Una veu en l'eixam sord

Mentre s'afaita, mig adormit encara, se li apareix aquella cara en el mirall emboirat pels bafs de la dutxa. No és especialment bonica; de fet, està convençut que no s'hi pot destacar cap tret distingit. Tot i que tothom coincidiria en que es tracta més aviat d'una cara vulgar, com la de tants d'altres, no pot evitar de veure's assaltat un dia més per una imatge que irromp en un dels seus espais més íntims.

I és que cada dia, a mig quart de vuit del matí, es creua amb ella a la intersecció dels carrers Sort i Perill, metre amunt metre avall. Cada dia laborable, de quatre o cinc setmanes ençà, veu com la noia es dirigeix -suposa que a la feina- amb aquell posat altiu i amb pas ferm, segur. La seva visió l'acompanya de tal manera la resta de la jornada que ell comença a témer que potser ja ha esdevingut una obsessió.

La cara que li ve un cop i un altre a la ment és la d'una completa desconeguda que se li ha tornat, tanmateix, inevitablement familiar. I ell no és com la majoria dels mortals, simples autòmats que són incapaços d'interactuar quan comparteixen un instant fugaç i un bocí d'espai. Ell és d'una altra mena. Ell creu que cada vida és valuosa de per sí, que cada persona té una història i que aquesta història s'evapora si no se'n coneix la identitat. Cada matí mentre es rasura veu la seva cara. I cada matí, imaginant-la al mirall, es convenç -il·lús- que finalment gosarà dirigir-s'hi.

La incapacitat per obeir el seu propi dictat desapareix sobtadament quan un d'aquells matins, en trobar-se a l'encreuament de sempre, per primer cop coincideixen les dues mirades. Aleshores, sense esperar-s'ho, comprova perplex com un mot fuig, sorollós, de la seva pròpia boca: "perdona".

-Sí? -respon ella, tot aturant el seu pas.
-Sí, hola. Escolta -diu ell, sorprès d'estar-hi conversant-. No sé si m'has vist alguna vegada per aquí.
-No, no recordo haver-te vist mai.
-Doncs sí. Potser no t'hi hauràs fixat però cada dia, més o menys a aquesta hora, ens creuem aquí mateix.
-Doncs no, ho sento, no m'hi he fixat... Perdona'm, és que tinc una mica de pressa -s'impacienta la noia.
-És només un moment -ell nota que li costa trobar les paraules justes-. És que, això, jo sí que m'he fixat en tu, i pensava que... vaja, que potser no et faria res de dir-me com et dius.
-Ui, nano, fins aquí has arribat -li espeta ella, començant a donar-li l'esquena-. Que tinguis un bon dia!
-Espera, espera -ell corre fins a barrar-li el pas-. No vull que pensis res dolent de mi. Deixa'm que t'expliqui.
-Em deixes passar? -la noia comença a pujar el to sense perdre, però, els nervis.
-Escolta'm -s'hi adreça, mirant-la directament als ulls- només vull saber el teu nom. Creu-me, no vull res més. Ni el cognom m'interessa. No vull ni el número de mòbil ni una adreça ni on treballes, res de res. Només el nom. Sisplau, encara que sigui de mentida. No ho entendràs, segur, però penso que un dia d'aquests desapareixeràs sense que jo hagi pogut donar-li un nom a la cara que hauré vist cada matí durant tant de temps. Això és tot, de debò -li suplica sense deixar de fitar-la-. Només vull un nom..., el teu nom.
-Tu estàs sonat, tio -li diu la noia, completament al·lucinada-. Em dic Neus -li confessa finalment-. I ara què? Ja me'n puc anar?
-Sí, gràcies, de debò, gràcies -respon ell cofoi, palplantat al mig del carrer i veient com la noia, apressada, va allunyant-se fins a desaparèixer.



L'endemà al matí, abans de sortir de casa, la Neus fa els darrers preparatius per a la important reunió programada a les nou en punt. S'assegura que duu tot el material, es fa una darrera i consistent repassada en l'enorme mirall que presideix el rebedor, i surt. Al carrer, la fresqueta de primera hora li fa venir esgarrifances i, potser per alleujar el neguit de la transcendental reunió amb els anunciants, decideix d'encendre's un cigarret.

La darrera aspiració de nicotina clarifica les seves idees i la mirada adquireix el seu to més fred. Un llarg i intens sospir és la culminació de les prèvies per afrontar un dia que pot ser l'inici d'una carrera brillant. Ara -pensa la Neus- ja pot dirigir-se a la feina. Amb el cap ben alt, la generosa cabellera voleiant i les sabates de taló de punxa, el so del caminar rítmic sobre les llambordes s'alça per damunt l'encara tènue nivell decibèlic ambiental.

Resseguint una imaginària línia recta amb les seves llargues cames, la Neus no pot deixar de pensar en la creació que li ha suposat tants mesos de treball tenaç i que presenta avui en primícia. Amb ulls i pensament a l'horitzó, la Neus no recorda en cap moment l'excèntrica trobada del dia anterior ni tan sols s'adona com de sobte s'ofega el so dels seus passos. La Neus avança cap a l'èxit sense sospitar que les seves lluents sabates de taló de punxa acaben de trepitjar amb fermesa les serradures que ahir van llençar sobre l'asfalt a la intersecció dels carrers Sort i Perill, just l'indret on cap a quarts de vuit un camió de sis tones havia esclafat l'anònim cos d'un cofoi -i excessivament distret- desconegut.