Comiat de monja

Tot el convent es convertia al canvi i s'anava de cul.

La germana Janet passaria a ser una transeünt normal a la vida. Deixava el lloc sagrat, partia cap al món de fora.

Caldria dur a terme el comiat de monja amb el màxim d'entusiasme, que ja costava. I és que les santes dones que quedaven tenien una edat, estaven desgastades a còpia d'oracions, àpats austers, subjugació a les icones i desparasitació de confessionaris, apart la feina a l'hort i un no parar d'elaborar torradetes dolces de mel i fel, que les venien a cabassos i a cistells i tots els guanys per a les missions a ultramar si no s'enfonsava la barqueta.

Comiat de monja! Els suposava un enrenou feixuc que calia colgar amb la il·lusió de ser filmades, fet prou proporcional a un ego entre corsecat i somort. Apareixerien al programa d'antena Divinosa entre anuncis de cacau del Quart Món i roba per aprofitar dels indigents més cabalosos, que conferia un toc de gràcia als compradors: guanyar graons per a l'eternitat.

Seria, a més, el darrer comiat.

La germana Janet es mirava en un mirall semiprohibit. Sabia que sota aquella indumentària rígida de color impecablement neutre el seu cos jove i inquiet -turgències que a tot mascle causaria turbulències- desitjava roba cenyida del mercat més marcat. Així s'havia consensuat.

Cada comiat de monja rebia una benvinguda a la més pregona existència contrària i s'entenia com un tram vital comprensiu. Era una altra generació. Un estar tancat i asserenar totes les cèl·lules era impensable. Per tant, esdevenia festa grossa acomiadar la jove col·locada en el lloc erroni, no fos cas que des del cel tinguessin queixa. Bonament s'havia ideat el comiat de monja, inspirat per l'esperit suprem que hi empenyia i aprovava.

Arribada la data, es van congregar fent una rotllana que encerclava la germana Janet, que ja duia tanga semitransparent amb detalls de blonda sota la roba sobrera. Es posava música insinuadora. Anant amunt i avall pel claustre, el filmador xuclava imatges amb la càmera. Una ballaruca terrenal s'iniciava.

Quan la germana Janet passés a ser la Janet del bolso i de la cantonada, amb els hàbits oblidats, obririen les portes i es deixaria que les futures relacions l'anessin a buscar. Ella trepitjaria un caminet fet de molles de pa industrial i alguna crosta de torrades de mel i fel, tot plegat símbol de fusió i més o menys entesa.

La família de l'acabada de marxar picaria de mans des de balcons situats en llocs molt visibles de la vila més propera.

El ritual estaria enllestit.

Les monjes restants sumarien pau. Tot i que en un fons no massa fons...per què no, un autocomiat de monja?