Capvespre d'estiu

CAPVESPRE D'ESTIU

El vent bufava fluix, més aviat semblava que li fes vergonya acariciar les fulles tendres dels arbres, en aquella tarda de principis d'estiu.
La Núria, asseguda sobre un banc de pedra, els colzes sobre els genolls i el cap reposant en el seu bastó, anava esbrinant el perquè d'aquella angoixa que sentia. Podria ser por? No, més aviat recança al trobar-se sola en aquell indret.
Temps enrere ella hi havia entrat al parc, ben acompanyada pel seu marit i els fills, ho recordava molt bé, era un dilluns de Pasqua Florida. Quants anys feia des de llavors, Senyor! Val més no pensar-hi, tancar els records, i endreçar-los en una boira ben espessa.
Ella, la noia maca, la que tenia fama merescuda en tota la comarca de presumir de cames boniques i figura esvelta. Perquè ara estava així sense poder moure's, si no era amb ajuda del odiat bastó?
-Son els anys àvia- li deien els néts
-Romanços- Ella sent el seu cor bategar jove, com abans, amb ganes de ballar, saltar, corre, però, ai! No pot.
Sols li resta somniar, tancar els ulls, imaginar-se corrent entre els roures, baixant corriols, pujant camins…

Es una injustícia fer-se vell. Acabar els dies arronçada, quieta,quasi sorda.
L a Núria no vol cedir, vol lluitar fins a la fi.
Passaven els ocells volant pel cel, xisclant, ja ni els veia, distreta com estava amb els seus pensaments.
Recordava, malgrat no voler fer-ho, la seva infantesa i joventut, en aquella vila , petita comparada amb l'actual. Tothom es coneixia , les veïnes seien al portal, els capvespres d'estiu, tot xerrant dels esdeveniments del dia, potser de vagues a les fabriques, dels fills i d'una hipotètica revolució. Coses de cada dia, unes importants altres no tant.
Ella de jove, sempre tenia el pensament posat en els vestits bonics, les sabates de taló alt , havia de lluir força al ball de la Festa Major.
No podia deixar escapar l'Albert, el xicot més ben plantat de tot el Berguedà . N'estava bojament enamorada.
No se l'hi escapà, no, es varen casar. Recorda aquella època de la seva vida com un temps ple de joia, barrejat amb estones mals pressentiments.
L'Albert treballava en el sector tèxtil , era ajudant de contramestre, el sou no era gaire bo, però anaven fent més be o més malament. Vingué l'estretor econòmica, la maleïda guerra civil i la lluita per poder criar dos fills, que ella volia que tinguessin estudis.
-Han d'aprendre molt bé de lletra, Albert - li deia sempre al seu home.
Si que n'aprengueren. El gran va acabar la carrera de medecina i el petit fou un espavilat comerciant.
Anys després al restar viuda se'n va anar del poble a viure amb el fill gran a Barcelona. Vivia molt bé , no li mancava de res, sols trobava a faltar el caliu del seu poble. Tenia un sentiment que no sabia explicar, angoixa, enyorança, desconsol...
Sols tornava uns dies cada any, per l'estiu, a casa del nét per festejar esdeveniments familiars, com batejos, comunions i altres.
Ara viuda, vella, que més podia demanar-li a la vida? Pau, molta pau, fins a la resta del viatge.
De sobte es revoltà, no i no. Mentre es viu queda quelcom d'esperança. Agafà el bastó i s'alçà d'una revolada, no sense abans fer un gemec,
-Ai els genolls!- Potser hauria d'anar passant cap a casa del net a sopar, pensà.
El cel s'anava enfosquin molt a poc a poc, els capvespres d'estiu son llargs i valia la pena estar-se una estona més en aquell indret. Calia aprofitar l'estada en un lloc tan meravellós com aquell i ja que net l'havia convidat a passar uns dies lluny, del brogit de Barcelona, no era qüestió de desaprofitar-los.
Per tossuda com era s'ho repensà. Volgué visitar l'ermita romànica abans d'anar-se'n a casa.
Sempre li havia agradat Santa Maria.
Restà una bona estona meditant. Pensant sempre el mateix. L'Albert, l'Albert, com enyorava.
Sortí ja de nit. Tot d'una una llum molt forta l'enlluernà . Que era allò tan bell , platejat en forma de globus amb una petita porta plantat a l'entrada de l'ermita? Quina irreverència,semblava una falla valenciana. Es queixaria al mossèn, tan aviat com el veies.
Al jovent tot els hi està bé, segur que han estat ells els de sempre una bretolada més.
Tot d'una es va obrir la porta del globus, una figura masculina esvelta, amb cabells rossos,emergí , dirigint-se cap a ella.
-Vine amb mi- li digué-
Allò no podia ser, eren imaginacions seves o potser els efectes secundaris de les noves pastilles que havia pres aquest matí.
-Recoi de metge, sempre fa proves amb mi.-
Es mirà el vestit que li pesava mes que mai. Restà paralitzada. Veia una túnica daurada llarga, els seus cabells, rossos, les mans de dona jove, el cos lleuger ,sense bastó.
S'havia convertit en una joveneta, tal com ella es recordava. Es fixà bé en aquell tros de home tan ben plantat. Una exclamació sortí dels seus llavis.
-Albert, est l'Albert-
Unes grosses llàgrimes començaren a caure-li galtes avall, era un somni, una realitat? Aclucà els ulls i sospirà profundament.

Un cotxe patrulla estava estacionat a l'entrada de l'ermita romànica de Santa Maria. Una trucada urgent del rector havia avisat a la policia local que hi anessin amb urgència.
Hi havia una anciana morta just davant de la porta d'entrada de la ermita.
Un dels policies, el més jove de tots, quedà torbat al veure el somriure tan dolç que transfigurava la fesomia de la velleta. Era, pensà com si s'hagués adormit veient un àngel.



Josefina Piquer