Les entranyes de l'eixam

Quan va baixar del camió sabia amb certesa què s'hi trobaria perquè, malgrat que no havia vist res, el so de l'impacte havia estat del tot clarificador. S'hi anà atansant poc a poc amb l'esperança d'anar errat, però a cada passa més es confirmava la sospita. Cent metres enrere del lloc on havia aconseguit de frenar el camió un cos humà jeia esclafat de tal manera que semblava formar part de l'asfalt.

Va arribar a l'indret de l'atropellament com un autòmata i va quedar paralitzat davant l'escena repulsiva. Els seus ulls no podien desviar la mirada cap enlloc més i la resta de sentits romanien temporalment anul·lats, fins al punt de no adonar-se dels insults que li proferien alguns dels matiners testimonis de la brutal envestida.

Dos cotxes de la policia municipal i una ambulància dels bombers van trigar poc més de cinc minuts en arribar a l'encreuament dels carrers Perill i Sort. Els veïns van guiar els policies amb gestos acusadors dirigits al conductor del camió, que encara seguia dempeus amb mirada perduda i sense moure ni un sol múscul del seu cos.

El camioner no contestava cap de les preguntes que els municipals li formulaven -no les sentia, de fet- i poc a poc alguns dels testimonis de l'atropellament -els menys impressionables- s'hi van anar atansant i, davant la nul·la reacció del causant de l'accident, van començar a escometre els agents.

-Se l'ha emportat per davant, aquest tio!
-És que ni ha frenat. El noi estava al mig del carrer, és veritat, però és que aquest paio ni ha frenat. Era impossible no veure'l, ... i aquest tio no ha frenat! És que no m'ho puc creure!

Veient l'estat catatònic del pressumpte causant de l'atropellament i que els ànims començaven a escalfar-se, dos dels agents van decidir d'introduir-lo al cotxe patrulla per dur-lo a la comissaria mentre l'altra parella de policies demanaven reforços per acordonar la zona fins que el jutge de guàrdia s'hi personés per aixecar el cadàver.

Les imatges de l'atropellament mortal van envair l'endemà totes les pantalles del país. Un videoafeccionat que l'havia enregistrat i que, de manera inexplicable, no havia gosat d'enviar la gravació el mateix dia de l'accident, va adreçar-la finalment a les principals cadenes el dia després. Hi sortia tot. S'hi veia l'accident en sí: el xicot palplantat enmig del carrer, els cotxes que l'esquivaven com podien i un camió que apareixia de sobte i que, sense frenar en cap moment, s'emportava per davant la malaurada víctima. També s'hi veia la reacció del conductor en baixar del seu camió, com s'anava apropant pausadament a les restes i com romania immutable davant l'espantosa escena i enmig dels crits histèrics dels veïns.

Les cadenes televisives s'hi van abocar del tot. No van estalviar recursos ni personal. Si el migdia tots els informatius se'n feien ressò -amb més o menys cura segons el cas-, a la tarda tots els magazines improvisaven tertúlies on professionals de la psicologia, del trànsit i reputats intel·lectuals responien lliurement a la inevitable qúestió de "com ha estat això possible?".

Abans que el jutge, veient la volada que començava a adquirir l'afer, decidís decretar el secret del sumari, van transcendir algunes dades. Semblava que el camioner era polonès, de nom Tomasz B.; i que, tal com constava a la documentació del vehicle, feia el recorregut entre Cracòvia i Barcelona un cop per setmana amb un camió que transportava materials per a l'automoció. De la víctima encara no se'n sabia res.

Els dies posteriors, als mitjans televisius se li van sumar els radiofònics, la premsa escrita i els portals digitals. Articulistes, tertulians habituals i experts de totes les matèries van anat bolcant les seves opinions sobre l'atropellament. Es van revisionar i analitzar les imatges, es van demanar penes més dures per a casos com aquell, van intentar -sense èxit- d'endinsar-se en l'entorn familiar del conductor i aconseguir dades de la víctima per a abordar els seus parents, i en van extreure conclusions de caire generalista sobre la qualitat de l'educació dels nostres nanos i sobre la pèrdua de pes específic de l'ètica en el món occidental.



Ha passat una setmana i ens trobem a les dependències judicials on s'instruirà el cas. Tomasz B. sembla del tot recuperat de l'estat de shock que l'ha afectat des del moment de l'accident i, en conseqüència, es prepara per emetre la seva declaració davant del jutge, en presència de l'advocat que se li ha assignat d'ofici i d'un traductor de polonès. A l'exterior del recinte, gran expectació mediàtica, periodistes, càmeres i nombrosos efectius policials.

Declara Tomasz B. que aquell dia, cap a quarts de vuit del matí, començava a enfilar el carrer Perill quan va rebre una trucada al seu mans lliures; que era la seva dona, que trucava des de Polònia, totalment fora de sí; i que li deia que l'odiava, que l'odiava amb totes les seves forces. Declara que ell no entenia res de res i que intentava calmar-la per esbrinar què passava, però que ella només li repetia que l'odiava, que l'odiava com mai no havia odiat ningú; que ell li preguntava que què passava, que què li havia fet ell; i que ella responia que l'odiava perquè no era amb ella en aquell moment. Declara que la seva dona li deia que no l'havia tingut al costat quan al matí havia anat d'urgències; que tampoc no havia estat amb ella quan feia tot just mitja hora els metges l'havien fet seure i li havien donat la notícia; que no, que no havien pogut fer res per salvar-li la vida a la Hanna; que havia patit una meningitis fulminant i que s'havia mort, sí, la seva filla s'havia mort; i que ell no hi era; i que l'odiava, per això l'odiava... Declara finalment Tomasz B. que aleshores, en aquell precís instant, el món sencer s'havia fos...

Finalitzada la declaració, el jutge ha decretat presó provisional per Tomasz B. i l'immediat trasllat al recinte penitenciari. Extramurs, micròfons i flashos del món sencer ja l'esperen afamats.