Collint Cendra (II)

Un relat de: Carabassa

II

Les coses anaven bé per a Ernesta. En qüestió de mesos, i en gran part gràcies a les sucoses donacions que feu a la CAPS, passà a formar part de l'equip directiu local de l'ONG. I deixà de bambar pels carrers demanant la voluntat, emprenyant als transeünts, al igual que ho feien molts dels pobres miserables amb els que, a partir d'aqueix dia, començaria a tractar per la seua petició expressa de "treballar cara a cara amb el problema".
El primer "problema", doncs, amb el que s'encarà fou Anselm.
Anselm era un bon home que tenia allò que qualsevol persona amb discretes aspiracions pot desitjar. Estava casat, tenia tres fills i una xicoteta botiga d'ultramarins a la plaça del poble d'Ibi que, segons la seua versió, un fatídic dia s'incendià amb la dona i els tres fills a dintre, el que el portà a la més absoluta de les roïnes econòmiques i psicològiques, deixant-lo fins a tal punt amb el cul a l'aire que hagué de vendre la casa, el cotxe i el furgó per pagar als proveïdors, el que el forçà a eixir al carrer amb una trista motxilla a l'esquena i encaminar-se en un món que li havia donat l'esquena fins a aqueix moment, i que, suposava, continuaria donant-li-la, fins al mateix dia de la seua mort.
Però la veritat era ben diferent. El cert és que Anselm es cansà, s'avorrí de la seua vida, de la seua dona, dels seus tres fills i de la seua tenda d'ultramarins. Agafà la llibreta d'estalvi, es dirigí al banc, tragué els tres milions de pessetes de l'època que hi tenia a dintre, i de la nit al dia abandonà Ibi. Agafà un autobús que el portà a València i es fincà en la primera pensió que trobà, sense mostrar indicis de fer una altra cosa que no-res. Però prompte s'avorrí d'això també i es disposà a viatjar per Espanya coneguent gents i costums de la península, pagà la factura de la seua estada a la capital al pensionista, com ell anomenava a l'avi que es trobava assetjat de manera permanent d'arrere el mostrador de l'hostatge, amb el seu tarambano i la seua televisió de 14 pulgades engegada a tothora, i es dirigí a l'estació del Nord en busca d'un bitllet de tren que li obrís pas a l'Espanya profunda. Mai arribà. De camí, s'aturà a esmorzar un entrepà de pernil amb formatge, un bon got de vi i un cafè tocat, i en sortir del bar oblidà la bossa on portava dos milions set-centes vint-i-una mil peles a la cadira on havia segut durant mitja hora. Us podeu imaginar que quan tornà a recuperar-la havia desaparegut. S'havia desintegrat. De res serví preguntar a l'amo del bar i als clients que pul.lulaven per allí. Ningú sabia res. Un mes més tard, el bar tancà per reforma, però aleshores Anselm ja es trobava dansant pel barri del Carme a les nits, i demanant a la porta del Corte Inglés del carrer Colom, on un dia veié al seu fill major, que el reconegué, s'acostà a ell i sense dirigir-li un mot li tirà una moneda de vint-i-cinc pessetes al barret que descansava al terra. Sembla que havien sortit endavant. Anselm se'n alegrà. Mai havia sigut un home rancuniós.
Anselm entrà al xicotet despatx. Ernesta seia a l'altra banda d'un vell escriptori de fusta negra, gruixut, ratllat. El mirà. L'examinà. Li feu un reconeixement tan ràpid com precís: un electrocardiograma, un encefal.lograma, una endoscòpia... Li atravessà amb la mirada cada centímetre de pell, cadascuna de les vísceres del cos. Anselm prengué seient. En un principi llegí llàstima en la seua expressió, però de seguida se n'adonà del que realment era: altivesa. No es sorprengué. Tot i que era el primer cop en els seus quinze anys de rodar pel món que acudia a una associació en busca d'ajut, coneixia bé la naturalesa humana, a més a més, no era d'aquells que es pensen que tot el que es submergeix en una ONG benèfica es mou per pur altruisme. Sense que Ernesta se n'adonés, amb aqueixa expressió a la cara s'havia mostrat tan nua als ulls d'Anselm com ella creia haver-lo guipat a ell.
El silenci començà a fer-se tens i força inquietant. Finalment fou Ernesta qui parlà.
Bé. Vostè dirà.
A Anselm li entraren unes ganes boges d'esclatar a riure en la seua cara, però es contingué.
- Bon dia abans de res- Ernesta assentí amb el cap sense dir res i continuà observant-lo, expectant. Anselm decidí que no valia la pena perllongar més del necessari aquella absurda situació i decidí escopir tot d'una el que volia, tot lamentant haver de mostrar-li els seus desitjos a aquell ésser que l'esguardava, d'una manera, ja, irritant, des de l'altre costat de la cambra, així que agafà aire i amollà: - M'he decidit a vindre perquè necessite un lloc de treball. Estic fart d'aquest estil de vida. Vull refer-me, això és tot.- Però estava molt equivocat en pensar que, realment, "això era tot", error del que Ernesta el feu conscient ràpidament.
- Val, anem per parts. Abans de res vull saber com ha arribat vostè a la situació de la que gaudeix hui en dia.
¿Vostè creu que això és important?
Indispensable.
- No veig el per què.- Anselm no dubtava ni un segon en contar-li a tothom la faràndula de que, feia anys, quan era un home pròsper, un desgraciat incendi li havia trencat la vida per la meitat. Se sentia satisfet fent creure a la gent això, fent-los dubtar del seu propi futur, despertant la por en ells de que, un dia, com hui mateix, tot el que un estima se'n pot anar a la merda convertint-los en uns desgraciats, igual que ell; però en aquest cas li indignà la determinant prepotència de la seua interlocutora i es resistí a badar boca.
- Senzillament és un requisit previ a la nostra ajuda, necessitem saber-ho.- Ernesta suavitzà el to, doncs, tot i el que pogués semblar, tenia unes ganes boges de conèixer les raons per les quals aqueix pútid home que tenia davant seu s'havia convertit en un paràsit i no en una persona de profit, com ella. A més a més, no volia ni pensar que el seu primer cas se li resistís deixant-la amb la mel a la boca i amb la sensació de que, de la mateixa manera que aquell home no volia contar-li la vida, molts altres dels que vindrien després tampoc voldrien fer-ho, el que l'afonaria en la més absoluta desolació. ¡Després de tot el que havia patit per estar allí asseguda! ¡No seria just que no col.laboraren amb ella! Aquest cop fou Anselm qui prengué la paraula.
- Jo li puc dir el meu nom, els meus cognoms, i ,fins i tot, li diria el meu DNI si me'n recordés, però trobe, senyoreta, que la meua experiència vital me la guarde per a mi. Que ho passe bé.- I es disposà a aixecar-se. No havia fet el gest encara quan Ernesta el detingué.
- ¡Espere! D'acord. Entenc fins a cert punt que puga sentir-se una mica intimidat. Però si no té res a amagar deuria de dir-me simplement les raons que l'han abocat al món dels sense sostre. Aqueix és el motiu: volem saber si té antecedents penals, és alcohòlic o drogo-dependent. Ací estem per a ajudar-lo, però si vostè no està disposat a cooperar, aleshores sí, val la pena que agafe la porta i se'n vaja.- Anselm es va indignar. ¿A cas no havia sigut ell el primer en dir que se n'anava? ¿Ara aquesta volia quedar com si fos ella qui l'estigués tirant? S'aguantà l'ira, esbufegà i respongué:- Si és això el que vol saber deuria d'haver-ho preguntat directament. No, no tinc antecedents, no sóc alcohòlic, cocaïnòman ni traficant, no sóc travesti, pederasta ni proxeneta, no sóc ludópata, cleptòman ni tril.ler, no tinc la sida, la sífilis ni l'èbola, només una mica d'estrenyiment i aerofàgia al mateix temps, és una contradicció, ja ho sé, però és cert. Si això és tot el que necessita saber de mi apunte-ho al paper i busque'm feina, i si vol conèixer alguna cosa més no m'interessa la seua ajuda, mòltes gràcies.- Ernesta és quedà petrificada, immòbil, seca com una figa pansa. De totes les reaccions imaginables, no havia contemplat la possibilitat d'una rebel.lió com aqueixa per resposta. No entenia com podia manifestar dignitat un ésser que feia, al menys una setmana que no s'havia dutxat, que dormia al carrer a sobre d'un cartró, que demanava almoina als vianants per poder menjar. Un ésser que podia ser de tot, menys autònom, que no podia permetre's el luxe de sobreviure a partir de sí mateix, que necessitava dels "altres" per no ser eliminat en la selecció de les espècies, un inútil que no era capaç de guanyar-se el pa que menjava ni l'aigua que bevia... aqueix mateix ésser, doncs, s'havia mostrat orgullós davant d'ella. Més que orgullós, prepotent ¿Com s'havia atrevit?. L'ira li pujà per l'espinada fins a la cara, li pintà de roig les galtes i el blanc dels ulls i li baixà de nou fins a la gola, just al temps que emetia un crit que l'ofegava, un crit que no se sentí, però no pas perquè no li sortís la veu, sinó perquè es produí en una freqüència no audible per a l'oïda humana, de manera que si hi hagués hagut un gos a prop s'haguera esgarrifat de dolor. Però no hi havia cap gos allí. Realment no hi havia ningú ja més que Ernesta. Anselm feia estona que se'n havia anat, just en el moment que l'onada de ràbia li recorria a Ernesta la vertebra número 31 i aquesta romania allí, paralitzada, com una sargantana que pren el sol a migdia.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: