Coses de la guerra i la postguerra

Un relat de: Peppare
La guerra del general Franco va provocar la divisió del país en dues parts. La lleial a la República i la dels revoltats. Primerament es llançaren al carrer tots els malvats, els més radicals d’ambdues parts que provocaren aldarulls i assassinats i després obligaren els altres també a fer la guerra. Molts dels membres més radicals dels partits i sindicats d’esquerra i anarquistes i també dels partits d’extrema dreta es van enfrontar moltes vegades entre ells i de retruc reberen també la gent de pau.
La gent adinerada del país no va acceptar l’elecció del govern republicà a les urnes i va donar suport logístic i econòmic a l’alçament militar. Els ideals i la filosofia i manera de distribuir la riquesa i l’economia era contrària als principis del capitalisme i, per tant, contrari als seus interessos.
El govern republicà tenia el suport del poble però no era suficient ja que no va saber calcular bé les seves possibilitats de triomf davant de la revolta, que ja des del primer moment eren nul•les. Els revoltats van tenir des del principi el suport dels poderosos governs de Hitler i Mussolini i la República, que al principi va lluitar sola, després comptà amb l’ajut de la Unió Soviètica. El meu pensament és que si el govern republicà hagués claudicat el mateix dia 19 de juliol, ens haurien estalviat més d’un milió de morts per la guerra, i la venjança posterior dels vencedors, a la postguerra.
Ben mirat, és difícil de calcular el nombre de víctimes que hi va haver perquè si restem la meitat dels de la guerra, segurament la xifra s’hauria d’augmentar pels morts de fam, durant el temps de la pàtria “del pa i la justícia”. Anecdòticament el repartiment del pa fou tan escàs durant aquells anys que s’hauria hagut de repartir entre més boques afamades i, morir per morir, quasi és millor fer-ho d’un tret que de gana. Tant és així que el que havia de ser un ràpid cop d’estat es transformà en quaranta anys de calvari que ens portà a retrocedir mig segle enrere, i encara quedo curt. Malgrat que els vencedors l’anomenaren “la nueva Espanya Triunfal” suposo que se’n fotien.
Tot i això, els supervivents d’aquella terrible guerra hem d’agrair a la plaga del “piojo verde” (tifus exantemàtic), per l’atenció d’haver-se emportat passivament moltes boques al cementiri, no sé quantes, però l’esmentat poll ens ajudà a sobreviure, ja que teníem massa poc menjar per tanta gent a taula. El poll ens lliurà de molts afamats comensals perquè va ésser una epidèmia tifoide transitòria que va provocar moltes morts i va permetre sobreviure d’altres amb el poc pa que quedava.
Fer la crítica d’un govern democràtic després de 78 anys és tan fàcil com mirar el cul d’una au per endevinar si és gall o gallina. Però com que és adient el comentari, crec que si s’hagués claudicat al principi de la guerra i si s’hagués tingut en compte la situació del moment, amb els poderosos acompanyants que tenia el “glorioso alzamiento”, ja es veia que no hi havia res a fer.
Per tant, respecte als nostres valors personals, no tinguérem més remei que aixoplugar-los i no fer saber que encara en teníem, de valors.
Tot i que d’elements democràtics valents disposats a ajudar la República n’hi havia, no eren suficients perquè els enemics de la pau eren massa poderosos com per poder-los vèncer, i sols per aquest motiu, hauria valgut la pena d’arrencar a córrer i no enfrontar-s’hi.
I és que els que haurien d’haver defensat el govern legalment constituït foren els que se’l carregaren. Per tant, els que havien d’ésser els bons, foren els dolents, i els dolents d’immediat els bons. I així es va constituir la nova imperial “marca Hispana”.
De tota manera si Franco no se’ns hagués cruspit, com que ja érem internacionalment “carn de canó” per a la Segona Guerra Mundial, el fet d’aconseguir subsistir els dos anys i mig que durà la Guerra Civil, fou per a nosaltres un dels miracles del segle, si és que en aquells moments hi havia d’haver-ne algun, ja que és impossible i inadmissible que l’ésser humà mati per Déu, per la pàtria o perquè sí. La gent s’oblida que matar és assassinar, sigui pel motiu que sigui. I si això no és així, és que jo no he entès res de res.
La major part del poble va elegir governar-se per un govern republicà, i pel qual varen votar, però aquest petit detall no es va tenir en compte ja que els que havien de defensar-lo foren institucions com l’exèrcit i la guàrdia civil que havien jurat fidelitat al nou govern del poble que ja havia estat elegit, però s’oblidaren del jurament i traïren el jurament fet.
Llavors, qui va donar suport al nou govern republicà? En primer lloc el poble a gran part de l’Estat i els guàrdies d’assalt (allà on n’hi havia), i para de comptar, perquè les democràcies internacionals oficialment es feien els distrets, excepte d’alguns voluntaris idealistes que, plegats, s’organitzaren en les Brigades Internacionals, persones procedents de molts indrets (França, Gran Bretanya, Estats Units, Veneçuela, Mèxic, etc.) d’ideologia d’esquerres o intel•lectuals que vingueren a defensar la República, és a dir, el govern escollit democràticament. També tingueren el suport de la particular dictadura russa d’Stalin que, com sempre, estava disposada a participar-hi per treure profit de la revolta, i en aquest cas, per la defensa d’una democràcia!... cosa que no s’ho creien ni ells mateixos.
Així doncs, contra qui havia de lluitar la novella república Espanyola? Doncs primerament contra l’exèrcit i la guàrdia civil que eren els que havien de defensar-la, però no va ésser així, ja que els teníem en contra. També hi estaven en contra els mercenaris moros, la guàrdia mora i, per si érem pocs, encara s’hi varen afegir els de la “falange espanyola tradicionalista” amb els requetès. A més, tot aquest pastís fou beneït i finançat per la dictadura eclesiàstica catòlica, que els donà suport i aval i, per si encara n’eren pocs, s’incorporaren els grups dictadors d’en Benito Mussolini amb el seu exèrcit feixista, i l’Adolf Hitler amb l’exèrcit nazi.
Avui dia, el sol fet de pensar la idea d’haver-se enfrontat a aquests dos poderosos exèrcits, demostra que tingueren gran valentia, o que eren uns somiatruites, però de categoria especial. Malgrat tot, aconseguiren aguantar-los a ratlla durant dos anys i mig, però la guerra s’hauria acabat abans, per bé o per malament, si haguessin tingut sort, cosa improbable, no ho sé.
Aquesta tossuderia per una part i agressió per l’altra, ens costà un milió de morts als camps de batalla i un altre milió a la rereguarda per les brutals repressions “tet a tet”, o sigui que ambdues parts anaven escabetxant el poble. Les ciutats foren ben amanides amb les desagradables visites dels avions i vaixells italians o alemanys que bombardejaven per aire i per mar, cosa insòlita fins llavors. Va ser una innovació macabra de l”invicto Caudillo”.
El que no s’entén és que d’aquest infernal succés el nostre Pare Celestial, el Sr. Dios, no va fer res de res. No va dir ni “piu”, i va deixar que el diable treballés al seu aire sense problemes. Tanmateix, la raó, la llibertat i els ideals no es varen saber rendir i la gran “Espanya una” va quedar partida en dos. A la banda esquerra de la península van quedar els defensors dels revoltats, els que no hi estaven d’acord amb la República. I, a la part dreta, hi quedaren els d’esquerres, on hi havia molts que es passejaven amb cotxes robats, alguns amb un matalàs sobre el sostre com si allí hi haguessin de dormir, però la veritat és que era per protegir-se de les bales. Després ens varen dir que els cotxes no eren robats, només requisats, però a mi què m’havien d’explicar? El cotxe que havíem tingut a casa me’l varen pispar i ben pispat, perquè mai més me’l retornaren.
Els ganàpies embogits, els que s’anomenaven “d’esquerres” es carregaven els capellans i els que anaven a missa els diumenges, però els “de dretes”, que estaven a la part esquerra, els capellans feien “ajusticiar” els professors i mestres i al personal que no anava a missa al menys els diumenges. També feien matar els mestres d’escola perquè varen despenjar la imatge de Crist Crucificat de les aules i a més ensenyaven cultura evolucionista als infants. Per aquest motiu foren qualificats de “rojos” i d’enemics del “glorioso alzamiento” pel cacic del poble, el capellà i el caporal de la guàrdia civil, i per aquest comportament es mereixien, primer la zztortura, després la mort.
Total, aquest lleuger càstig fou per demostrar qui era el que manava i el que s’havia de fer.
En fi, que ser capellà o professor, anar a missa o no, tampoc era causa i mortal arreu ja que tot no depenia de l’acció en si, sinó més aviat de l’entorn en què et trobaves.
Però, si això ho feien els súpers ganàpies adults, per què aquestes bestieses no ens les deixaven fer als petits? Tan bé que ens ho hauríem passat. Però no, no ens hi varen deixar posar cullerada ja que molt fàcilment ho haguéssim fet més bé que ells i emprant més seny.
Ben mirat tot aquell merder el va muntar el “generalito” tot solet amb els moros vius que li quedaren després de l’escabetxada que va fer al Marroc. Recordem que Espanya entre els anys 1921 i 1927 va ser el primer país del món que va usar agents químics contra població civil... i això sota el comandament del general Franco.
Aquesta paròdia amb “sorna” és per evitar un plor a llàgrima viva als patidors ja que els que ho hem viscut no ens és possible recordar passivament la més brutal imbecil•litat del segle que no ha servit per res de res.
Acabades les macabres vacances del 36, a mitjans del mes de setembre, com si res hagués passat, ens incorporàvem a la nostra estimada escola plens de noves experiències ja que tots teníem aventures viscudes o inventades per explicar. Després del gran aldarull viscut, tot podia ésser veritat o mentida ja que la fantasia infantil no té límits, però la primera sorpresa, la tinguérem tot just a l’entrada del “cole” on el conserge, el senyor Garcia, aturava a tots els que anaven disfressats amb barrets o estris partidistes o imitacions militars i les recollia a l’entrada tot dient: “Us els retornaré a la sortida”, tot advertint que era el primer i l’últim dia que assumia voluntàriament aquella feina,ja que el següent dia des de la requisa a l’entrada anirien a parar directament a la brossa. A més al vestíbul ja hi havia un gran rètol que mostrava un home trepitjant i destruint objectes i uniformes de guerra on es podia llegir. “NO ENVERINEU LA INFÀNCIA. Infants: la Generalitat vetlla per vosaltres”.
I és que en aquell edifici la guerra entre germans no hi va entrar mai...fins que el “ejército liberador” el va assaltar l’any 39. La requisa general que el nou govern franquista va fer de tot el que fos cultura a partir del final de la guerra em va sorprendre ja que a casa, malgrat l’esperit progressista existent, fou sempre d’esquerres i mai de guerres. I si algun barret ens deixaven posar no era militar ni de cap partit, en tot cas l’única gorra permesa a casa fou una bufanda a l’hivern, i com a arma l’”enciclopèdia Espasa” tot l’any.
Sempre em vaig queixar de la dura disciplina a la qual estàvem sotmesos a l’escola i jo també a casa, i ens exigien constantment practicar el gust per la literatura, cosa que de bona fe ens inculcaren i per això segurament jo la rebutjava (sempre he tingut un gran esperit de contracció). Malgrat tot, he de reconèixer que els llibres han estat i són els meus grans companys del dia a dia, i avui, mig mort, o mig viu, diga-li com vulguis, haig de reconèixer que la literatura és vida. Gràcies a ella els meus progenitors hauran estat sempre al meu costat des del dia en què vaig néixer, i m’acompanyaran fins que hauré de marxar... i el viatge serà sense llibres per llegir.
Doncs bé, retornant a l’aula i quan tot just s’havia aconseguit el silenci del primer dia de classe després de vacances del 36, cosa ben difícil ja que tots parlàvem pels descosits, i mentre estava assegut a la meva taula, la senyoreta Monné reclutà uns quants de nosaltres, els que teòricament estàvem més ben preparats i ens va facturar cap al cinquè nivell, on el mestre/professor i sempre bon amic, Pere Climent durant el curs 1936-1937, es va dedicar a posar-nos en ordre la “pasterada” mental que portàvem a sobre, com a mínim jo, ja que estava acostumat durant tota la meva curta vida a caminar sense tocar peus a terra i el cap entre els núvols. La veritat és que era conscient que no sabia mai el què del perquè... i malgrat que tinc molt interès per saber-ho, me’n vaig d’aquest món i encara no ho he sabut.
Devia ser a la fi del primer trimestre del curs quan el mestre Climent va intuir que el llevat del nostre cap ja havia pujat i deixada la pasta (el cervell) més o menys aprofitable que llavors em va incloure en el grup per passar al sisè nivell, amb el senyor Buixadós durant el curs 1937-1938. Passats uns vint anys la meva filla, per casualitats de la vida, va anar a viure a l’edifici on vivia el Sr. Buixadós i sovint quan l’anava a visitar me’l trobava per l’escala i ens saludàvem recordant els anys d’escola.
En el sisè nivell, el darrer, el mestre “pastisser” i excel•lent professor Ramon Boixadós guarnia i daurava el pastís perquè una vegada sortit del forn et col•locava la cirereta com a guardó aconseguit en la primera ensenyança i que et permetia passar a l’Institut-escola Pi i Maragall. Era el moment d’acomiadar-se del Grup Escolar, ja que després de les vacances nadalenques havíem de fer la secundària. Però això no va ésser possible ja que el mes de gener de 1939 les forces franquistes entraren a Barcelona per espatllar el que s’havia aconseguit en els darrers anys.
Fins aquí he esmentat el professorat del qual he tret profit, però en aquell “palau de la cultura” altres mestres completaven la plantilla de l’escola. Hi havia dues aules per nivell, dins de l’aula t’asseies allà on trobaves una cadira sense un cul a sobre. Les places en les aules eren limitades, però tot el professorat excel•lent.
Mai no vaig sentir a cap company rondinar per la qualitat del professorat que li havia tocat. Malgrat tot, sempre hi ha algú d’entre els futurs savis homes que al principi estaven descontents si el mestre era una professora, i més si era sàvia. No ho sé, ja que endevinar el que pensen les persones del sexe femení és molt difícil, per tant, no ho sé, ni ho sabré mai. Però, ja veieu... això del masclisme i del feminisme ve de molt lluny, ja que d’aquests elements dels quals us parlo, ja en teníem entre nosaltres. I això que només teníem 10 anys. No sé si m’heu entès.
Hi havia altres professors dels quals no vaig poder gaudir les seves ensenyances, però els tinc ben presents: els mestres Soler, Vallès i senyoreta Robert, sense oblidar-me del director, el senyor Josep Coll i Mas, com a tots els altres que no anomeno i demano que em perdonin ja que la memòria ja em comença a fallar i no és la meva intenció deixar ningú fora del tinter. Em patinen les neurones i no arribo a més.
Val la pena que aprofiti aquest escrit per remarcat la importància que una escola com aquella va tenir d’innovadora en aquells anys. Ajuntar en una classe nens i nenes era un fet insòlit en l’ensenyament. Com que les activitats que es feien a l’escola eren tant per nens com per a nenes, els nens fèiem ballet i altres activitats amb les nenes, cosa que ens venia molt de nou i, la veritat, no ens agradava gaire. Però ara, amb la distància del temps, reconec que aquestes activitats conjuntes entre nens i nenes van ser positives i van permetre aprendre els uns dels altres. Les nenes podien jugar a futbol o fer jocs més agressius i no tenien tants problemes com a l'inrevés.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: