Història dels meus i els meus avantpassats

Un relat de: Peppare
Els avis materns tingueren quatre fills: la Leonor, la Palmira, la Conxita (la mare) i el Joan. La història dels avis va ser molt dura, tant per l’època que els va tocar viure, com per les circumstàncies personals que els van envoltar. Quan va néixer el fill petit, el Joan, l’àvia va decidir canviar d’aires, es va cansar de la família i va deixar l’avi Pey a càrrec dels fills. Per aquest fet, parlar de l’àvia va ser un tabú durant la meva infantesa i joventut i fins molts anys més tard no vaig tenir informació aproximada d’ella i del que li va passar.
Començaré parlant de l’oncle Juanito, ja que va ser un personatge amb una vida curiosa i que a tots els nebots ens va ben marcar. De petit no sé on l’escolaritzaren però quan deixà l’escola retornà amb el seu pare, l’avi, per pintar a la brotxa gorda. Fou un galà jove molt “charmant” i llest, i per aquest motiu ben aviat va deixar de pintar parets i s’atansà al seu cunyat, el Pere, el meu pare, ja que en aquells anys el pare ja estava “à la modee” de conduir automòbils i ell n’era coneixedor de la mecànica i la conducció.
En aquella època, la germana d’en Julio, el marit de la meva tieta Palmira, es casava amb un Bertrand Girona (el que se’n diu “Gente bien... recibida en Palacio”) que s’havien construït una mena de palauet a l’estil anglès a Sant Cugat.
A Sant Cugat, al palauet, tenien cotxes, però ningú no podia atendre’ls, ni per tenir-los a punt ni per conduir-los, perquè per a tota aquesta família, el fet de treballar amb les mans era un deshonor. Per tant, el Juanito, amb els seus divuit anys, va entrar per la porta gran per ensenyar la mecànica i la conducció en la casa pairal dels Bertrand Girona a Sant Cugat.
El meu oncle Juanito fou va ser un solter amb molts particulars compromisos informals. Era un personatge que vivia a la glòria, però sense cap mossa que s’anomenés així.
A mi em portava només uns onze o dotze anys i ell per a mi, formava part de la gent gran, però era també el rei de la mainada i per això sempre estava envoltat i admirat pels adolescents joves i menys joves. Tots plegats ens reuníem als voltant de la seva germana gran que, a més del pis de Barcelona, disposava també d’un xalet bastant ampli enfront de la casa gran dels Bertand a Sant Cugat.
La meva padrina, la Palmira, acollidora com sempre, va permetre que el xalet també fou la casa de tothom. Allà, hi havia un confortable nivell de benestar.
A Sant Cugat l’oncle Joan s’acostumà a treballar a l’aire lliure. Durant tots aquells anys procurà treballar el menys temps possible en espais tancats, igual que feia el meu pare, i aquesta afició del tiet també me la va encomanar a mi i a tots els altres nebots. O sigui, que dins del xalet només hi menjàvem i hi dormíem, excepte els dies de pluja, la resta d’hores les passàvem a l’exterior.
En fi, mercès al cotxe, nosaltres ens vam agrupar al seu voltant per passar-ho d’allò més bé amb els automòbils, tot i que penso que l’enrenou que causà aquell invent no era per a tant. Fins llavors els carruatges anaven amb un animal que estirava davant del cotxe i a partir de la invenció de l’automòbil l’animal anava a dins del cotxe com a motor, no de conductor, eh!
Doncs bé, com que el Juanito era més llest que la gana, ben aviat fou el rei de les carreteres. I com que en aquella època allà on hi havia un cotxe significava que al darrere hi havia gent amb diners, el tiet no s’ho pensà dues vegades. Amb els ulls tancats llançà la brotxa i s’introduí fàcilment en un dels cercles més distingits barcelonins de l’època, i a més per la porta gran i adequada.
L’esmentada porta fou per a ell la porta de la glòria que se li obrí de bat a bat mentre que per a la majoria de la gent quedava barrada, però la clau per a ell l’esperava a les mans de la seva germana Palmira, la persona que també fou la meva padrina.
Amb l’oncle Joan aprenguérem a manejar cotxes abans que el nostre nas arribés al parabrisa. Per a la canalla de l’època, la “llavor de cul”, anar en cotxe era com avui dia anar a fer un vol per l’espai.
La gent que tenia el privilegi de disposar d’un automòbil era ben poca, però a Sant Cugat n’hi havia sempre un o altre que sobrava per atansar-se al poble o a l’abast de la resta de la nostra parentela, i per això, l’oncle s’acostumà a anar per arreu sobre quatre rodes.
El Juanito fou el tiet preferit dels nebots i nebodes. Però les mosses totes eren més grans d’edat que nosaltres i per això tenien la llargada suficient com per arribar als pedals i al volant al mateix temps. A més, anaven assegudes sense fer equilibris i ben estarrufades a la butaca, les presumides. Per això, ens robaven als nois moltes hores de classe automobilística.
Tots anàvem creixent i mercès a les abundants classes improvisades rebudes, quan arribàrem a l’edat i a l‘alçada adequada tots, més o menys, ja coneixíem perfectament la mecànica i la conducció d’un automòbil.
Al cap d’un temps, quan els cunyats varen aprendre a conduir, el tiet passà al servei d’uns altres amics dels cunyats que s’anomenaven, casualment i curiosament, Bertran (sense “d” final) i Mussitu, que no tenien cap relació familiar amb els Bertrand i que vivien a Barcelona. Va ser per això que l’oncle es va traslladar a viure a la Ciutat Comtal.
Pocs mesos després de marxar a Barcelona va haver d’anar a fer el servei militar, però com que tenia molt bona relació amb persones influents el van recomanar per poder fer el servei militar de xofer per al capità general de la caserna de Pedralbes.
En fi, que es passava els dies anant del Putget (que era on vivia) a la caserna de Pedralbes, tot fent una paradeta a casa meva ja que li venia de camí. A casa, feia els canvis d’uniformes i aprofitava l’avinentesa per deixar-me les polaines perquè les hi enllustrés, i a canvi, em donava una minsa propineta que recordo que per a mi era tota una fortuna. I és que aquell va ésser el primer negoci de la meva vida, el de netejador de sabates!
Baixant del Putget per anar a casa meva, al carrer de Julio Verne, va conèixer una noia que acabà essent la seva dona, i per tant, la meva tieta Delfina. La Delfina era la filla d’un famós mestre, professor de fagot en l’orquestra del Gran Teatre del Liceu. D’aquell home encara recordo com es preparava les boqueres dels instruments amb un tros de canya que segurament devia d’ésser d’alguna canya específica i no la d’una escombra vella. Però la meva curiositat investigadora no donà per a més en aquell moment i sobre aquell assumpte.
Els pares de la Delfina, que socialment i artísticament estaven molt ben considerats, no veien gaire clar que la nena festegés amb l’oncle que no era més que un xofer, això sí, de cases molt selectes, però ell era xofer. No tenia prou cultura com per entrar en la seva família, però malgrat tot, la parella seguia aparellada. Pensem que el germà de la tieta Delfina va ser proposat en el seu temps per Franco com a ministre de Cultura, càrrec que va rebutjar diplomàticament, perquè no volia embolicar-se en temes polítics.
Mentrestant, la parella de colomins, tot i l’oposició dels pares, continuaven festejant, i entre petons i abraçades, com a tothom, els arribà el fatídic dia del 18 de juliol del 1936 en què, de sobte, tot canvià.
Poc m’ho pensava jo dies abans del que esdevindria mentre gaudia les esplèndides vacances al costat de la padrina i acompanyat del meu cosí a Sant Cugat. De sobte es tancà la barraca i cadascú va haver de marxar a casa seva, sinó les cases buides eren ocupades per milicians. Hi vaig arribar sense saber el què del perquè succeïa, ja que allí, a Sant Cugat, m’ho passava d’allò més bé. No podia endevinar el que havia succeït, però tots corrien i ningú res t’explicava i, per tant, res vaig saber fins més tard.
També a l’oncle el capità general de la caserna li va recomanar, o manar, que se n’anés cap a casa i si el necessitava ja li faria un truc per telèfon. En aquest cas s’hi hauria de presentar d’immediat, però només si el trucava personalment a casa.
La història es va complicar molt i fins al cap de dos anys i mig no es van tornar trobar, a València, en unes circumstàncies imprevisibles.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: