Onzena hora

Un relat de: Cirerot
Apaga el micro i desenxufa la guitarra. Núvols de whisky vaporós sobrevolen el Canal, el blues elèctric aterra en tromba a la pista 9. No queda gaire temps. El rellotge està desafinat i la crisàlide no espera.

Un dia de setembre de 1978.
En Rory Gallagher es desperta amb ressaca. Es posa uns texans vells i una camisa de llenyataire i surt al carrer amb una gravació sota el braç.
S’ha adormit i no hi ha manera d’engegar la moto. Però les oficines de la companyia queden a pocs carrers de distància, encara té temps d’arribar-hi a peu.
Entra esbufegant, amb les galtes enrojolades per l’esforç de la corredissa i pel fred d’aquest matí boirós al cor de Londres. Després d’omplir la paperassa pertinent entrega la cinta a una de les secretàries i marxa a esmorzar al pub de la cantonada.
L’1 d’octubre del '78 Chrysalis Records llançava al mercat el nou disc de Rory Gallagher, Photo-Finish.
L'anècdota diu que el títol no va ser casual, la història explica que cada cançò és un himne. Quan l'agulla del tocadiscos cau sobre la primera pista i sona el riff de Shin Kicker un té la sensació de veure el món com en realitat deu ser: honest, cruel, directe... infinitament bell.

Comentaris

  • Un món infinitament bell[Ofensiu]
    Montseblanc | 18-02-2019

    Un relat escrit per algú que estima la música que feia en Rory Gallagher.
    He buscat a la Wiki i he vist que precisament el disc Photo-Finish no va rebre gaire bones crítiques i que ni tan sols va entrar a les llistes d’èxits britàniques; però això, evidentment, no vol dir res, no vol dir que no fos bo. Tal com tu el descrius, sona molt bé.
    M’ha agradat. És maco imaginar-se unes hores de vida d’algú ja desaparegut i que ens agrada, pensar com devien anar les coses, visualitzar-lo corrent pels carrers amb la seva creació a la mà...

  • Agradable.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 18-02-2019 | Valoració: 8

    És un relat entretingut de llegir, tot i que tampoc n'he entès molt el significat.

    Si ho he entès bé, es tracta d'un rocker molt marxós a qui la vida li va la mar de bé i que la vida li somriu, així com les discogràfiques, ha editat el seu disc i li sembla que la vida és la mar de bonica... Bé, sense ironies, m'alegro per ell. Una persona més feliç al món, una cosa bona, bé, dic jo.

    Ens veurem per relats, Cicerot. Salut.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: