Canvien els papers

Sentint com sa terra el crida, vol fer un niu dalt d’un arbre i vetllar que cap foc s’endugui res d’allò que sent seu, se passetja vigilant des de dalt, amb uns contorns d’illa ben coneguts, cercant branques i fulles tendres. A vegades mira la mar també, i potser li pareix veure una vela i uns ulls que ja no hi són. Pot agafar sa barca i voltar, redefinir ses línies, resabre tot allò que pensava havia oblidat, però tot sempre mirant a un costat, de terra i roca, que el fa enrocar fort. Evita aturar-se i descansar amb s’esquena recolzada a un tronc i perdre es sol dins s’aigo; mirant una línia que no se sent seva i el desespera, plena de canvis, de llunyania, de barques que fugen sense àncora certa ni port. Tanmateix, sovint seu a proa i no sap què espera de tot això, si és que certament espera. Encara que només hi dediqui minuts de vida, a pensar o a intentar deixar-ho anar, li deixa tot una sensació que l’inquieta, i tot d’una en arribar, agafa pala i comença a fer un solc a n’es corral. Grata amb ses ungles sa terra, i arranca arrels de males herbes, s’unta d’una olor de verd, d’humit i cuc. No sap si ho duu dedins o és per contagi des contacte, però ha de menester un solc, una casa, un haver de fer alguna cosa, una certitud, un control mínim de ses essències que l’envolten: es foc, sa terra, s’aire, la mar; talment una mare-talp, jove i antiga. Tot en caramulls envoltant es solc, ampit de finestra, porta, sòtil, teulada, i la mar enfora, que el duu a un port on diu no hi ha temps per seure.
Jo ja no som Penèlope, tenc es port a mà, però no hi sé anar ni en vull aprendre, fins que no sigui per tornar a partir.