Cercant la inspiració

Un relat de: Alae

Cercant la inspiració



Plou. Baix la llum d'una farola apareixen les gotes de la pluja; s'amaguen a la foscor. El meu alè ha entelat els vidres de la finestra. Amb un dit desfaig el rodolí blanc i se'm queda gelat, l'allunye i l'acoste a la galta, encesa per l'escalfor de dins de casa. Fa uns dies que el temps s'ha girat i no para de caure aigua. M'agrada, però amb els canvis de temps em fa mal el cap: sent una pressió molt forta que m'oprimeix, com si estiguera encongint-se. A més, per molt que gaudisca amb una tarda fosca, amb olor de mullat, i amb carrers deserts, prefereixo el sol ja que em senta millor. A l'hivern, la cara empal·lideix i perd alegria, en canvi, a l'estiu, agafa un color que dóna vida al meu rostre... Una dona intenta fugir de tots els tolls -sense aconseguir-ho- i s'aixopluga amb una bossa de Mercadona. El baix del pantaló se li ha enfosquit. Ella nota la frescor als turmells. Al cantó entre Sant Rafel i Sant Felip, s'atura per doblegar-se el camal amb tan mala sort que un cotxe no la deixa acabar, la xopa de dalt a baix.

Plou. Acaben de mullar de cap a peus una dona que es tapava el cap amb una bossa de supermercat. Per un moment m'ha fet gràcia, però tot seguit he pensat en desdibuixar el somriure de la cara, no és just riure d'una pobra dona que l'únic que intentava era arribar mitjanament eixuta a casa i el desgraciat del cotxe ha accelerat i s'ha apropat a la vorera per esquitxar-la. No hi ha ningú més al carrer. No hauria d'estar mirant per la finestra, haig de passar a net molts apunts ajornats, del contrari s'amuntegaran damunt l'escriptori sense parar-li cap mena d'atenció. Enguany m'he proposat estudiar de valent, ja està bé de molta festa i poca voluntat d'estudi. Ara m'asseuré de nou davant dels papers mal endreçats, però primer hauré d'apagar la música o, almenys, baixar la veu. En aquest moment plou prou (em ve al cap l'embarbussament aprés a l'escola) Sent com cau la pluja a l'asfalt. Feia un moment s'escoltava de fons el partit de futbol, però s'haurà acabat i el pare ha canviat de canal.

Per fi ha finalitzat el partit. Els veïns s'entusiasmen massa veient-ho i em desconcentren. Quan escric, m'agrada estar en absolut silenci, res de música, la porta tancada i el mòbil en silenci, ja veuré qui m'ha trucat després. Però ja m'he conscienciat de què tot això és impossible, visc en un pis massa sorollós, apropiat per escriptors maniosos, com jo. Al portàtil ja ha aparegut l'estalvi de pantalla: la presentació de totes les meues fotografies, algunes són paisatges molt bonics. Una fotografia meua feta al balcó, una mar engrescada que aventura tempesta, el somriure del meu nebot menut, muntanyes cobertes de blanc... i torna a començar. No en tinc moltes, però són la millor selecció que podia haver fet. Hauria de prémer alguna tecla i posar-me de nou a escriure, malgrat que encara no m'haja vingut la inspiració. Diuen que la inspiració ve quan estàs treballant, però fa estona que estic capficada en la feina i no em surten idees bones. Sols escric frases senzilles, que segurament ja han estat escrites per milers de persones. No m'esforce en buscar la paraula exacta, necessària, l'única que pot encaixar i donar el significat correcte al meu pensament. Potser no sóc una bona escriptora. Tal volta ni tan sols siga escriptora. M'he plantejat molts cops aquesta qüestió i sempre acabe convencent-me que, almenys, sí que sóc escriptora, perquè si escric és que ho sóc. La qualitat ja és més qüestionable, però fins que no aconseguisca que els meus llibres arriben a la gent no ho sabré... Torna a agafar força la pluja. Ni una ànima trepitja els carrers. Els veïns han baixat les persianes perquè no es taquen els vidres, en canvi, jo la tinc completament alçada, fins dalt de tot. Sóc l'única persona que li agrada veure la pluja... bé, sols a mi i al xic del cinquè pis d'enfront.

Ara cau més ràpid. Si tornés a passar la dona de la bossa al cap segur que es banyava, però ara ho faria ella mateixa. La gent es preocupa molt per mullar-se. Recorde que de menut, només caien quatre gotes, eixia al carrer, tancava els ulls, alçava el cap i obria la boca. M'encantava escoltar els diferents clics, clocs causats per l'aigua entre les dents, i com de freda se'm quedava la llengua! Tot un espectacle fins que la meua mare m'estirava d'una orella i m'entrava cap a dins de casa. S'emprenyava perquè li ficava tot el pis ple d'aigua. Un dia, de tants, que m'ho digué li contestí que així tindríem una piscina a casa. La seua resposta no fou tan original, mala cara i bufetada, a veure si un altre dia era tan graciós. M'afectava molt cada vegada que ma mare em renyava i, normalment, oblidava les penes tancant-me a la meua cambra i exercitant els dits polzes amb el Tetris. En els meus càstigs més llargs aconseguia donar-li la volta a tots els nivells: del 0 al 9, i tornava al 0 i d'un en un els recorria tots fins al darrer... fins que em van comprar la Game boy. Aquella sí que era entretinguda! Era gran i pesava prou, però aviat t'acostumaves i superaves els rècords a qualsevol lloc. I encara em dura aquesta obsessió pels videojocs, fa uns anys que m'embadalisc mirant la pantalla amb la Play. Ara mateix em ficaria a menejar els dits pel joystick fins que es fera de nit. Per cert, ja està enfosquint. Les faroles comencen a encendre's, em fan gràcia, perquè primer paladegen i, a continuació, s'il·luminen completament. Una, dos, tres... la que en fa quatre no s'ha encès... Quanta estona fa que estic davant dels vidres? Se'm passa el temps volant i encara no he fet res, sols que mirar com cau la pluja, la dona que han banyat i, ara, la noia de la finestra de davant.

M'ha mirat. Per un instant l'estava observant, no era la meua intenció que ell també em mirara. Quan els nostres ulls han coincidit jo he evitat la seua mirada. No sé si ell haurà fet el mateix, supose que sí, perquè és el que fem tots quan succeeix amb gent desconeguda, ja siga al parc, al mercat, a l'autobús, etc. L'he mirat perquè són els únics ulls que he trobat. Tal volta, en una altra ocasió, hauria trobat al veí vell de davant, però no, l'he trobat a ell.

M'ha trobat. O, millor dit, els seus ulls m'han trobat. Ella no volia, però hem coincidit amb l'esguard. Ho ha notat i ha fixat la mirada en un altre punt. Jo la seguisc observant. No sé a ella, però a mi no em fa vergonya. Trobe molt normal que estiguem mirant per la finestra i que, de sobte, ens trobem. És maca, no de bellesa excessiva, però té quelcom que crida l'atenció. Potser siguen els ulls, o la boca... no ho sé. Em sona d'haver-la vist pel carrer.

No el puc tornar a mirar. A veure si es pensa que m'interessa. Sols estava mirant com queia la pluja, la pluja que tant m'agrada! I ell s'ha interposat en el meu descans. Estava fent una pausa i de seguida tornaria a escriure, la inspiració no tardaria a vindre, sobretot si em clave davant de l'ordinador. Ell no tindrà res què fer, pot estar-se tot el temps del món davant de la finestra, tafanejant. Pareix jove i sense preocupacions, universitari amb la carrera pagada pels pares i amb diners per eixir de festa de dijous a dissabte fins ben entrat el diumenge. No m'ha donat temps de veure la seua cara. Potser ja s'ha tornat cap a dins. La farola... finestra tancada del primer pis... finestra del segon amb la persiana fins a baix... al tercer no viu ningú... el quart està fosc i el cinquè... al cinquè està ell, dret, mirant-me.

Hola li he dit amb la mirada i un somriure. Ella fa cara d'estranyesa, no s'ho esperava. Segueix veient-me, però la seua cara no expressa cap sentiment. No em pensa dir res, ni tan sols un mínim indici de desplaçar els llavis per fer un somriure. Ja sé que no ens coneixem, però almenys podia ser educada i tornar-me el salut. En veritat no he menejat la mà, potser no l'ha apreciat degut al carrer que ens separa. Trac la mà de la butxaca, l'alce, l'acoste al vidre fred deixant-la tota plana al seu damunt i la balancege de dreta a esquerra, de dreta a esquerra. Per fi! Pareix que reacciona! No m'arriba un missatge d'alegria descomunal, però tinc l'esperança de què li ha aplegat el meu moviment de mà. He aconseguit que canvie de posició: ha descreuat les cames, inclinat el muscle esquerre cap a la paret i el cap fregant el cristall.

Estúpid. Per què em saluda? Es pensa que li contestaré, però no serà així. Si encara seguisc pegada a la finestra és perquè no m'ha vingut la inspiració. Ell mateix podria ser el personatge que estic buscant i que el meu intel·lecte no troba. Sí, sí que em podria servir: la història comença un dia de pluja, amb un jove mirant per la finestra i, de sobte, un home amb gavardina mata la dona que anava amb la bossa del Mercadona al cap. Ara ric, m'he fet gràcia.

Riu! Ja comence a fer-li gràcia. Clar, no ho havia entès la primera vegada. Bé, i ara què? En una situació normal -com per exemple fent cua a la parada de la fruita al mercat, esperant l'autobús o, fins i tot, a una sorollosa discoteca- després de fer el primer pas, tot seguit de fer fora la vergonya, hauria articulat un Què tal, com va, com et dius, pugem al meu pis a prendre una copa (aquesta darrera frase vindria més tard, quan adquireixes certa seguretat, malgrat el perill de rebre la temuda negativa)

Innocent, fa cara de satisfet, cara dels que ja han aconseguit lligar. Ha vist la presa, li ha posat la trampa i l'ha enxampat de ple, bon treball. A més, aquesta caça adquireix més mèrit i condecoracions si la dona ja té alguna arruga. La meua trentena llarga ha cridat l'atenció dels seus vint-i-pocs.

Fa un dia i tres hores que tinc vint-i-dos. Quants anys ens portarem? Ella pareix major, no vella, sinó madureta, d'uns trenta llargs. Però el que s'aprecia des d'ací es veu molt ben conservat. No pense quedar-me amb els braços creuats, haig de seguir endavant. Ja ho tinc! Ara hi torne!

Se'n va? Ja s'ha cansat de mi. En veritat em sap greu, pareixia simpàtic i tampoc no ha fet res dolent perquè jo el deprec
iés. Sempre em passa el mateix, em precipite a jutjar les persones abans de conèixer-les. Tal volta li podia haver seguit el joc i acabar amb alguna cosa més seriosa, qui sap si haguérem tret una història d'amor... Dos éssers solitaris, a plena llum de farola, distanciats per un carrer i pels vidres de les finestres, es mantenen l'esguard eternament. Sí, bon començament per a la meua història. S'han trobat inesperadament -malgrat haver-se estat esperant des de feia temps-, un enfront de l'altre, sense que els ulls puguen distreure's en cap altre lloc. Aquest moment és d'ells sols, cap persona els destorba. Ell recolza la mà sobre el vidre i nota la fredor d'aquest que es fa càlida quan ella, a l'altra banda, fa el mateix. Dues mans que no es toquen, però que es fondrien de desig en apropar-les. L'alè que entela els vidres, fer-lo seu, notar al rostre la respiració de l'altre. La passió que ha sorgit entre ells no pot quedar com un fet puntual i oblidar-se amb el temps, sinó que de qualsevol manera han de trobar el camí que els unisca. I és ell qui s'aventura a donar el primer pas: aconsegueix desfer-se de l'atracció de la finestra i, sense pensar en el fred ni en la pluja, està disposat a creuar l'asfalt que els separa...
I si fóra de debò, vull dir, si de veritat ell ha pensat vindre al meu pis... Potser estiga baix, esperant-me... M'estic tornant boja, no és normal que a la meua edat estiga imaginant històries d'adolescents, i el pitjor no és que les imagine, sinó que em crega que són realitat. Millor serà que deixe de somiar amb els ulls oberts i ho faça al llit, amb els ulls tancats.
Però, abans de tancar el portàtil, un impuls li fa canviar d'opinió i, sense adonar-se, obre la porta i corre escales avall quasi sense tocar els esglaons, fins i tot alguns d'ells els salta de dos en dos o de tres en tres, ni ella ho sap. Per fi arriba a l'últim replà, sols li queda el corredor -mai l'havia vist tan llarg- i obrir la porta. Agafa el pom i el fa girar, empeny i surt a fora. La pluja s'ha envalentit, sent com els cabells se li peguen a la cara. Es fica al mig del carrer, desert, mort de gent. No el veu, no ha baixat, tot ha sigut una il·lusió... o no. Una mà, mullada, pren la seua. Uns ulls li miren i ella comprova que són els mateixos de fa una estona. Tampoc diuen res ara, però tampoc cal que ho facen. Sota la pluja i una farola que parpalleja es fan el primer bes, i no el darrer.

Comentaris

  • Per a Angoixauital[Ofensiu]
    Alae | 31-01-2009

    Angoixauital, si vols fer comentaris sobre els contes, fes-los, però no vages insultant i dient que sóc tramposa perquè t'enganyes de bon tros. Perquè un usuari es pose de sobrenom "tieta" no vol dir que ho siga de veritat, a més, que si fóra així tampoc t'importa a tu, que ací no posa en cap lloc qui ha d'opinar i qui no.
    Et molesta que tinga bona nota? Per alguna cosa serà. Potser per això tinc alguns d'aquests contes publicats, per haver guanyat certàmens literaris.
    Limitat a gaudir de la lectura i deixa a la resta opinar lliurement.

  • Anem pitjor[Ofensiu]
    angoixauital | 30-01-2009 | Valoració: 5

    La tieta i tres trolls no valen. Ets tramposa

  • estava per aquí[Ofensiu]
    | 20-07-2006 | Valoració: 10

    cercant la meva pròpia inspiració, i he topat amb aquest relat molt interessant.
    No sé si ha estat per la pluja de la història, però m'ha aparegut molt nostàlgic, almenys el principi, si bé després, amb el "final feliç" aquesta sensació se'm trenca més o menys.

    Quant a la inspiració, el que m'ha semblat que venies a dir en el relat coincideix amb el que crec jo: La inspiració, és, segons la dita, com qualsevol altra cosa: "Quan la cerques, no la trobes"
    Així és que me'n vaig a jaure una estona al sofà, aviam si ve.

    Molta sort!

    Dan

  • HaLoUu![Ofensiu]
    Tamara | 06-12-2005 | Valoració: 10

    Bona nit mandunguilleta!! jejeje...Sí, sóc la carxofa de la teua cosina, i enllà on veig que publiques alguna cosa, allà estic jo. Ja veus, això és el que té tenir una cosina com a fan, (o es diu una fan com a cosina?). És igual, el cas és que saps que m'agraden molt els teus contes, i ho saps de bona tinta, eh? Doncs res més tmaplà (o és templada?), que saps que t'estime moltísim.

    Ah! se m'oblidava! Aquest és el millor conte que he llegit teu, no m'extranya que hagis guanyat un premi!

    Si no és molt demanar, magradaria que aquests nadals, només em regalares un dels teus contes, o si fòs possible, un de nou, dedicat per a mi, em faria molta il·lusió, si vols bé, no cal que em digues res, tu el fas i au. Si no tens ganes o temps, no em digues res tampoc. Espere tenir una sorpresa el dia de reis. Rés més, au cacau!

  • tu si que tens inspiració!!![Ofensiu]
    Elett | 27-11-2005 | Valoració: 9

    Hola!!!
    És el primer relat teu que llig i m'ha agradat molt perquè ens fa ser conscients de com una mateixa situació es viscuda de diferents maneres per dues persones. A més t'adones que la inspiració ve ella assoles, si l'obligues a eixir no la trobaràs.
    També ens fa reflexionar com en un moment, que penses que malgastes el temps i només tens al cap tot allò que hauries de fer, et pot canviar la vida i una decisió permetre't aquest canvi o no.


    Segueix alimentant la nostra imaginació escriptora!!!

  • La inspiració...[Ofensiu]
    edlitam | 15-11-2005 | Valoració: 9

    De vegades és millor no trobar-la, tal i com ho demostres al teu conte.
    Molt original per mostrar els diferents punts de vista

  • nebodaaaaaa[Ofensiu]
    mirrina | 10-10-2005

    hola neboda, jejeje!!! m'ha agradat mooooolt el relat. ja saps tu que a mi el tema de la pluja també m'agrada. potser perquè som mediterrànies i no en tenim gaire, de pluja, no?

    bé, la qüestió és que, malgrat estar a aquestes latituds nòrdiques, sé apreciar els bons relats. i aquest ho és. i no ho dic per dir-ho. jo no dic les coses per dir-les, sinó, m'haguera pogut callar i no comentar-te'l, no? osti, què rotllera sóc! torne! la qüestió és que està molt ben escrit, no perd la força en cap moment, és més, ne va guanyant. i el duet de veus és molt interessant, veure la perspectiva d'ambdós sempre li dóna més vitalitat.

    açò de comentar els relats és difícil, eh? bé, que vull que sàpigues que cada relat teu que he llegit m'ha agradat. i m'agrada encara més que superes les "crisis creatives" i seguisques escribint. que no morgue la lletra MAI!

    és un plaer llegir en la meua llengua materna (sobretot ara que el món que m'envolta és tot en alemany, cartells en alemany, tendes en alemany, productes en alemany...) i és un plaer llegir-te.

    petons i una abraçada molt gran de la teua tieta!!jejeje.

Valoració mitja: 8.6

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Alae

Alae

4 Relats

16 Comentaris

6539 Lectures

Valoració de l'autor: 8.45