Onzena hora

Un relat escrit per algú que estima la música que feia en Rory Gallagher.
He buscat a la Wiki i he vist que precisament el disc Photo-Finish no va rebre gaire bones crítiques i que ni tan sols va entrar a les llistes d’èxits britàniques; però això, evidentment, no vol dir res, no vol dir que no fos bo. Tal com tu el descrius, sona molt bé.
M’ha agradat. És maco imaginar-se unes hores de vida d’algú ja desaparegut i que ens agrada, pensar com devien anar les coses, visualitzar-lo corrent pels carrers amb la seva creació a la mà...

És un relat entretingut de llegir, tot i que tampoc n'he entès molt el significat.

Si ho he entès bé, es tracta d'un rocker molt marxós a qui la vida li va la mar de bé i que la vida li somriu, així com les discogràfiques, ha editat el seu disc i li sembla que la vida és la mar de bonica... Bé, sense ironies, m'alegro per ell. Una persona més feliç al món, una cosa bona, bé, dic jo.

Ens veurem per relats, Cicerot. Salut.