Barcelona 1933

Estava nerviosa. I molt. Feia un mes que m’havien trucat i, per fi, havia arribat el meu dia. “Lara Torres Roca, has estat escollida per sorteig per viatjar en el temps”, m’havia dit una veu des de l’altra part de la línia telefònica. Com? Va ser l’únic que vaig poder contestar en aquell moment. “Quina broma!”, vaig pensar, gairebé automàticament. Però, aleshores, aquella veu masculina d’una mitjana edat es va presentar i va aclarir tots els meus dubtes. Es deia Albert Rovira, era físic i treballava a la Universitat de Barcelona. Juntament amb altres científics de diferents branques de coneixement, havia aconseguit crear i patentar, finalment, un invent somniat durant molt de temps per nombrosos fans de la ciència-ficció: una màquina del temps.

Continuava, però, sense creure’m aquelles paraules. Per això, mentre Rovira seguia explicant-me el suposat funcionament de la màquina mitjançant un lèxic ple de tecnicismes que jo difícilment podia entendre, vaig teclejar la pàgina de la universitat al navegador d’internet del meu ordinador portàtil. Efectivament, vaig trobar informació del científic que parlava amb mi, i també del seu projecte, en una notícia que acabava de sortir a la portada de la plana web. Vaig anar llegint l’article, incrèdula, però era veritat: en ple any 2011, a Barcelona, s’havia construït la primera màquina per viatjar en el temps.

Un cop llegida la notícia a la Xarxa, vaig tornar a centrar-me en les paraules que m’arribaven des del telèfon mòbil. Rovira m’aclarí que s’havia realitzat un sorteig entre tots els universitaris de la ciutat de Barcelona per provar que l’invent era realment fiable. “Però... I si no funciona i...?”, vaig balbucejar jo, nerviosa. “No et preocupis”, va dir-me el científic, “està comprovat que la probabilitat de fracàs és de menys d’un 0’1%”. De fet, no ho havien dit, però primer hi havien viatjat ells mateixos, assegurant-se que arribarien a un lloc poc freqüentat i segur, i havien tingut èxit. “D’acord...”, vaig dir, després d’un sospir, acceptant la proposta de Rovira. “Molt bé, doncs! Ens veiem al vestíbul de la Facultat de Física de la UB dilluns, 16 de maig, a les vuit del matí. Sigues puntual, per favor!”, havia dit ell, just abans de penjar.

I allà era jo, quan faltaven cinc minuts per l’hora acordada, amb les mans que em tremolaven d’una forma exagerada. Feia un mes que em demanava on aniria amb aquella màquina, que, segons m’havia informat, es tractava d’una cabina rectangular semblant a les de telèfon. A més a més, podia transportar gent tant al passat com al futur. De totes maneres, però, Rovira m’havia dit que, de moment, només es realitzarien viatges al passat, ja que intentar arribar al futur era un fet que considerava massa arriscat.

Aleshores, puntual com ningú, va arribar Albert Rovira, presentant-se amb una encaixada de mans. El seu aspecte físic em va decebre una mica, ja que era sorprenentment normal: devia tenir una cinquantena d’anys, els cabells castanys obscurs començaven a tornar-se-li grisos, i el seu rostre em resultava bastant agradable. No s’assemblava, ni d’un bon tros, al típic “científic boig” que surt a les pel•lícules.

- A quin any t’agradaria viatjar? – em va demanar mentre ens dirigíem a la sala on tindria lloc l’esperat experiment.

- Podem triar? – vaig demanar-li jo, encuriosida i nerviosa. – I quant de temps durarà el viatge?

- Tranquil•la, jove! – va dir l’Albert, rient. – Ja hem informat la Facultat de Filologia i, a més, he parlat directament amb alguns dels teus professors. Saben el perquè de la teva absència i, per tant, pots estar fora fins i tot una setmana. Què et sembla viatjar a l’any 1933, durant la Segona República?

Rovira ho deia entusiasmat, però a mi no em feia tanta gràcia.

- Un moment! Com ho faré per passar una setmana, sola, i enmig del segle passat!? – vaig dir-li, alterada.

- No et preocupis. Jo també puc viatjar i podem quedar cada dia a un lloc i hora determinats per veure’ns i parlar de com et va l’experiència. Si tens cap problema, també m’ho podràs dir, i tornaràs quan vulguis – va dir, obrint la porta d’un laboratori i empenyent-me lleument perquè entrés a dins.

Es va dirigir cap a un monitor ple de signes que jo desconeixia, i va seguir escrivint mitjançant aquest llenguatge totalment nou. Més tard, em va donar uns minuts per posar-me roba de l’època, que ell ja havia preparat, per poder passar desapercebuda entre els ciutadans del segle passat. Després d’haver enllestit els preparatius pel viatge, tal com m’havia anunciat ell, em va fer entrar a la cabina que hi havia al costat del monitor.

- Ara escolta’m bé, Lara. Com t’he dit, d’aquí a no-res seràs a la Barcelona de l’any 1933. No et puc dir exactament on apareixeràs, però et trobaràs a algun lloc prop de les Rambles. A la butxaca de l’abric que t’he deixat hi ha una cartera amb uns quants milers de pessetes; busca allotjament i paga’l amb aquests diners. Si et sembla bé, ens podem trobar cada dia a les vuit del matí al costat del monument a Colom.

- D’acord... – vaig dir-li, assimilant a poc a poc tot aquell cúmul d’informació.

- Així doncs, fins demà a les vuit, jove viatgera!

Havent dit aquestes paraules, Rovira tancà la porta de la cabina. A través del vidre translúcid, vaig poder intuir que polsava el botó “Entrar”. Aleshores, però, ja no vaig poder veure res més i tot el que es trobava al meu voltant va tornar de color negre.

En un tancar i obrir d’ulls, però, vaig trobar-me a plena llum del dia... I a uns seixanta metres d’altura. Havia realitzat el meu “aterratge cronològic” dins el mirador de Colom. Observant la ciutat, vaig poder comprovar que havia retrocedit al passat: Barcelona no semblava ni tan gran ni tan embossada com la que estava acostumada a veure. A més a més, les drassanes també eren diferents, sense aquells vitralls tan característics, com també els mitjans de transport. Hi havia edificis prou grans, això sí, i alguns s’havien mantingut fins al segle XXI.

Vaig deixar de mirar l’antiga ciutat i em vaig disposar a baixar del monument. L’ascensor encara no havia estat reformat i, per tant, anava més lent. Mentre baixava, vaig decidir que aniria a passejar per les Rambles, ja que m’havien agradat des de sempre, i poder conèixer com eren feia uns vuitanta anys era tot un privilegi. Aleshores, però, l’ascensor es va aturar en un moviment sec i, seguidament, les portes es van obrir. Em disposava a sortir de l’edifici, fins que una veu em va cridar l’atenció:

- Disculpi, senyoreta! Que ha pagat, vostè!?

És clar. Com que havia arribat directament a dalt, no m’havien cobrat entrada. Em vaig girar cap al lloc des d’on provenia la veu; donaria explicacions i pagaria amb els doblers que duia a la jaqueta.

- No, ho sento! Què us dec? Miri, aquí tinc...!

No vaig poder seguir. Aquella veu era la d’un noi jove, potser una mica més gran que jo. Tenia els cabells castanys, una mica embullats, i uns ulls d’un color verd oliva que em van captivar des del primer moment. Em vaig preguntar mentalment si tots els nois dels anys trenta serien com ell... Era guapíssim!

- Oh, tranquil•la – va dir ell, veient que em disculpava. – Veig que és sincera, i ho valoro. Ara que ho diu, no l’he vista entrar, em dec haver despistat...

- No, no t’has despistat... – vaig dir jo, en veu baixa.

- Com diu? – va murmurar, desconcertat.

- No res, no res! Que jo també m’he despistat... Em podria dir quin dia és, avui? – vaig demanar-li, intentant canviar de tema i, ja que hi érem, situar-me.

- Avui? Avui és dia 16 de maig, dimarts. Fa una mica de mala cara, senyoreta... Miri, si li sembla bé, són les... – va mirar el rellotge de la paret. – Sí, ja són les dues del migdia. Què li sembla si anem a menjar alguna cosa? Potser així es trobarà millor.

- Ah... Doncs sí, moltes gracies, m’anirà bé per conèixer la ciutat! – vaig dir-li, il•lusionada.

- Que és estrangera? No l’havia vist mai, però parla molt bé el català.

- Ben mirat... No ben bé... – vaig dir, somrient enigmàticament. – Per cert, com es diu?

- Em dic Ricard, i vostè? – va demanar-me, allargant-me la mà.

- Sóc la Lara – vaig dir, fent-li una encaixada. – Però, per favor, tracta’m de tu.

Dit i fet, vam sortir del monument i travessàrem les Rambles fins arribar al restaurant Núria, el qual, curiosament, ja havia visitat amb la meva família unes quantes vegades. En aquest cas, però, l’interior de l’edifici havia canviat radicalment, ja que havia patit reformes al llarg de la seva història. Així i tot, el menjar era tan bo com sempre. Durant el dinar, en Ricard em va parlar d’ell i de la seva vida quotidiana: tenia vint-i-un anys i estudiava a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, en aquell moment anomenada Universitat Autònoma de Barcelona, tot i que complementava els seus estudis treballant al monument de Colom durant unes hores cada matí.

- Estudies Filologia Catalana? – va demanar-me, encuriosit, després que li ho comentés. – Com és, si no ets d’aquí?

- Qui ha dit que no ho sigui? Ja t’he dit que no era ben bé estrangera.

- Així doncs, d’on ets?

- Sóc de Barcelona – vaig dir, posant punt a la discussió.

Si d’alguna cosa m’havia advertit en Rovira, era que la gent no havia de descobrir d’on venia. Tanmateix, pensava, ningú s’ho hauria cregut. Segurament, m’haurien pres per boja i el meu viatge hauria acabat malament. De totes maneres, m’agradava tergiversar els fets i així infiltrar una mica d’informació. Vaig demanar-li a en Ricard el plomí que portava a la butxaca esquerra del guardapits beix i vaig començar a omplir un tovalló de paper.

- Què escrius? – em va demanar Ricard, encuriosit.

- Mira-ho tu mateix – vaig dir, allargant-li-ho.

- “El temps és l’antic camí que et fa ric en records i pobre en el que vindrà”. Gran veritat. M’agrada! D’on ho has tret?

- D’aquí... – vaig dir, posant la meva mà dreta prop d’allà on tenia el cor.

I, en el fons, no mentia. El mestre Llach, com l’anomenava jo, sempre hi seria present. De totes maneres, també hi havia lloc per grups més contemporanis:

- “Bon dia! Damunt dels caps un sol ben insolent il•lumina descarat tot l’espectacle de la gent”. Dona, no és tan profund, però també està bé... Com has dit que es deien, aquests poetes amics teus? – preguntava en Ricard, després de demanar-me més “cites cèlebres” d’aquelles meves.

- Els Pets. Però no et preocupis, tenen aquest nom perquè només reciten aquests poemes clandestinament, quan ens trobem amb uns quants companys més!

Quines sortides improvisades! De totes maneres, si jo era allà, també era per aprendre d’ell, així que era el seu torn.

- La veritat es que prefereixo cites antigues, dels clàssics... – digué, ruboritzant-se una mica. – “Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint”. Sòfocles. Què et sembla?

- És molt bonica. Escolta aquesta, s’hi assembla bastant: “Que, per somriure fent-nos vells, la vida és suficient”. És d’uns amics que es fan dir Manel. Tots quatre.

- Ets ben estranya! – va dir en Ricard, rient. – Però m’agrada...

Aleshores, ens vam quedar en silenci, i jo em vaig perdre una altra vegada en aquells ulls verds. Francament, però, no m’hauria important quedar-m’hi per sempre. Semblava mentida que em trobés tan còmoda amb una persona tan “antiga”. M’ho estava passant molt bé, amb en Ricard, i vaig haver d’admetre quelcom que s’havia fet evident des d’un primer moment: m’havia enamorat d’ell.

Però, com bé sabíem, res és etern. Poc després em va dir que se n’havia d’anar, ja que tenia classe. De totes maneres, vam quedar per veure’ns l’endemà al mateix mirador quan ell sortís de treballar.

L’endemà al matí, a les vuit, em vaig trobar amb en Rovira, tal com havíem acordat. Li vaig dir que tot anava bé: havia trobat allotjament, ningú m’havia fet preguntes compromeses i podia actuar perfectament com una ciutadana de 1933.

- Així doncs, no cal que vingui cada dia. A més a més, com que veig que l’experiment funciona de meravella, no farà falta que t’absentis tants de dies. Podem quedar demà passat al mateix lloc i hora i tornarem plegats, d’acord? – comentava en Rovira.

El món se’m tirava damunt. Només em quedaven dos dies! Li hauria d’haver dit que encara no m’havia adaptat, potser així m’hauria deixat quedar una mica més... I no.

- Però si acabo d’arribar! No puc...?

- Vols quedar-te? – va demanar-me l’Albert, amb un lleu somriure. – M’ho hauria d’haver esperat... Em sap greu, però no és possible. Pensa que no apareixes als registres de l’any 1933 i, a més, què els hauria de dir als teus familiars i amics sobre la teva suposada desaparició?

- Té raó... – vaig dir, pensant-ho millor. – Em sap greu. No es preocupi, té la meva paraula: vindré divendres a les vuit.

- Gràcies, Lara, de veritat. L’únic que et puc dir és que aprofitis les hores que et queden de viatge, poden resultar més satisfactòries del que t’imagines. Fins d’aquí a dos dies!

Vaig observar en Rovira mentre se n’anava. Era molt bona persona, encara que en un principi fos una mica fred. La resta del matí vaig caminar pels voltants de les Rambles. Em sentia com una turista, ja que, malgrat fos la mateixa ciutat i també hi hagués ja alguns edificis presents al segle XXI, Barcelona era diferent. I el més curiós és que no sabia ben bé el perquè. Potser perquè els carrers semblaven més amples i buits; o perquè la gent vestia, gesticulava, parlava, d’una manera que desconeixia; tal vegada era perquè el mateix ambient en sí distava moltíssim del que estava avesada a veure, i també a viure... I potser també perquè era jo, i perquè hauria de deixar aquella Barcelona antiga i preciosa en menys de quaranta-vuit hores. La Barcelona de l’any en què es va estrenar El Cafè de la Marina i les dones van poder votar per primera vegada a Catalunya. La Barcelona d’en Ricard, com també de Francesc Macià, de Sagarra... Fins i tot de Montserrat Caballé, que havia nascut el 12 d’abril de l’any en què em trobava, i de la qual tothom encara devia desconèixer l’èxit. Una Barcelona jove, acollidora i hospitalària.

Al voltant de les dues em vaig trobar amb en Ricard al monument de Colom. Malauradament, però, vam tenir poques hores per estar junts i passar-ho bé, ja que els dimecres tenia més hores de classe i començava més d’hora.

- Escolta...! – vaig dir-li, abans que marxés.

- Digues, Lara – va respondre, preocupat, potser veient-me una mica nerviosa.

- Divendres a primera hora finalitza el meu viatge. Me n’hauré d’anar, i no sé si ens podrem tornar a veure... Podríem quedar demà? – vaig demanar-li, temorosa.

- És clar que sí, només faltaria... Però, com és que te’n vas? Em pensava que...!

- És complicat explicar-ho. Però me n’he d’anar...

Semblava que la meva resposta no el satisfeia. Així i tot, em va dir que em convidaria a sopar l’endemà a dos quarts de nou del vespre. Abans d’anar-se’n, però, em va abraçar sobtadament.

- En tot cas... – va dir, un cop separats, posant-se una mica vermell – T’enyoraré.

Dit això, se’n va anar cap a la Universitat, i jo m’eixugava les llàgrimes que em començaven a caure. L’acomiadament seria dur, n’estava segura.

L’endemà era dijous. Havia arribat, finalment, el penúltim dia, per no dir el darrer. Les hores prèvies a la cita se m’havien fet eternes, tot vagant per la ciutat i llegint alguns llibres que havia comprat de record. També m’havia comprat un conjunt molt bonic amb les pessetes que em sobraven i m’havia maquillat una mica; no m’assemblava gens a la Lara de sempre, però no em desagradava pas.

Vam anar a un restaurant que havia tancat fins i tot abans que jo nasqués. La vetllada va ser molt agradable, durant molt de temps vam oblidar que havia de tornar a casa només unes hores després. De cop i volta, però, l’actitud d’en Ricard va esdevenir freda i distant, i no sabia per què. Durant el camí de tornada, quasi no va dir ni una paraula. Debades li demanava què li passava, o si havia fet alguna cosa que el molestés, però ell únicament em responia amb monosíl•labs.

- Per què et poses així, Ricard? – vaig dir-li, cansada. – Me’n vaig demà, i m’ignores totalment! Jo...

- És què no vull que te’n vagis, Lara! – va dir-me, alçant la veu; després, però, es va ruboritzar a l’acte, posant-se la mà al clatell.

- Jo tampoc no me’n vull anar – vaig dir, notant algunes llàgrimes rodolant per les meves galtes.

- Lara, ets especial... Tornaràs algun dia? – va dir, acaronant-me.

- No n’estic segura, però et prometo que ho intentaré – vaig dir-li abans d’abraçar-nos.

L’endemà, a quarts de nou del matí, ja no hi havia ni rastre de la meva presència a la Barcelona del 1933. Havia tornat al segle XXI amb Albert Rovira feia menys d’una hora. Així i tot, potser sí que havia deixat, d’alguna manera, la meva petjada al passat...

Quan en Ricard buscava algunes pessetes que havia deixat a sobre del taulell de l’entrada del mirador de Colom, va trobar-hi un sobre. El va obrir, encuriosit. Un minut després, va somriure i va amagar aquella carta dins la butxaca esquerra, potser per tenir-la més a prop del cor. En aquell tros de paper, hi havia escrit el poema més bonic que li havien dedicat mai. Un dels Mishima:

"Tan cert, com que tu i jo som altres.
Tan cert, com que no hi ha res més.
Tan clar, com que la nit ens espera.
Tan clar, com que no ho fa per tothom.
Tan breu, com qui no espera resposta.
Tan breu, com qui sap el que diu.
Ara i aquí,
T’estimo."