Madur, però no macat

Sóc un dels clients més antics de la Caixa ja que el meu pare, que ja n’era client, quan vaig néixer li van regalar una llibreta al meu nom amb 5 pessetes. Això era el 23 de març de 1926 a l’oficina central de la Via Laietana. No en deuen quedar gaires clients més grans que jo, segurament.


A la vida he passat per moltes peripècies. Per motius de feina he hagut de viatjar i viure a l’estranger, a l’altra banda de l’Atlàntic. També per les característiques de la feina en què la vista era molt important, vaig anar perdent a poc a poc la visió, i ara tinc una visió de només el 20%. I per conservar el bon humor i l’optimisme que sempre he tingut, passo el temps entre els llibres i l’ordinador, encara que sembli mentida. Sóc afiliat a l’ONCE des del 2005 i aquesta entitat m’ha proporcionat els mitjans per adaptar els llibres i l’ordinador a les meves necessitats.


Un parell de dies a la setmana agafo el bastó i tot sol faig camí fins al gimnàs, un parell d’hores cada vegada, per desentumir l’esquelet. Allà, per lliure, vaig a la sala de màquines i em trobo sempre un o altre per xerrar, i xerrant, xerrant, els cos vaig cuidant. A vegades em fa mandra sortir de casa, però m’hi obligo perquè si no em quedaria encarcarat, i a més, com que el gimnàs ja està pagat sap greu perdre els calés, no?

Cuido l’alimentació perquè som el que mengem, diuen. A la meva edat no convé menjar en excés, és millor poc i ben paït. Menjo poca carn i molta verdura i llegums que em cuina la meva muller. Gràcies a ella dormo bé i mantinc l’alegria.

La resta del temps la dedico a escriure les “memòries desmemoriades”, un recull d’anècdotes, records i vivències de la meva llarga vida. Tot i que sovint tinc dificultats per trobar la tecla adequada i que a vegades faig disbarats amb l’ordinador, me’n vaig sortint amb força desimboltura. El fet de recordar, encara que sigui per a mi, és bo perquè representa escriure i reviure de nou i això fa que em senti viu dia a dia i que no perdi l’alegria.

Animo les persones que ja s’han jubilat i que no saben què fer o que es passen el dia a la butaca mirant la televisió que s’animin a fer alguna cosa que els faci sentir vius com em passa a mi. Ja pot ser escriure, dibuixar, tocar el piano, cantar, anar a cursets del que sigui, etc. Cadascú ha de buscar el camí que l’ompli més i mai tirar la tovallola. Encara estem vius i podem reviure i sentir emocions positives i transmetre aquest positivisme a les persones que ens envolten.

Ah! i recorda d’aixecar-te amb el peu dret.

Peppare