Llegenda d'un llaurador valencià

Conta la llegenda l'existència d'un curiós llaurador, curiós pels seus cultius.
En aparença tot era normal: un home d'edat prou avançada, bru de pell i sobretot de cap, que era on més el sol li pegava. Sempre amb els mateixos pantalons -o potser eren pantalons idèntics que els anava tornant cada setmana. El camal doblegat cap a dalt, ja fa tants anys que ara ja no el podria desdoblegar. La brusa del color dels pantalons, gris terrós, sense poder acabar de botonar-la i per això ho apanyava amb un nus on finalitzava la tela. L'única peça més nova i millor conservada era un barret de palla, però era evident, ja que mai l'havia utilitzat. Li'l va fer la seua dona abans d'abandonar-lo i fugir amb els seus tres fills. Era l'única cosa que li quedava de la seua família.
Aquest home, del qual ningú en sap el nom, sempre ha viscut humilment, segurament perquè no tenia una altra opció. Només deixar l'escola i aprendre poca cosa es va dedicar de ple al camp: moltes hores treballant i pocs beneficis. Per això es va casar amb una dona que havia heretat una parcel·la prou extensa de terra. Malgrat no haver-hi molt d'amor, sols un poc d'estima i per costum, van tindre tres fills, tots ells varons. Pensava que els trauria de la pobresa, però els hereus van eixir tan malfeiners com el seu pare.
Amb l'inici del nou negoci va vindre la fi del matrimoni. La dona no acceptà el canvi dels conreus, ella preferia els tradicionals melons que els nous, per molts diners que portaren a casa. Tota decebuda decidí marxar abans que els seus fills es feren més grans i li donaren la raó al pare.

La història del nou negoci començà el matí que es va presentar un home amb gavardina i ulleres de sol molt fosques. Sense dir cap mot va deixar un maletí als peus del llaurador i se'n va anar per on havia vingut.
L'home camperol es va quedar perplex. El seu cap dubtava, no sabia si obrir-lo o no. Allò havia de ser per força per a ell, no hi havia cap persona més al seu voltant. Per sort, va veure una nota enganxada a l'ansa del maletí: "Òbriga el maletí, no dubte". Era com si el conegueren i sapigueren que no era home decidit i impulsiu, sinó que el seu cap estava ple de pensaments, però que no li servien de res perquè no els feia funcionar. A l'interior hi havia un bosseta amb llavors: "Utilitze aquestes llavors per conrear i tot li anirà bé, en cas contrari, patirà greus conseqüències". El llaurador no sabia ben bé què volia dir conseqüències, però com no li va sonar molt bé, va fer cas del que deia la segona nota.
Al dia següent, va arrancar de soca-rel tots els seus cultius per deixar pas a les llavors del maletí misteriós, unes llavors de color or no podien ser molt roïnes. I així pareixia que fóra, perquè en menys de dues setmanes van sorgir melons enormes, d'un verd esplendorós, atractius per qualsevol persona que estiguera al davant. Havia trobat el negoci perfecte! Es faria d'or!
Aquella nit se'n va anar al llit pensant tots els diners que arreplegaria i va canviar les tradicionals ovelletes per castells daurats i plens de riqueses. Però aquest no va ser l'únic pensament que no el va deixar dormir. Escoltava veus, pareixien homes i dones parlant alhora. El murmuri venia de fora. Potser li volien furtar el seu gran descobriment, gelosia d'algun llaurador veí que també buscava un futur joiós. No ho podia permetre, per això, mentre la seua dona continuava amb el seu concert de roncs, l'home va eixir en calçons a veure qui el destorbava. Alguna persona desconeguda havia entrat al seu hort per emportar-se els seus preats melons. Per a sorpresa del camperol no era sols un home, ni una dona, ni dos, ni tres, sinó que eren més de cinquanta persones.
L'home, entre la foscor de la nit i els seus ulls mig clucs, no les distingia bé des del brancal de casa, per això va baixar intuint els esglaons i va acostar-se al lloc exacte d'on ell suposava que venien les veus. Va fer un pas endavant i de seguida es penedí de fer-ho: havia xafat algun animalet, pobret! I havia d'haver-li fet molt de mal perquè va traure una veu greu com si d'un home es tractara. Un home? Potser era un home i per això xisclava com un home? Sí, ja havia trobat el seu lladre! Ara s'enteraria aquest el que passava per tafanejar en terra privada! I pobre del que hi havia a sota dels seus peus, perquè l'omplí de puntades de peu fins que la gran multitud es revoltà contra ell: insults, amenaces... però cap persona es va atrevir a pegar-li. Tants que pareixien que eren i el més fort que va rebre va ser una salivada d'un dels que estava més a prop.
L'home es va cansar de tant de misteri i tornà a casa en busca d'una llanterna, volia veure cara a cara a l'adversari o adversaris. I, només prémer el botó que encenia l'aparell, va veure el seu hort de melons, tot estava tranquil. Quan va apagar la llanterna, les veus començaren a parlar de nou. S'afanyà a donar llum de nou, però no veié cap persona ni cap ésser que pertorbara la seua tranquil·litat.

- Ei! Enfoca ací baix, borinot! -digué una veu que provenia del sòl.
- Si no sap ni com funciona la llanterna! És massa modern per a ell!
- No sé com li han encarregat aquest nou cultiu a un home tan poca-solta.
- Segurament per això mateix, perquè és fàcil de dominar. Una persona més intel·ligent no acceptaria aquest treball, i menys sense saber de què es tracta.

Fent cas del que li havia recomanat la primera veu, abaixà la mà i amb ella il·luminà la veritat que, si haguera sigut un altre home, li hauria fet empal·lidir -tot i que no podria apreciar-se la seua blancor en aquesta nit.
I no era per menys ja que un cap com un meló eixia de la terra. Era sols un cap o també tindria cos? Pareixia que estiguera dormint, o potser estava mort de la pallissa rebuda.

- Tranquil! Segur que l'has matat, però ja veuràs com la pròxima vegada que nesca eixirà encara més cabut!

L'home girà la llanterna i il·luminà tot el que restava de camp. El seu hort de melons s'havia convertit en un hort ple de caps.

- Ei! No ens enfoques als ulls! -va dir una dona de cabells llargs.
- Qui sou? -preguntà l'home amb cara de babau.
- Som les teues llavors d'or. Hem crescut i ara ens has d'alimentar i quan ja estiguem prou cabudes i cabuts vindran a arreplegar-nos, et pagaran i continuaràs plantant-ne més. Per cert, aquesta nit no ens has donat de sopar.
- Jo? Però vosaltres sopeu?
- Desdejunem, esmorzem, dinem, berenem, sopem, i si encara tenim ganes, ressopem. O siga que ja estàs fent uns cinquanta entrepans! Quan tenim fam ens posem insuportables.
- Sí, sí... entrepans! Jo de tonyina! Jo de fuet! Jo en vull dos! I de pernil? Jo com ella! -cridava la multitud.
L'home va entrar a la casa un poc estressat, tantes boques l'estaven tornant boig. Ja a la cuina, va obrir el frigorífic i poca cosa va poder fer, sols quedaven dos trossets de formatge i mig fuet. I de pa encara en tenia menys! Amb tot això sols va aconseguir fer cinc entrepans, i encara gràcies.
Va eixir de nou a l'hort i digué:
- Ho sent, però això és tot el que tinc.
- Dóna'm-ho a mi... No, jo!... Jo estava primer!
- Prou! -va dir la dona de cabells llargs. Els ho donarem als que encara no estan tan desenvolupats. Un per al president del govern, que aquests sempre costen més de criar; un altre per al nou científic, a veure si prompte l'envien a la NASA; l'altre per a la cantant revelació d'aquest any, que la d'enguany ja s'està esgotant...
I així aquesta cabuda -sona mal, però és el que era- va anar repartint tots els entrepans. Elegí ella mateixa els que creia que eren més importants, o més urgents. Tot seguit, pensà que seria bo explicar a l'home qui eren i per a què servien. Suposava que, malgrat no preguntar-ho, l'home tindria interès.
- Vols saber qui som?
- Doncs... sí -va dir l'home amb poc entusiasme.
- Has de saber que nosaltres som de l'espècie Caps d'hort, ideal pel clima mediterrani. Som de la variant famosos, destinats a cossos amb càrrecs importants. Tenim des de cantants fins a futurs caps -i mai millor dit- d'estat. Tu eres el responsable de cultivar-nos, arreplegar-nos i col·locar-nos en cistells especials, que ja te'ls duran. I el que passe després amb nosaltres ja no és assumpte teu. Els cultivadors de cossos ja ens distribuiran adequadament. Ah! El més important és que no ho pots dir a cap persona, ni la teua dona pot assabentar-se'n.
- Això no crec que siga del tot possible. La meua dona és molt llesta, mai li he pogut ocultar res.
-Sí que podràs, o del contrari, patiràs greus conseqüències. A més, la teua dona ens veu quan és de dia i, aleshores, tenim aspecte de melons. De nit és quan ens obrim i apareixem tal i com ens veus ara.
I torna-li amb les greus conseqüències! Ell solament sabia que la paraula no havia de tindre un significat molt positiu pel to que emprava la dona, perdó, el cap de dona.
Sense acomiadar-se, va anar-se'n de nou al llit. Per ser el primer dia ja hi havia tingut prou, massa informació pel seu cap. Notava com les idees li feien nosa dins del seu minúscul cervell. Quan va arribar a la seua habitació, la seua dona continuava dormint com un tronc. Estava entravessada en mig del llit, li costaria menejar-la perquè li deixara un poc de matalàs i poguera dormir el que restava de nit -que ja no era molta- fent equilibri per no caure. No seria el primer cop que, quan es despertés, estaria en terra, gelat de fred i amb mal d'esquena.

Només entrar per la finestra els primers raigs de sol, el llaurador s'alçà del llit, no d'un bot, perquè no era propi d'ell, sinó amb moviments mandrosos, gairebé com si d'un ós es tractara. Quan va aconseguir desprendre's de la postura horitzontal, va anar a la cuina per desdejunar. De moment, encara no hi havia pensat, no sols en la passada nit, sinó en res. El seu cap no es posava en funcionament -el poc que no estava espatllat- fins ben entrat el dia, li durava poques hores engegat i després havia d'anar-se'n al llit de pressa perquè no li fera mal.
Però aquell matí va ser
diferent. Quan va obrir el frigorífic per menjar alguna cosa i va veure que no hi havia res, la llumeneta del seu cervell es va encendre per un moment. A poc a poc va anar recordant el que l'altra nit havia passat. Aquest home tan ximple ni tan sols va dubtar de si era un somni o era real: alhora que anaven passant les imatges ho anava acceptant sense avalotar-se. I, com si fóra la cosa més normal del món, va eixir al seu hort per veure com estaven els nous cultius.
Va tindre sort i no va xafar cap cabut ni cabuda. A més, el nou hort estava tranquil: melons verds eixien de la terra, com sempre hi havia estat. Els contemplava i res d'estrany hi trobava.
Però no poder explicar a la dona el seu gran descobriment nocturn, el negoci que el faria d'or, els milers de diners que arreplegaria, el nou canvi de vida que suposaria per a ell... li feia colpir el cor -i això que poques coses li feien bategar a bon ritme- sense poder amagar el que estava passant.
Per evitar aquest problema i guardar el secret va decidir que el que millor podia fer era anar-se'n al llit, i si aconseguia adormir-se, s'adormiria, però sinó, tancaria tan fort els ulls com si d'una son imparable el retinguera. Tot menys parlar amb la seua dona, o patiria greus conseqüències.
El que no sabia aquest home és que es quedaria embolicat entre els llençols fins ben entrada la nit. La dona pensava que estava malalt, que els últims dies, de treballar tant l'estaven deixant sense forces. Va haver de sopar a soles. De sobte escoltà una veu que deia: tinc faaaam! Va pensar -ella sí que pensava- que el seu marit havia ressuscitat amb l'olor del sopar.
- Ara et porte alguna cosa per menjar! Estàs fet un gandul!
I quan va arribar a l'habitació, amb l'entrepà de pernil, va veure com l'home era una gran massa roncadora, impossible de creure que feia pocs minuts demanava omplir la panxa.
Se'n va eixir de la cambra, disposta a menjar-se ella la quasi barra de pa que havia preparat, però, abans de pegar-li la primera dentada, va escoltar de nou una veu que la cridava. Una veu que ara no provenia d'on acabava d'eixir, sinó que pareixia vindre de fora, de l'hort. Tota confusa va eixir a l'exterior, i encara més desconcertada va quedar quan va notar que algun ésser, amb les seues mandíbules, li pegava un mos tan fort que va haver de deixar anar l'entrepà. Quin animalot! Va pensar la dona, creient que qualsevol bestia li l'havia furtat amb tanta força. Sort que era de nit i no hi havia vist res, perquè ella i els animals no eren compatibles, sentia molt de fàstic cap a ells. Per molt dòcils que foren no els podia tindre a prop ni un segon -l'únic animalot que suportava més d'un segon, fins i tot anys, era el seu marit.

- Ei! Ja era hora! Pensàvem que avui ens quedàvem sense sopar!

Qui parlava? Una veu de dona? Va anar dins a per una llanterna. Va prémer el botó que dóna la llum i cinquanta caps aparegueren il·luminats com per art de màgia.
No podia ser real el que els seus ulls estaven veient, estaria somiant... que diu somiant! Estava vivint un malson! Tancava i obria ràpid les parpelles, a veure si d'aquesta manera aconseguia despertar, fugir d'aquesta bogeria que la tenia presonera. I el pitjor era que aquest malson ja l'havia viscut abans.
Va ser feia molt de temps, encara no estava casada. Un bon dia -o no tan bon dia- arribà a la casa dels seus pares un home d'ulleres fosques, amb un maletí misteriós. Ella el va veure per la finestra, mentre el seu pare regava l'hort. L'home fosc no va dir res, sols va deixar el maletí als peus del vell i va desaparèixer. Llavors d'or dins del maletí! I a partir d'aquell dia l'hortet va canviar fins a ser un gran hort, ple de cabuts i cabudes que no paraven de xerrar en tota la nit. Però al seu pare no li molestava, i la seua mare no es queixava molt, ja que no poder dormir de tant en tant es compensava cada cop que el pare rebia el sobre ple de diners. Els dos pensaven que era un bon negoci, que els trauria de la pobresa. Els havia tocat la loteria sense comprar cap cupó!
Però tot va canviar quan van assabentar-se que la seua filla permaneixia molt de temps al costat d'un cabut, més concretament, d'una futura estrella de futbol. Al principi pensaven que sols li entretenia aquest cultiu tan particular, però prompte van entendre que la seua diversió era causada per l'amor cap a aquell jugador.
No ho podien acceptar, era impossible pensar en el futur de la seua filla al costat d'un cap i, damunt, artificial! Sabien que existia l'opció de buscar un llaurador d'ossos, esperar a què les dues parts del cos es juntaren i fer el casament. Malgrat aquesta possibilitat, no van permetre que la seua filla visquera al costat d'un home que no era real, un home creat per un altre home
El problema es va solucionar quan aparegué el que havia de ser el seu marit: un pobre llaurador amb poques terres que pareixia que tinguera escasses idees dins del seu cap.
Per tot això no volia tornar a reviure aquesta experiència, ja ho havia passat prou mal i, quan pensava que ja ho tenia mig superat, tornen els vells i tristos records del seu únic amor.
No li diria res al seu home, al dia següent marxaria amb els seus tres fills sense que ell s'assabentés. No podia continuar vivint junt amb aquest hort, ni els fills tampoc. Aniria a passar uns quants dies a casa d'una antiga veïna, i una volta allí, decidiria què fer amb la seua nova vida. Qui sap si potser buscaria el seu antic amor per passar junts el que restava de vida. El cas és que quan el llaurador es despertara ja no hi quedaria cap persona a la casa, sols ell i els seus cultius.

I tal com la dona ho va imaginar, va succeir. L'home s'alçà del llit amb la mateixa lentitud de tots els dies i en buscar a la seua dona per tots els racons de casa va pensar que havia anat a donar una volta, tot menys pensar que l'havia abandonat. Al cap de tres dies d'estar sol, va començar a intuir que, potser, no tornaria mai més.-
Els cabuts i cabudes creixien a ritme accelerat, fins a tal punt que començaven a estar farts d'estar uns al costat d'altres, sobretot si els del costat tenia els cabells molt llargs, o les orelles grans i quan girava el cap molestava a la resta...
El llaurador també estava un poc fart de fer tants entrepans. Tot el dia tallant pernil per a cinquanta caps. Però entre tallada i tallada pensava en els diners que prompte aplegarien, ja quedava poc per a collir-los.
En pocs dies, va arribar per segona vegada l'home d'ulleres fosques. El llaurador el va veure de lluny i, quan va anar a córrer darrere d'ell, ja s'havia esfumat. Hi havia deixat uns seixanta maletins i, aquests, no portaven nota. Els va mirar, no va pensar què fer amb ells i se'n va tornar a l'hort sense tocar cap d'ells.

- Què fas? va preguntar la cabuda que cada cop tenia els cabells més llargs.
- No res.
- Ja veig que no fas res, per això t'ho pregunte. Agafa els maletins i porta'ls ací.

L'home li va fer cas com sempre i a poc a poc va anar portant tots els maletins negres cap a l'hort. Una hora i mitja va tardar, pesaven prou per un home tan feble i amb poques ganes de moure's. En mig de cada viatge havia de fer un descans i, quan anava per la meitat, entrava a casa i es bevia un got d'aigua. Bé, de vegades, un glopet de vi per recuperar les forces.


- Per fi has acabat!
- És que pesen molt.
- Sí que deuen pesar, sí. Abans eren cistells, eren més incòmodes, però més lleugers. Au, va! Comença a arreplegar-los. Primer, aquells d'allà, que són els que isqueren abans. Els has d'agarrar per les orelles i tirar cap amunt, amb força! Si es queixen no els faces cas.

I tant si es queixaven! I no sols això, sinó que cridaven, mossegaven i no picaven de peus perquè no tenien cames! Li van fer la collita impossible, tan cabuts com cabudes.
Al capvespre, sols li quedaven uns deu. Al cap d'unes hores interminables, va aconseguir ficar-los a tots dins dels maletins. Per sort, l'home misteriós sabia que algun maletí es trencaria i per això va portar més del compte.
- Sols quedes tu i va estirar de les orelles a la cabuda de cabells llargs.
- Jo no! Sóc l'única que no has d'arrancar d'en terra. Sóc una cabuda organitzadora-supervisora, el cap cap de tots els caps. Una vegada em plantes ja no has de fer res més, a part d'alimentar-me, clar. Estic destinada a viure ací, amb totes les pròximes collites, i moriré ací. Com veus, jo t'he ajudat en tot. Sé com funciona aquest tipus de cultius, ho sé tot sobre ells! Fins i tot sé on seran destinats quan ja estiguen complets.
- Però la gent s'adonarà que no són reals, no són normals.
- Estàs molt equivocat. Tenen un acabat perfecte com a cultiu, i un acabat un poc imperfecte com a persones humanes. És la combinació ideal! A més, sempre ix molt més rentable fer-ne d'aquests, artificials, que pagar-li un sou a una persona real.
Conforme amb la seua explicació, l'home se'n va anar a descansar al seu llit de matrimoni, un llit que se li quedava massa ample des de feia unes setmanes. Ja mai més despertaria en terra, ni hauria de fer-se lloc entre les carns de la seua dona. Podia pegar les voltes que volguera sense eixir-se del matalàs.
De matí, els maletins havien sigut canviats per cinquanta sobres plens de bitllets i una bosseta amb llavors color or.

I així, el llaurador va continuar plantant caps. Cada vegada li naixien més caps, fins que el seu hort va augmentar fins al triple del que tenia abans de terra. El seu somni s'acomplia, s'estava fent ric: ja podia comprar-se un cotxe i ampliar la casa malgrat viure ell a soles. Fins i tot construiria una piscina per estiu o, millor pensat, pagaria alguna persona perquè ho fera.
Els dies anaven passant i els diners s'anaven amuntegant. L'home hauria sigut el més feliç de tots els homes si no fóra pel treball que suposaven aquests cultius. I gràcies a la dona de cabells llargs cada cop els tenia més grisos anava fent l
a feina al seu ritme sense carregar-se i, quan sorgia algun problema, la cabuda prompte obtenia la solució. Els dos formaven un gran equip: ell era la força i ella la intel·ligència.

I tot això és el que s'escolta de llegenda, un llaurador que plantava caps per després ser gent important de la societat. No se sap quan va durar aquest hort. Tres són les versions més contades per la gent: la primera diu que els cabuts es van revelar per un tros de pa i pernil, i es van menjar l'home. O que, segons la segona, tal volta, unes llavors van resultar defectuoses i van fer emmalaltir tots els cabuts i cabudes. I l'última versió conta que el negoci es va esgotar quan la cabuda de cabells llargs es va marcir.
De totes maneres, el que sí se sap que és vertader, i així es fa saber a les tres versions, és que l'home era un llaurador, normal, però això sí, valencià.