Bojos

I són d’eixos dies en què podràs dir sempre que vas ser feliç. Un d’eixos pocs dies en què estàs ple de llum i no pots parar de somriure. Pujàrem al terrat. Pujàrem la taula de fusta i dos cadires, cadascuna d’una manera. Al centre una flor taronja no deixava lloc a dubtar que allò estava tot pensat. Que abans que ens coneguérem eixe dinar estava ja a la ment del director de la nostra pel·lícula.
I ballàrem, bojos per la felicitat de saber que eixe moment era només passatger i a la vegada etern. Ballàrem molt a prop aquell migdia, tan a prop que vam haver de separar-nos amb presses quan mirades innocents van pujar al terrat. I no portava sabates de carrer, perquè era a casa. Allà dalt, a les altures d’un barri tu i jo vam ser feliços un migdia. I vam compartir plat i forqueta. No menjarem cap plat d’alta cuina. Unes lentilles rescalfades i un poc de tomaca amb oli i sal fou allò que ens vam portar a la boca, però sé que puc dir que fou i serà un dels millors dinars de la meua vida. Un dinar senzill, un dinar sota el cel blau d’un migdia de dijous, sense celebrar res més que el fet d’estar vius. Que el fet d’haver-nos conegut i haver-nos atrevit a agafar-nos de la mà i mirar-nos als ulls. Haver-nos atrevit a passejar junts i a sopar per un barri amb massa mirades conegudes. Haver-nos atrevit a mostrar-nos sense filtres. Haver-nos atrevit a conèixer-nos. I ho puc dir ara i ho podré dir quan siga gran. Que un dia vaig dinar al teu costat i que és una de les coses més belles que he fet.
Pegant-me el sol a la cara et vaig fer una foto, i després una altra. Per poder romandre sempre en eixe terrat amb tu, perquè ningú em furte el record. El record d'un dijous de novembre al teu costat. Perquè ningú em furte la flor i aquesta mai es marcisca. Perquè continuem sempre rient enfilant-nos pels terrats i embrutant-nos la roba que en el meu cas ja no llava la mare. Perquè m’agrada aquesta casa, la nostra. Perquè m’agrada viure amb tu una tardor sense nòrdic. Una teranyina d’històries que no deixen indiferent.
Els ulls del color de la mar es van fondre en l’univers etern d’unes cames cobertes per un texà descosit. I no van necessitar construir murs, ni parets. Podien riure. Podien dubtar, mirar enrere i endavant, a esquerra i a dreta, equivocar-se de camí i elegir-ne un de nou. Poden lluitar per l’amor que senten per ells, per ells mateixos, per la seua felicitat. Per estimar-se i per besar-se cada matí. Per perdre’s en la llunyania d’un futur que no està escrit i que no ho estarà mai. Per viure un present descongelat, calent i que goteja. Per cantar sense mans a la boca ni vergonya a les butxaques, per ballar “com si ningú estiguera mirant i viure com si anàrem a morir l’endemà”.
Ho faré. Ho faré per mi i per tots. Recordaré eixe migdia si algun dia fa fred i tinc por, si ja no em dius preciosa i jo ja no t’emprenye. Quan arribe eixe moment promet recordar feliç eixe migdia. Tal com fou, tal com el vam viure tu i jo. A casa. Sense rellotges però sabent que el temps avançava en contra nostra. Sense rellotges tot i que el temps ja ens haja dit que no es vol aturar, que no pensa fer-ho només per nosaltres. Tot i que tu i jo en part sapiguem que no serà per a sempre, perquè sempre simplement no existeix. Tot i això, apostem per endinsar-nos en el cos de l’altre una i altra vegada, sense límits, sense horari, sense vergonyes, sense por. Apostem per poder construir una col·lecció de moments que es puguen clavar dins de pots de vidre, com els de la nostra cuina. Moments que recordarem una vegada morts. Moments que se’ns quedaran als ulls i a les mans, que ens tacaran l’ànima i ens la pintaran de colors. Bojos, tu i jo. Pujàrem al terrat, com si no hi haguera espai a casa, com si hi hagueren focs artificials. Com si fórem feliços només escoltant-nos, sentint-nos allí aquell migdia entre terrats plens de roba estesa. Bojos com uns enamorats.