Avui torna a ser divendres.

Avui torna a ser divendres...
No podem tallar ni retallar el temps
per on voldríem, ell sempre va al seu aire
al seu temps i de vegades no és el nostre.


Els divendres han acabat tenint
un cos present diferent.
El nostre temps de vegades és l'instant de néixer
i d'altres és la dalla que ens sega la vida,
però és així des de que el món és món.
Cada divendres és l'accent del record.
Del record del teu viatge sense retorn.
I ara que és tarda, i no sé si duu arracades o no,
però és la flor del teu record que em ve al pensament.


Cada divendres és el dia negre de la setmana,
és el dia amb data de foc i cendra.
Les llàgrimes no apaguen el foc de la teva absència,
ni fan més fèrtil el viure, però
treuen els sentiments a passejar.
Ara vius a l'horitzó on no hi ha dies ni nits.
Ara la llum està en el teu cor
les ninetes dels teus ulls són un record...
T'agradava viure la vida i ara la vius al teu aire.
Sé que allà on estàs, hi estàs bé, ho tens tot,
som nosaltres que tenim la teva mancança...
Tu que no creies en les creus ens has
deixat una creu de flors.
El dolor encara és mut, no té paraules.
I és cada divendres que de les teves cendres
és com si s'encengués una flama, la teva flama.



De vegades no entenem als vius
i tenim la ignorància dels difunts...
De res no serveix tenir estalvis al banc de la vida,
la vida l'hem de gastar, l'hem de viure.
Malgrat això la mort de vegades ens barra el pas.
Però avui és divendres, divendres de traspàs...





onatge