Conte matinal (L'àngel de la guarda)

Temps era temps quan et veia passar cada dia per el meu costat.
Llavors no ho entenia.
Les postres mirades es creuaven i sense coneixens inclús ens saludàvem amb un hola i un tímid somriure.
Encara no ho entenia.
Però a mesura que passaven els dies, notava com no era només una mirada, em cercava de que llegies la meva ànima com assabentante de que tot m'anés bé, i hem somreies com donant-me el vist-i- plau.
Lo cert és que jo ja m'aixecava més aviat ham l'il.lusió de veuret.
Sabia, no sé si de bon trós que per el fet d'haverte vist tindria un bon día.
Els homes en el temps que estem no apreciem aquestes sensasions i a la que un altre persona del sexe contrari ens mira més de dos vegades ja pensem que estem lligant.
Ara que ja fa temps que no et veig ho he entés tot.
Potser torno a tindre la necessitat com a home de sentirme protegit cada dia.
Potser torno a tindre la necessitat de que algú hem somrigui només
començant el día.