CAMPS GROCS

Un relat de: MariaM
Tenia ganes d’anar al mar. La veu del mar és seductora, incessant, clama, mormola; l’espectacle que ofereix és indescriptible, si més no per a mi que, no sempre trobo les paraules escaients que facin justícia al que sento. Es diu que la naturalesa no s’ha d’imitar si no expressar-ne les sensacions que provoca.
M’he quedat badant. No puc apartar els ulls dels camps grocs de camamilla; em caldrà endinsar-m’hi i creuar-los enmig dels viaranys arenosos, si vull arribar a la platja. Em sembla que hi ha algú que es belluga entre el groc hi descobreixo el barret de palla del meu veí. És un home interessant, no solament pel físic, que també. Coincidim tot sovint sense cita prèvia, com la primera vegada; sentim empatia i la intuïció ens fa de tam-tam.
Aquest bocí de la Mediterrània em sedueix; la petita platja que ens empara, i que ja sap molt de nosaltres, és de difícil accés, per això la considerem un poc nostra i la gaudim, lliures, sense massa roba. El primer cop que ens hi vam trobar, estava sola, m’hi va atrapar i no en vaig fugir. En aquest racó de món em sento diferent; cerco l’aire, la llum, el silenci, com si necessités desprendre’m de la llosa de la monotonia, de la vida convencional, i sí, a vegades, faig el sord a la petita silenciosa veu que em recorda que la moderació, és el tret que caracteritza la meva personalitat i em marca la vida de dona de temprança. I..?
Sense adonar-me’n em trobo amb l’aigua als peus, encara sense haver arribat al mar! Com és possible?
Senzillament, mentre contemplava els camps grocs, entapissats de camamilla i el descens al mar tant sols era en el meu pensament, se m’ha anat el sant al cel i el cap darrere del barret de palla; me n’hauré oblidat de la banyera que s’estava omplint i l’aigua ha sobreeixit, vet aquí. La resta, doncs, que començo la tasca, més domèstica, que no pas romànticament salvatge, que havia imaginat; això, si, sense lamentacions inútils.
D’aigua n’hi ha força per recollir, però, al mar encara en trobaré, i qui sap.

Comentaris

  • El groc, el mar i el veí uuummm[Ofensiu]
    MariaM | 24-02-2018

    I els que vaig retallar de Camps grocs. Romanticisme i realitat. Molt contenta de què t'hagi agradat. Gràcies. MariaM

  • La inspiració del mar[Ofensiu]
    MariaM | 24-02-2018

    Poesía? i ho dius tu! Moltes gràcies, Aleix.
    Qui sap, una porta oberta.... Una agraçada. MariaM

  • La inspiració del mar[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 23-02-2018 | Valoració: 10

    El mar ha inspirat a tanta gent com l'amor. El teu relat respira poesia pels quatre punts cardinals. M'ha agradat molt el final, quan dius "qui sap". Una forta abraçada.

    Aleix

  • El groc, el mar i el veí uuummm[Ofensiu]
    Montseblanc | 17-02-2018

    Molt bon relat que sense adonar-me’n m’ha agafat a coll i m’ha transportat a aquells camps grocs, a veure el mar gronxant-se, a cercar el veí… I la tornada a la realitat no ha estat pas polenta, no, jo també ho faig això d’imaginar mentre netejo, no és una opció que pugui escollir, el cervell munta els escenaris pel seu compte, i no està gens malament...
    Preciós. Gràcies!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: