Contes del Raval: Colom Coix

Un relat de: Eric Martinez
Era un matí solejat, i encara que fossin les sis del matí, en Colom ja notava l'escalfor del sol a la seva espatlla.

-Colom coix! On és el teu germà?!

Era el primogènit de la família Junceda, en néixer, la seva mare l'havia anomenat Colom, ja que el seu naixement, va propiciar la pau i la prosperitat que tant de temps havia esperat aquella família. Li deien coix perquè era coix. De petit, en Colom estava jugant a prop d'un estable, amb tanta mala sort, que un cavall va donar-li una guitza tan forta, que el va deixar coix. No obstant això, el Colom es va aixecar de nou. A tot el mercat de la Boqueria se sabia que els Junceda mai queien a terra, i que si per casualitat queien, s'aixecaven tan de pressa que ni t'adonaves que estaven sobre teu.

-Lucio! Et busquen!

Lucio era el germà petit, el seu pare l'havia anomenat així per un emperador de l'antiguitat. Era alegre, divertit, i els seus ulls blaus i el seu cabell negre provocaven en les dones una atracció desmesurada cap a la seva persona.

Aquell matí el mercat de la Boqueria estava de ple, i els germans Junceda s'albiraven una bona pujada de les seves finances.

- Ahir em vaig emportar aquesta merda de verdures, i mireu-les ara!
Va dir en Carles Hipòlit dirigint-se a Lucio.
- Les verdures són com les persones, senyor Carles, si no se les tracta amb suavitat, es fan mal bé.

Va dir en Lucio seriosament.

En Carles es va posar la pistola que s'amagava al seu pantaló, i desafiant, tirant les verdures a terra, va dir a Lucio.

- Tornem els meus diners!

En Lucio va negar amb el cap, i amb seriosament va dir-li.

- No ho faré... Faci el que hagi de fer.

Amb ira continguda, en Carles va estrènyer la pistola contra la cama.

- Aquesta mateixa tarda et faré una visita amb l'oficial, espero que facis el que has de fer.

Confús, en Colom es va apropar a l'escena.

- Què passa?
- Que t'ho expliqui el teu germà, Colom coix... Hi ha gent que no sap on és el seu lloc. Fins a la tarda.

Superb i rialler, en Carles va marxar de la Boqueria.

- Ets boig?

Va dir en Colom al seu germà.

- Vols que et matin Lucio?
- Aquella no era la nostra verdura.
- Em dóna igual, aquesta mateixa tarda li retornaràs els diners, m'has entès?
- No ho faré.
- Maleït siguis! Et mataran!
- No ho faran... No s'atreviran.
- Aquesta vegada no hi seré per treure't les castanyes del foc Lucio.

I amb aquesta frase final, en Colom va marxar del mercat.
En arribar a casa seva, en Lucio esperava trobar al seu germà, però no hi era, no estava, només va trobar la figura d'una mare dormint en un llit de matrimoni.
El final de la tarda era pròxim, i en Lucio cada vegada estava més neguitós. Tenia por, però no era cap covard.
Un soroll a la porta el va fer tornar en si mateix, del món fictici on el seu nerviosisme l'havia abstret.

- Junceda! Surt!

Era l'hora que en Lucio s'enfrontés al seu destí.
En obrir la porta, el nostre jove emperador va veure en Carles Hipòlit reposat a la petita tanca de la casa, acompanyat per l'oficial Llampec, un assassí que s'havia guanyat aquest sobrenom estrangulant les prostitutes que li plantaven cara.
Amb un somriure irònic, en Carles va dir:

- He vingut perquè em paguis!

En Lucio es va posar davant de Carles, i amb una expressió de serietat, va dir-li.

- No et pagaré ni un cèntim Carles.
- No vull diners...

Va dir en Carles traient l'arma a poc a poc del pantaló.

De cop i volta, l'anciana Junceda va començar a baixar les escales amb la vestimenta pròpia d'una dona elegant que s'acaba d'aixecar.

- Què passa aquí?

En Carles, sorprès, va dirigir una mofa cap a la senyora Junceda.

- Senyora Junceda! Vaja... Continua viva...

Abans que en Carles pogués gesticular la seva emoció victoriosa, la senyora Junceda va deixar veure una arma entre la seva vestimenta, que va propiciar un tret al cor de Carles Hipòlit, fent-lo caure a terra.

Però per desgràcia, l'oficial Llampec, ja tenia l'arma carregada, i just en el moment en el qual apuntava la senyora Junceda... Just en el moment en què en Lucio es posava davant d'ella per protegir-la... Just en el moment en què l'oficial creia tenir la situació controlada... Un tret es va propiciar a la seva espatlla, fent-lo caure mort a terra.

Des de l'altre extrem de la casa, en Colom coix recarregava l'arma....
Els dos germans es van abraçar, mentre la mare els mirava orgullosa.
En mirar els cadàvers, la mare es va aproximar als seus dos fills i els va dir:

- Demà no fa falta anar a buscar adob per la terra, fills.

Comentaris

  • SrGarcia | 13-03-2020

    Fantàstica aquesta sèrie. Un món fosc i violent, unes fidelitats molts arrelades.
    És bonic que, malgrat tot, no hi faltin els tocs d'humor: "Li deien coix perquè era coix".

  • OOOOOOO!!![Ofensiu]
    Eric Martinez | 13-03-2020

    L'increïble ets tu que em mires amb bons ulls!
    Una fortíssima abraçada!

    Eric

  • Marmanyer.[Ofensiu]
    Nil | 13-03-2020 | Valoració: 10

    Ets un mestre noi! Mira que a mi les pelis de por em fan anar al neguitós. Però els teus relats, revisats, són petits joiells d'art que bé podrien formar part del bo i millor de la nostra literatura. Jo, d'entrada em sento captivat pels teus personatges, per com es mouen i actuen. Tots ells traspuen poesia i teatralitat. Enhorabona, Nil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: