Diguem coses alegres als matins

El principi i el final. Tan semblants i alhora tan distints. Tanques una etapa de la teua vida i es queda queta, s’atura. Està just darrere teua, són els passos que t’han portat on ets. I tot comença i acaba sense que tu faces res, perquè per molt que digues adéu, fins que dins teua no sents que s’ha acabat, no s’acaba. Però quan acaba ho saps. Saps que no pots tornar enrere, que ara et pertoquen altres coses, que ja mai tornarà a ser com abans i que això està bé, està molt bé. O això t’intentes dir, a tu mateixa, les nits que hagueres passat voltant pels carrers de la seua mà. T’ho dius per sentir-te millor, per fer-te la forta, per fer semblar que no hi ha un buit al teu costat, però els buits s’acaben omplint, ja siga de pluja o d’arrels o simplement de pols. De molta pols. Perquè qui hi havia, ja no hi és i la cadira estava feta expressament per a ell. Crec que en aquests casos només queda una eixida. Tirar la cadira i acostumar-se a què no cal que ningú sega al teu costat, utilitzar els diners d’arreglar les dues cadires en pintar la teua d’un color bonic i seure a prendre la fresca i somriure sense necessitar que ningú t’agafe de la mà. I veure tot el que ha passat com enriquidor, com bonic i preciós. De la mateixa manera que recordes altres moments de la teua vida. I alegrar-te per allò que viuràs i allò que tindràs. Perquè després d’alguna cosa roïna sempre ve alguna cosa realment bona, són els cicles de la vida, o són els cicles que cerquem aquells que patim o hem patit molt. Ens refugiem en allò bo que la mar porta a la nostra costa. Diguem coses alegres als matins.