Cent anys: clams i silencis

Renoi, quines frases més boniques dedicades a aquesta persona centenària! Arribar als 100 anys i gaudir-ne, i que t’escriguin a sobre una poesia, què més es pot desitjar? Sempre és un plaer llegir-te, Raül. Una forta abraçada.

Aleix

Que ben trobades les paraules per expressar tot el que dius, Rautortor! Aquesta persona centenària i destinatària del poema gaudeix la sort de la teva companyia; altrament: vellesa i solitud, quin binomi tan terrible!
Felicitats per aquesta inspiració amb que escrius.

que s'endinsa fins al cor, cent, cent vint o noranta, però que podéssim tenir un comandament per decidir la qualitat de vida que volem tenir.
Salut

Uns versos que et fan vibrar, de tendresa i d'esgarrifança, que cent anys són molts anys. A la vegada, sensibilitat de qui té cura de la persona centenària, que això és el tot quan et converteixes en un ésser sol i desvalgut. Em trec el barret, raurtortor!

Certament és així i dibuixes l'estampa molt clarament. I amb final colpidor, com m'agrada!

Quin poema més entranyable. Versos exquisits, paraules precioses, i un final esplèndid i colpidor. La solitud a la vellesa, no sempre és una bona companyia.

Enhorabona rautortor.

Rosa.