Carrer Balmes

Venint, tenia una sensació agradable a l'estomac. Ja era evident que els dies començaven a esfilagarssar-se, el que li permetia observar en aquelles hores de la vesprada que l'autopista s'havia posat guapa: al costat de la carretera lluïen atmetllers en flor. Va ser la primera vegada que Joana va somriure per a si mateixa des de feia setmanes. Començava a fer-se l'ànim de que no el voria mai més, i que les coses estaven bé com estaven.
Pocs mesos enrere, un matí a l'estació es va acostar a ell per preguntar-li una adreça. Carrer Balmes.
L'havia triat a l'atzar, no perquè el veiés especialment atractiu, però, sense saber ni com, la conversa es va allargar i van acabar dinant plegats al restaurant més legendari de Barcelona. L'àpat va resultar literalment elèctric, i va finalitzar amb un decepcionant intercanvi de telèfons. Tanmateix, ella estava feliç, la cosa no podia haver donat més de si, estava de visita a la ciutat per quefers laborals que havia d'atendre. De fet, durant la resta del dia no hi va pensar més, tot i que una guspira de benestar va espurnejar la resta de la jornada als seus ulls.
De tornada cap a casa, però, va començar a notar que tenia una necessitat creixent de tornar a estar prop d'aquell desconegut, que augmentava més i més segons anava allunyant-se del lloc on l'havia mirat als ulls per primera vegada.
La tranquil.litzava pensar que en pocs dies tornaria a Barcelona i podria tornar a citar-se amb ell. Si ell volia, és clar...
El telèfon va sonar. Decebuda, va vore parpallejar a la pantalla el nom del seu marit.
Immediatament després de finalitzar la conversa i sense parar-se a pensar va teclejar el telèfon que havia anotat hores abans a un sobret buit de sucre on posava Restaurant 7 portes, any 1836.
El reclam va ser atés de seguida i, després de quasi mitja hora de xerrameca, va concloure amb una cita per divendres següent.
A partir d'aquest moment els fets es van succeïr vertiginosament.
Aquella trobada va resultar fulminant. Només dos cerveses després del segon encontre, i fent com que ho feia d'una manera casual, ell li va posar la ma al genoll nuu per sota la faldilla i Joana va sentir que un toll d'aigua espesa regalimava entre les seues cuixes. Donada la dificultat que experimentava darrerament en excitar-se, en comprovar l'impacte devastador que li oferia el contacte d'una simple mà en una zona poc erògena, va deixar de banda prejudicis morals que l'havien turmentat més o menys fins aquell moment i va decidir que fer l'amor amb aquell tio, a partir d'aleshorest, deixava de ser una possibilitat per passar a convertir-se en una qüestió d'estat.
Va passar-li els flacs dits pel bescoll i va acostar els llavis a la seua orella murmurant una obscenitat de la que ella mateixa es va sorprendre.
Enmig del bar, ell va escorcollar amb les urpes les natjes de Joana, burlant la tela de la roba que li les tapava i va passar un dit pel centre d'aquestes fins arribar a parar a la seua vulva. Joana va tancar els ulls i va notar que s'asfixiava allí mateix paral.lelament al gemec que ofegaven les seues cordes vocals. La seua reacció va ser alçar-se molt a poc a poc, col.locant dignament la faldilla al seu lloc, i pagar les consumicions.
Sense permetre's el luxe de tornar a seure al tamboret que havia ocupat fins aleshores, va prendre la mà que li havia envaït els malucs i la va estirar cap a fora del local.
El desenllaç va tindre lloc a un hotel del Paral.lel.
De suor amarats i morts de gana, van fer ús de l'acte sexual durant hores. Cada llep de pell era una esgarrifança infinita, un teletransport a una dimensió de plaer fins ara mai experimentada.
L'habitació va omplir-se de flaire a esperma i de xiscles estridents i des del moment en que ell li va treure per primera vegada les calces a mossegades, Joana va tindre la certesa absoluta que mai, mai, mai de la vida tornaria a sentir per ningú el desig que sentia per aquell estrany.
Els encontres es succeïren durant setmanes d'una forma totalment al.leatòria. Aprofitaven qualsevol interval de més de dos hores en que pogueren coincidir ambdós amants per trobar-se. Ho feien, sobretot, a traves de trucades telefòniques i es creà entre ells una dependència tan immensa que arribaren, fins i tot, a jurar-se amor etern.
En realitat, però, s'havien explicat molt poquetes coses l'un de l'altre. Coneixien els seus noms de pila i les respectives professions. Res més. Ni cognoms, ni adreces, ni passat.
En un moment donat, però, el contacte telefònic es va espatllar. Joana trucava i ell mai no responia. Passava dies desesperada sense notícies del seu company de jocs sexuals. De sobte, però, en qualsevol lloc de qualsevol ciutat, en qualsevol carrer, algú, per darrere, li subjectava la cintura amb una mà, li estrenyia un pit amb l'altra i li xuplava el coll. Quan, espantada, aconseguia girar-se, se'l trobava a ell, amb els ulls clucs de del.liri i ella, còmplice, l'arrossegava també fins a qualsevol racó per consumar l'acte.
I el que semblava un joc va acabar per esdevenir una obsessió per a Joana.
Incapaç d'emprendre el control de la situació i torbada, alhora, pel fet que ell fos capaç de localitzar-la amb eixa aparentment aclaparadora facilitat, va començar a controlar els seus propis moviments. Anotava en un quadern les persones que podien ser coneixedores de les seues anades i tornades, dels seus quefers, del seu oci, per tal d'intentar esbrinar la font de la informació respecte la seua activitat de la que ell bevia. I res. Cap indici que lligar amb un altre. Cap pista a seguir.
I, tanmateix, quan menys s'ho esperava, estigués a Barcelona, València o Lisboa, i després d'haver-ho desitjat molt de temps sense resultats, ell apareixia fermant-la de nou pel pit i la cintura... sempre quan anava sola, ja podia ser al bell mig de la rambla, un parc o edifici públic...
Li preguntava, li demanava, li suplicava sanglotant que parés el joc, que tornara a estar localitzable, que li prorcionés alguna dada... i ell romania impassible. Es limitava a complaure-la d'una altra manera: bellugant de forma precisa els dits i la llengua, pesigant-li les cuixes, mossegant-li els mugrons o llepant-li melic... i li deia que l'estimava... que l'estimava com mai havia estimat ningú... i ella es rendia, es deixava fer i sacrificava la seua necessitat de conèixer perquè el que més requeria en aquells moments en que l'abordava, en realitat, era sentir el seu penis inflat i calent a dintre.


Els abordatges viàris, però, anaren espessant-se. Cada cop es feren més al.lopècics. Podien passar mesos sense que ell se li presentés. I ella, com a resposta, va començar a posar-ho fàcil, propiciant moments de buscada solitud, hores i hores de passetjos inacabables, sempre mirant de cua d'ull el seu darrere. Però l'estratègia no li va funcionar. Amb aquella buscada solitud amb la que pretenia trobar el seu empar, només aconseguia més solitud encara, i un sentiment de buit va començar a apoderanr-se d'ella d'una forma brutal.
Es masturvava frenèticament recordant-lo. Fregava i fregava i fregava intentant copsar el mínim bri d'essència d'aquells encontres, però cada vegada això li resultava més difícil, perquè el record, en no renovar-se, s'esgotava indefectiblement.


Un dia es va despertar i estava sola al llit. Era diumenge i va pensar que el seu marit hauria anat a buscar el diari, com feia sempre que això passava va provar a posar-se la ma la vulva. Tenia la boca una mica pastosa i el cap una mica emboirat. La nit anterior havien anat a sopar amb uns amics i havien rodat més de dos ampolles de vi. S'estirà al matalaf i, un cop més, va pensar en ell. Sorpresa, va comprovar que el seu sexe aquest cop tampoc s'havia humitejat. Aleshores, tot i el nuvolet de ressaca que flotava sobre el seu front, un raig de clarividència la va enlluernar. S'acabava d'encetar l'inici de la seua salvació: havia començat a oblidar-lo. Va respirar profundament i va decidir allí mateix, tombada, que per res del món anava a consentir que cap cosa s'interposés en eixe procés de refer-se, perquè ja era una qüestió de supervivència emocional.
Per això mateix, la por l'envaïa cada cop que eixia de casa. Sentia pànic per tornar a vore'l i que tot s'ensorrés de nou. Sabia que un encontre més, només un, resultaria fatal, ja que seria suficient per submergir-la en un fosc pou del que, aquest cop sí, n'estava convençuda, ja mai podria escapar, de manera que es va proposar a mantindre la guàrdia alta en qualsevol circumstància, sempre vigilant la seua rereguarda.
Procurava anar sola el mínim possible i, quan això era inevitable, encara que el recorregut a fer fos curt, agafava un taxi.
Una nit, en eixir d'una reunió de treball que s'havia allargat més d'allò previst va preferir anar passejant fins a casa. Li abellia de veritat i ho va fer com donat-se una xicoteta concessió a si mateixa. Necessitava una treva.
Feia una nit freda i havia sortit de l'edifici una mica desmanegada, de manera que es va col.locar bé l'abric i va tirar mà a dins de la bossa per traure un mocador per cobrir-se el coll. Aquest es resistia a eixir. Sembla que s'havia quedat enganxat amb algun objecte i no hi havia manera de fer-lo fora. Finalment Joana pegà una gran estirada i rodaren per terra les claus de casa que fins aquell moment havien estat enganxades al tros de tela. En acotxar-se per agafar-les va girar el cap instintivament cap arrere i va descobrir que una silueta fosca feia el gest d'acostar-se a ella.
La fità escrupulosament i buscà els seus ulls, desafiant. L'individus'aturà en sec a mig metre i li tornà la mirada. Tot i això Joana no aconseguia visualitzar-li el rostre. La llum era tènue i no arribava a desenmarcarar-li la cara. A més, aquell ésser anava tapat amb una bufanda que li cobria la boca i part del nas, i portava un barret d'ala ampla que projectava una ombra negra al lloc on devien estar els ulls. Passaren uns sego
ns. Cap dels dos gosava moure's. Ella continuava ajupida i ell, dret a escassos centímetres.
Finalment l'ombra, amb un to de veu neutre articulà: ¿Perdoni, el carrer Balmes?. Joana, mirà al seu voltant i prengué consciència del lloc on estava. Efectivament. Respongué la veritat: Este és. Gràcies, retrucà l'ombra i, com havia fet tantíssimes vegades abans, desaparegué.





Però no es això el que li atorgà la tranquil.litat a Joana. No fou això pel que somrigué per a si mateixa per primera vegada des de feia mesos, ni pels atmellers florits del costat de l'autopista.
Si Joana somrigué, fou per l'omissió obligatòria d'ajut en carretera que acabava de executar. Aquest cop, a diferència de l'altra nit, sí havia pogut contemplar el rostre de l'home accidentat metres enrere.