CAÇADORS D'ASSASINS: CAPÍTOL 2: HISTÒRIES DE VIOLÈNCIA: PART IV

Un relat de: Raül Gay Pau
- La meua història no és molt llarga, realment podríem dir que és curta.- Diu el xic.- Una nit em trobava a la meua habitació, reposant tranquil·lament després d'un dur dia. Estava esgotat. Així que vaig sopar un iogurt amb avena, em vaig acomiadar dels meus pares i vaig anar a dormir. Pese a estar tan cansat, em va costar una mica agafar el son, ja sabeu, el típic dia que de cansats que esteu us costa dormir. Doncs bé. Finalment em vaig dirigir a dormir. Cal dir que em movia entre la semiconsciència. Veia una cara que m'observava a l'altra banda de la finestra, una cara pàl·lida, no sabia si de dona o d'home, que em mirava fixament. Tenia els cabells desfets i obscurs o això em pareixia a la llum de la lluna, els ulls desorbitats i a la boca hi duia entre les dents, corcades elles, un ganivet o punyal o cosa similar. Jo pensava que estava tenint un malson, i de tan cansat que estava no vaig fer cas al rostre, el vaig ignorar. Però la finestra començà a alçar-se, jo aquí encara pensava que somiava. La figura s'acostava més a mi. En eixe moment una forta rafega de vent gèlid em despertà. Si no hagués sigut pel fred que recorregué en eixos moments el meu cos, a hores d'ara no hi estaria aquí. Doncs bé, em vaig espavilar en qüestió de segons. L'assaltant es llença d'un bot cap al meu cor amb la seua arma blanca disposada a clavar-me-la a aquest òrgan vital. Però jo vaig reaccionar i li vaig poder colpejar el seu pit amb la planta d'un dels meus peus, el dret crec que hi va ser. L'empenta fou prou forta i l'agressor ensopegà i caigué per la finestra. En eixe moment vaig cridar demanant ajuda i els meus pares acudiren corrent. Jo balbucejava i senyalava la finestra. Ells s'acostaren a ella, miraren i després em miraren a mi amb cara de confusió. Jo em vaig acostar a mirar i vaig veure, més bé no vaig veure, que l'assaltant no hi estava allí. La gespa estava aixafada, però cap rastre de ningú. En eixe moment vaig notar que el coll em gotejava. En paréixer qui m'havia agredit havia aconseguit ferir-me al coll. Els meus pares em dugueren al metge, em curaren i tal. Després d'això intentaren convéncer-me de què ho havia somiat tot i que la ferida me l'havia fet en el cantó del moble o alguna cosa semblant, però jo sé la veritat. Algú entrà a la meua habitació i des d'eixe moment que tinc por de dormir. Vull atrapar aquests criminals i així poder tornar a dormir en pau. Per això us ajudaré a atrapar a criminals. És el meu últim intent de fer justícia i recuperar la són i la tranquil·litat, no descansaré bé, fins a veure a la garjola o morts a tots aquests éssers immundes. Escòria que no mereix no l'aire que respira. Uns éssers que no es mereixen que es consideren com a humans. Animals és el que són, no, pitjor, perquè ni els animals es comporten així. Són monstres, monstres que devoren persones i els condueixen a la bogeria, el lloc el qual és el seu territori. On allí tenen el control. Nosaltres hem de posar seny allí on hi ha bogeria. Eixa és la meua meta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: