Camí a Madrid.

Sols tinc la ploma per cridar en silenci.
Degoteig de lletres. Trinxera dels mots.
Amb els mots no s'hi juga, quan vols dir prou;
de sang i d'horror, d'odi i matances.
Vessar tinta en pau, front els bassals de por.
Humitejar el full per esborrar als folls cecs.

Plens d'absència, els versos queden cecs.
Serpentegen pel full, en ple silenci.
Transiten sols, pel fosc carril de la por.
Uns monstres duen morts; ells, vagons de mots.
Línia plena, topall de matances.
Un vers farcit de seny, sabrà escriure, prou!

És injust que el seu viatge, els fes dir prou.
Arreu s'escampa, la remor d'odis cecs.
Els escrits volen dur al pou, les matances;
per paginar sens treva el clar silenci.
Aturem-nos, callem; ja s'alcen els mots,
companys per a fer descarrilar la por.

Han segat moltes vides, sense cap por.
Assassins sense entranyes; jo escric, PROU!
Ja no veurem als vius amb farcells de mots,
de notícies, afanys i plors. Són cecs.
Els seus omplen, cabassos de silenci.
Els bàrbars, la motxilla de matances.

No crec que per un vers, cessin matances;
però desistir, enforteix a la por;
i no em plau gens, l'andana del silenci.
Els sords a tot, prenen la dalla del prou;
arrabassen l'avui, son guiats per cecs.
A la vella estació, collim certs mots.

Arrabassats, de sobte; tants i tants mots!
Éssers que no els diran, per les matances.
Línies buides, quaderns sords, futurs cecs.
Els han fet escriure amb sang, ratlles de por.
La seva innocència, ens clama, ja PROU!
No vull trenar la frase del silenci.

La fressa del silenci, fa eixordar els mots.
No callaré cap prou, per les matances.
Vers via morta, la por a seguir cecs!