Cercador
La profitosa obsessió
Un relat de: Enllaçada- Compartir:
El meu padrí té una gran obsessió: l’aigua. La meva mare sempre arriba enfadada quan ve de fer net la seva casa perquè tot el temps li diu que vagi alerta amb l’aigua, o que no la tudi, que en gasti poca...
De fet, són moltes les seves manies. Per exemple, quan es dutxa, ho fa dins una ribella per poder utilitzar l’aigua per regar els rosers i els tarongers o llençar-la a l’escusat quan és necessari. El mateix fa amb l’aigua de passar els plats. El seu rentador és antic, de manera que no té dues piques, raó per la qual empra dues ribelles, una per escurar i l’altra per passar. Fins i tot, quan mata una gallina i l’escalda per tenir bon plomar-la, rega les males herbes del corral, volent matar-les amb l’alta temperatura de l’aigua. Per tant, és pot dir que no ha tudat mai ni un didal d’aigua.
Ell mai no ha comprat aigua. Té una cisterna al porxo, on hi fa anar l’aigua de la pluja durant els mesos d’hivern. De fet, no en vol comprar perquè diu que l’aigua que traginen els camions és de pou i té molt mal gust, sobretot a causa del clor que hi afegeixen per a fer-la potable. Tampoc no vol ni sentir parlar de la canalització de l’aigua als pobles, ja que, segons ell diu, pensa que és un luxe.
Sempre m’ha sorprès molt aquesta mania tan obstinada del meu padrí; m’atreviria a dir que, per a ell, l’aigua és més valuosa que l’or o que qualsevol altra cosa. Li he demanat el perquè de tot plegat i m’ha contat una història que jo, fins aleshores, desconeixia completament.
Era fill de casa pobre amb cinc al•lots molt espessos, enmig d’un temps de crisi social, econòmica i política, pocs anys abans de començar la guerra civil. El varen llogar als set anys per fer de porquer a una de les possessions de Son Puput. En aquells moments, a més de guardar porcs, una de les tasques dels porquers era aprovisionar les cases d’aigua. A Son Puput, la cisterna estava situada al corral de figueres de moro que hi havia darrere les cases.
Quan ell tornava a les cases en acabar de guardar els porcs, ja a entrada de fosca, havia d’anar a cercar aigua de la cisterna. Tant si hi havia lluna com si plogués, malgrat el fred o la boira li calessin els ossos, agafava la gerra de test i se n’anava cap al corral de figueres de moro, mentre l’amo, la madona i les filles quedaven escalfant-se a la calentor del foc de l’escalfapanxes. Qualsevol remor o soroll, encara que fos a causa del lleu moviment d’una simple gallina dalt d’una figuera, atemoria el petit porqueret, que tentinejava entre la fosca, fent-se el valent i anant en compte de no rompre la fràgil gerra. Arribar amb la gerra trencada li hauria costat una forta renyada i, fins i tot, potser li haurien descomptat del seu minso sou.
Quan arribava a la cisterna, encara no s’havien acabat les dificultats. Allà no hi havia ni poal ni corriola, havia de fermar una corda a l’ansa de la gerra i, anant molt alerta, la llançava a dintre. Una vegada omplerta, estirava a poc a poc la corda, molt en compte que la gerra no pegués per les voreres de la cisterna. Quan la tenia a dalt, desfermava la corda i se n’anava, sotraguejant, amb la gerra a la mà, refent el seu camí tan aviat com podia, encara espantat i amb la pell de gallina per la misteriosa fressa de la nit. Tot aquest Via Crucis es repetia cada nit el nombre de vegades que fessin falta.
En aquesta tendra edat, l’infant no entenia com així la madona i les filles necessitaven tanta aigua. El nen va patir tant en la seva aventura diària d’anar-ne a cercar durant el temps que va romandre a aquella possessió, que va arribar a saber bé el valor que tenia per a ell aquella aigua, aquella i tota.
Ara entenc que el meu padrí valori tant l’aigua. Se’n recorda bé del que li costava de petit anar-ne a cercar i, per tant, aconseguir aquest líquid tan imprescindible per a la vida. I és així com el meu padrí, a força de la seva crua experiència i del sentit comú d’home de poble, ha anat reutilitzant l’aigua i reduint el seu consum, i ha descobert que és un bé escàs que no es pot tudar, cosa que els científics, ecologistes i polítics actuals sembla que acabin de descobrir.
De fet, són moltes les seves manies. Per exemple, quan es dutxa, ho fa dins una ribella per poder utilitzar l’aigua per regar els rosers i els tarongers o llençar-la a l’escusat quan és necessari. El mateix fa amb l’aigua de passar els plats. El seu rentador és antic, de manera que no té dues piques, raó per la qual empra dues ribelles, una per escurar i l’altra per passar. Fins i tot, quan mata una gallina i l’escalda per tenir bon plomar-la, rega les males herbes del corral, volent matar-les amb l’alta temperatura de l’aigua. Per tant, és pot dir que no ha tudat mai ni un didal d’aigua.
Ell mai no ha comprat aigua. Té una cisterna al porxo, on hi fa anar l’aigua de la pluja durant els mesos d’hivern. De fet, no en vol comprar perquè diu que l’aigua que traginen els camions és de pou i té molt mal gust, sobretot a causa del clor que hi afegeixen per a fer-la potable. Tampoc no vol ni sentir parlar de la canalització de l’aigua als pobles, ja que, segons ell diu, pensa que és un luxe.
Sempre m’ha sorprès molt aquesta mania tan obstinada del meu padrí; m’atreviria a dir que, per a ell, l’aigua és més valuosa que l’or o que qualsevol altra cosa. Li he demanat el perquè de tot plegat i m’ha contat una història que jo, fins aleshores, desconeixia completament.
Era fill de casa pobre amb cinc al•lots molt espessos, enmig d’un temps de crisi social, econòmica i política, pocs anys abans de començar la guerra civil. El varen llogar als set anys per fer de porquer a una de les possessions de Son Puput. En aquells moments, a més de guardar porcs, una de les tasques dels porquers era aprovisionar les cases d’aigua. A Son Puput, la cisterna estava situada al corral de figueres de moro que hi havia darrere les cases.
Quan ell tornava a les cases en acabar de guardar els porcs, ja a entrada de fosca, havia d’anar a cercar aigua de la cisterna. Tant si hi havia lluna com si plogués, malgrat el fred o la boira li calessin els ossos, agafava la gerra de test i se n’anava cap al corral de figueres de moro, mentre l’amo, la madona i les filles quedaven escalfant-se a la calentor del foc de l’escalfapanxes. Qualsevol remor o soroll, encara que fos a causa del lleu moviment d’una simple gallina dalt d’una figuera, atemoria el petit porqueret, que tentinejava entre la fosca, fent-se el valent i anant en compte de no rompre la fràgil gerra. Arribar amb la gerra trencada li hauria costat una forta renyada i, fins i tot, potser li haurien descomptat del seu minso sou.
Quan arribava a la cisterna, encara no s’havien acabat les dificultats. Allà no hi havia ni poal ni corriola, havia de fermar una corda a l’ansa de la gerra i, anant molt alerta, la llançava a dintre. Una vegada omplerta, estirava a poc a poc la corda, molt en compte que la gerra no pegués per les voreres de la cisterna. Quan la tenia a dalt, desfermava la corda i se n’anava, sotraguejant, amb la gerra a la mà, refent el seu camí tan aviat com podia, encara espantat i amb la pell de gallina per la misteriosa fressa de la nit. Tot aquest Via Crucis es repetia cada nit el nombre de vegades que fessin falta.
En aquesta tendra edat, l’infant no entenia com així la madona i les filles necessitaven tanta aigua. El nen va patir tant en la seva aventura diària d’anar-ne a cercar durant el temps que va romandre a aquella possessió, que va arribar a saber bé el valor que tenia per a ell aquella aigua, aquella i tota.
Ara entenc que el meu padrí valori tant l’aigua. Se’n recorda bé del que li costava de petit anar-ne a cercar i, per tant, aconseguir aquest líquid tan imprescindible per a la vida. I és així com el meu padrí, a força de la seva crua experiència i del sentit comú d’home de poble, ha anat reutilitzant l’aigua i reduint el seu consum, i ha descobert que és un bé escàs que no es pot tudar, cosa que els científics, ecologistes i polítics actuals sembla que acabin de descobrir.