa però no hi havia volgut intervenir, s’adonà que era una excel•lent ocasió per fer feliç un alumne:
- Caram, Rita, ara sí que veig que estàs feta tota una artista! Aquesta solució reparadora no se li hauria acudit ni al millor pintor de l’edat mitjana! I sense haver d’esborrar res, et felicito! – i allargà la mà per a encaixar-la amb la de la més que orgullosa nena.
La Rita no va dir res, però li picà l’ullet abans de tornar a la seva taula.
Quan per fi van entregar els treballs acabats, s’organitzà una petita exposició dels mateixos a l’entrada de l’escola, allà on els pares els recullen cada tarda. I els nens s’afanyen a explicar-los el perquè de cada color, de cada ratlla, de cada figura o motiu floral que ompla el seu full, amb la il•lusió de qui reconeix la feina ben feta durant tantes classes de plàstica monotemàtiques.
- I per què no s’han atorgat uns premis als millors dibuixos? – fan els pares de la Rita mentre contemplen el d’ella.
- La Sara ens va dir que no hi hauria guanyadors perquè l’esforç, les ganes que hi hem posat i la satisfacció de poder ensenyar als pares aquest treball és el premi més gran que hi ha – i, amb un somriure encomanadís, aixeca el seu full per ensenyar-los dissimuladament un “Felicitats, Rita!” escrit de puny i lletra de la mestra al darrera.
No cal dir que els mòbils van tornar a recuperar el protagonisme quan els llapis i el paper va començar a oblidar-se. Però els pares encara es pregunten ara perquè els seus fills van demanar aquell any, com a regal per al seu aniversari, un bloc i un estoig amb colors, enlloc de la darrera versió del programa per jugar a l’ordinador. Van remoure els encants més exòtics de la ciutat per a ensopegar amb el que buscaven per als seus plançons, però va valer la pena: quan pintaven, no hi havia nens a casa!

Lluís Pagès

Per a la Reyes i en Carles, per haver salvat la Rita d’haver de viure massa de pressa.