Cançó de bressol desoladora

Els llibres deien que l’esclavitud havia estat abolida. Jo no era negre però em sentia com un bluesman dels anys vint i, per sobre de tot, necessitava la feina.

Treballava en una empresa d’inflables per nens i vigilar que no es fessin mal era una part del tracte. M’explotaven fent-me anar amunt i avall del país en furgonetes tronades amb excés de càrrega i les jornades de treball eren de dotze hores al dia en comptades ocasions, el més habitual era fer-ne entre catorze i divuit.

A la rambla d’una ciutat qualsevol era diumenge. Havia fet massa bon dia. Jo estava vermell per les cremades del sol i hauria jurat que tenia febre. Cap al final de la tarda es va acostar un matrimoni amb un marrec d’uns tres o quatre anys i van demanar-me que deixés pujar el seu fill a una de les atraccions. Els vaig explicar que s’havia de pagar i em van dir que estaven a l’atur i no tenien diners. Al capdavall només seria una estona, havien de marxar aviat.

Jo no estava disposat a aguantar la mainada dels altres mentre els adults es desentenien dels nanos durant hores i feien la seva, com passava sempre. Vaig dir-los que no sense mirar la criatura i vaig donar-los l’esquena.

Al cap de dos minuts m’havia girat. El nen plorava i els pares intentaven calmar-lo. No entenia què deien perquè parlaven alguna llengua àrab però, fos com fos, tenia l’efecte contrari i el vailet plorava encara més.

Aquest cop no vaig fer res per evitar-ho fins que algú, amb el sentit comú més íntegre, em va estovar.

No vaig tardar gaire abans d’atansar-me al nen i emportar-me’l cap a l’inflable en forma de tetera que tant l’obsessionava. Vaig passar-li el braç per l’espatlla i vam caminar uns metres fins a l’entrada. Li vaig agafar la maneta per ajudar-lo a pujar i la cara va canviar-li com un mitjó: somreia de felicitat.

Ara qui estava a punt de plorar era jo. Alguna cosa estranya m’havia colpit quan, amb un gest natural i innocent, vaig alçar-lo i vaig notar el tacte de plàstic, tou i dur a la vegada, més aviat com de goma, del seu braç ortopèdic.

No entenia com m’havia pogut passar per alt, ni tan sols era del mateix color que la seva pell.

El petit va començar a fer cabrioles i a saltar amb la fal•lera incontrolable dels infants. Vaig fer mitja volta i vaig caminar algunes passes mentre els seus pares em donaven les gràcies una vegada i una altra.

No vaig provar de somriure. No podia aixecar la vista del terra brut de la plaça i era incapaç d’articular una paraula. El meu silenci s'esvania entre un garbuix de veus animades i crits de mainada i feia més evident la sospita que jo no era un bluesman dels anys vint, sinó el malparit més gran d’aquella ciutat sense cor.