A les 7.35

A les 7.35

Amb molta cura abaixe les parpelles fins que sols queda visible la nineta; els llavis junts, com si no fóra capaç de separar-los i lleugerament inclinats cap a davant; el cap recau a sobre de la meua mà, de la qual ixen els dits índex i anular pel contorn de la meua galta i la resta baixen per la barbeta, tots plegats fan un angle recte. De tant en tant, balancege el cap afirmativament.
Aquesta és la meua participació en la conversació o, millor dit, monòleg de la meua companya de tren.
Des de fa tres anys viatgem juntes cada matí. Ens trobem a la parada de Nules-Vilavella. Llavors, comença l'hora interminable de trajecte. I dic interminable perquè la seua companyia se'm fa difícil de suportar i menys encara d'escoltar. Per aquest motiu adopte la postura d'espectador passiu mentre ella va explicant, aprofundint, eixint d'un tema, entrant en l'altre, canviant de veu dels diferents personatges, crítica d'un, crítica d'un altre, gracieta sense gràcia que sol riure amb moltes ganes, xiuxiueig amb comentaris dignes de ser callats i no d'abaixar el volum de veu! Les úniques paraules que em deixa articular són un "bon dia" dèbil i desganat. De vegades crec que ni rep contestació per part d'ella amb un altre bon dia, comença directament a contar la seua vida... bé, directament no, sempre utilitza la mateixa frase per a continuació exposar els seus comentaris desordenats: "saps que m'ha passat hui?" Seria normal que ho digués quan li passara quelcom digne d'immortalitzar i, per tant, de comunicar a les altres persones que no tenen el passar dels dies tant interessant. Per la meua part, seria capaç, fins i tot, de donar-li les gràcies ja que m'amenitzaria el temps que passem al tren. Però lluny d'aplegar a aquesta situació, es limita a parlar interrompudament, sense deixar actuar al seu pensament. En ella, totes les paraules tenen lloc a la boca, no provenen de cap altra part del cos...

-"Saps que m'ha passat hui? No t'ho podràs creure..."

Aquest no t'ho podràs creure avisa del que a continuació succeirà i de la importància que tindrà. O siga, que el tema que tractarà segurament no tindrà cap interès, però de totes maneres hauré d'escoltar -o fer com si escoltara...

-"Només eixir al carrer, a que no saps amb qui m'he trobat? No? Amb Pilar! Que fort! No em digues que no és casualitat que em trobe amb la nòvia del meu ex! Però el més fort és que m'ha saludat i no amb una hola i avant, no, un hola i un somriure, molt alegre, com si s'alegrara de veure'm. Al principi m'ha semblat bona xica. He pensat "mira, no ha elegit tan malament el tros de soca que tenia per nòvio!" Però seguidament he pensat en una altra possibilitat. Tal volta no és tan simpàtica, sinò que s'està fent la simpàtica. Sí, sí, no em mires amb eixa cara, jo crec que tinc raó. Tal volta aquell somriure era un somriure triomfant, per donar-me enveja, m'entens? Un somriure per dir-me "ale, ara el tinc jo i tu no, et fots" Segur que ha sigut eixe tipus de somriure, ho he vist més vegades. És més falsa... Tu què creus?
-Sí, potser.

Per què dir res més? En veritat no l'importa la meua opinió, sols vol airejar els seus pensaments -si és que els podem anomenar així- i posar-los enfront de l'altra persona per tal de fer-los més versemblants. A mi no m'interessa el que haja fet aquest matí i, menys encara, que m'ho conte a les 7.35, quan el meu cap està poc receptiu, siga el comentari que siga. I al final em demana la meua opinió, encara que es conforma amb un potser. Amb poc satisfaig el seu desig de ser escoltada. I, en veritat, sí que tinc la meua opinió però es resumeix amb poques paraules: crec que tens massa temps lliure per pensar, el que passa és que no l'aprofites...

-Te'n recordes com ens vam conèixer? Tu estaves també, no? Clar que estaves! Al meu costat ballant, sempre a la teua, això sí, perquè ballar, el que es diu ballar... però bé, el cas és que ell estava just darrere de mi, amb un cubata a la mà i en un moment que la música s'accelerà, ell volgué agafar el ritme i unes gotes vam caure sobre la meua esquena! Eren unes gotetes, però jo em vaig posar com una bèstia i, sense pensar-m'ho, em vaig girar cap a ell, agafí el got de tub i vaig vesar-li tot el cubata a sobre. Pensava que llavors s'havia acabat tot, però ell, després de veure tota la camisa xopa, va reaccionar fent el mateix amb el meu got. Aleshores sí que li vaig amollar tot un seguit d'insults, alguns que no havia dit en ma vida! Un darrere l'altre!! Després va vindre a buscar-me, se sentia malament pel que havia fet. I, en aquell moment, ens vam enamorar!
-Ah, sí.

L'amor. L'amor ve quan menys t'ho esperes, quan no estàs pendent de sí ve o no. Com en aquest cas: un xic i una xica, desvergonyits els dos, tirant-se el cubata amb una ràbia incontinguda, primer, et vull matar, després, et vull molt. Tal volta siga veritat això que diuen de que Déu els cria i ells s'ajunten. A mi, no m'ha criat i, per tant, no crec que m'ajunte amb cap altra persona. De moment li guarde rancor per ajuntar-me tots els matins amb aquesta pesada, que no para de xarrar, de dir ximpleries, de repetir els mateixos comentaris... és clar que me'n recorde! Però no perquè estiguera vora teu, sinó perquè m'has contat aquesta història mil vegades. Aquesta i altres encara amb menys sentit, perquè almenys, la de la nit-cubata-enamorament serveix per explicar el que esdevindrà una relació. Sempre m'has fet partícep d'aquesta relació. No crec que t'haja de donar les gràcies, no és un plaer per a mi escoltar (o fer que escolte) els teus rotllos. És més, no crec ni que som amigues. No, perquè les amigues es contes els seus problemes, però mútuament i jo mai t'he explicat res meu. Potser no t'interesse, ja que la meua vida no és tan moguda com la teua, però també m'agradaria que alguna persona escoltara les meues opinions, els meus pensaments. Si sempre m'escolte jo, quina importància té? Quina gràcia té un acudit si sols el sent jo? Saps què? De vegades m'agradaria que pergueres el tren, que pujares al següent i li pegares la vara a un altre, que canviares de víctima. Em conformaria amb què triares un seient d'un altre vagó, no sempre al meu costat o enfront, perquè no puga escapar cap paraula de la teua incansable boca. I, en els pitjors dels casos, quan ja no puc més, quan les orelles em demanen per favor que les tape, que faça quelcom per evitar la intromissió de les teues frases, desitge encarnissadament que hages perdut el bitllet, que vinga el revisor i et faja fora, que una son profunda invaisca el teu cos i no pugues despegar les parperlles, que trobes algun amic -de tants que en tens- i li contes tot a ell... que s'òbriga la finestra i que sigues absorvida per ella!! Jo mateixa et llançaria per ella cap als tarongers! Per què saps que n'hi ha tarongers? Sí, gairebé durant tot el camí...
Mentre jo em desfogava mentalment, ella havia acabat la seua explicació. Havia emmudit com per art de màgia. Pròxima parada: Cabanyal Cada cop que sent anunciar aquesta parada, em ve al cap una cançoneta popular

Al dia següent estava intentant reproduir la cançoneta, però no m'ixia, no era capaç de fer el principi. Quan pujara, com tots els dies, li preguntaria a ella, encara que no crec que la recorde tampoc, seria al revés si fos de l'estil reageton.
Però no vaig poder formular la pregunta i no perquè començara un dels seus comentaris. Aquell dia a Nules, s'obriren les portes del meu vagó, la vaig vore entrar, mirar cap a mi de reüll, tornar a girar el cap i seure el més lluny possible de mi. Segurament, el dia anterior els meus pensaments volaren per l'aire involuntàriament.
A partir d'aquell viatge, la vaig trobar a faltar i cada dia més.