Clarobscur

Un relat de: Vallespir

La Clara va entomar el diagnòstic força bé, ateses les circumstàncies. Un senzill ‘Gràcies, doctor... per tot' va ser l'únic que va ser capaç de pronunciar abans de deixar la consulta. A soles, el doctor va quedar-se mirant els resultats del TAC amb ulls plorosos.

De camí cap a casa, la Clara pensava com podia la vida colpir-la per segona vegada tan durament. Tens temps, Clara, li havien dit els més propers quan va passar allò de la Mar; ets molt jove encara, ho has de provar, ara no et pots abandonar. I ho va fer, els va fer cas; com una autòmata, suposava, sense saber ni d'on treia les forces; però ho va fer. De la violació i assassinat de la seva estimada filla ja feia vuit anys. Vuit anys!, recordava la Clara. Vuit anys, sí; de visites al psiquiatre dos cops per setmana; de sessions esgotadores, algunes de positives, la majoria d'esgarrifoses; de plors, de ràbia, de confessions de les pors més íntimes; i sobretot, vuit anys lluitant per oblidar aquella imatge, per treure's del cap el cos desmembrat de la Mar, de la seva Mar... Fills de puta! I total, per a què? Tant d'esforç! Tant de desgast! I ara, això!

Davant la porta de casa, amb les claus a la mà, la Clara dubtava. I al Fidel... com li ho explicaria?; ell també havia fet un esforç ingent, fins i tot més que ella; com li ho podia dir?; no ho superaria, n'estava segura. El cap li donava massa voltes i no ho va voler endarrerir més. Va entrar a casa. Va tancar la porta amb un cop fort. Clara?, li va arribar la seva veu. I la Clara va tancar els ulls i va sospirar. El va trobar al sofà del menjador, llegint el diari.

-Vinc del Dr. Rosich.
-Ja ho sé, dona. Bé, com sempre, oi?
-Fidel... S'està morint.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Vallespir

Vallespir

29 Relats

88 Comentaris

45779 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Cinc dies després que Neil Armstrong plantés els peus sobre la superfície de la lluna, un bon professional de la medicina que no volia perdre's uns dies de vacances va decidir de treure'm de l'escalfor materna tot i la meva rotunda oposició. En l'agosarada i brusca acció mèdica, ben poc va faltar per a que mare i fill deixéssim d'existir.

De si ha resultat o no transcendental aquell fet llunyà, de si aquell primer plor ha marcat o no el meu recorregut vital i, sobretot, de si ha pogut impregnar algun dels caràcters que en aquest espai he anat i aniré vessant, no en tinc ni la més remota idea.

Essent, però, innegable la força dramàtica d'aquell terrorífic primer dia a la Terra poc després de l'esperançador primer dia a la Lluna, no podia obviar-ho de cap manera en la meva biografia d'un espai virtual literari.

I què més? Doncs, em sembla que res. Estic convençut que no he estat protagonista de res tan veritablement novel·lesc en la resta de la meva existència. Només desitjo que aquest trànsit vital de tonalitat sèpia no es noti massa en els meus relats i que algun d'ells pugui passar com a petita (sempre falsa, però) creació.

Roger