APUNTS D'AILLAMENT 4

13 Maig
Acaronem la seixantena i no pas amb el sentiment etimològic que denota la paraula. El pes feixuc i avorrit, genèricament, de la reincidència encarcerada, comença a dibuixar els estralls que ja es plasmaven a l’esbós previ, sense llapis.
Assistim com a espectadors a una obra, lluny de paletes i manobres, d’autor desconegut, que floreix orfe de guió intel·ligible. Espectadors involuntaris que han pagat amb escreix un compte excessiu. Espectadors perduts que contemplem una escena que no ens pertoca. Els aplaudiments desnonats no compensen l’espectacle.
Sense daus ens juguen, amb normes imperfectes i canviants, a passar de fase en fase com si fos un anàtid el destí. I nosaltres dansem al seu ritme les hores, esperant que ens abonin la rifa trucada. Els altres, els actors desangelats, en un monòleg indecent, ens distreuen amb promeses somrients que només caminen cap al plor. I restem asseguts amb les paperines de crispetes i llaminadures que no ens regalen.
Escoltem pronòstics, com els de les apostes ludòpates, per minvar les cabòries de demà. Dades capgirades subtilment, per endreçar les classificacions de cap competició. Ens impacten imatges del món veí per veure de carregar els consols de molts.
La butxaca estripada de les llars espanta les opcions guanyadores. El vel capgirat dels dos guerrers més poderosos, trontolla. El temps s’ha congelat lluny de l’estació i la paciència decreix esgotada.
Paraules buides arreu on mirem per enyorar les paraules honestes, amb hac, que ens omplien. Les recuperarem al complert de ben segur i també l’ànima del pervenir però certament ferida per la tempesta dantesca que hem ensopegat.

17 Maig
Avui en tot cas, toca desvariar. Marxem lluny de la prosa poètica.
Res a dir. De fet molt a dir. Tot acceptant que hi ha massa poques oïdes a parar l’atenció pertinent o poques ganes de llegir paraules mudes escampades en paper virtual. Què hi farem!
Doncs ho intentarem de nou igualment. Són les conseqüències de tenir temps per malbaratar. Manera d’expressar-ho, perquè no ho penso.
Spielberg i les seves trobades a la tercera fase queden tant allunyades en el temps, que ningú ho contempla. La seva ciència ficció ha quedat a l’alçada de pàrvuls. Només és una utopia. Tanmateix la majoria signarien per ser-hi. Ser-hi de veritat. A la tercera fase, és clar. Abduïts més enllà dels confinaments de la terra mare, potser en majúscules, Terra Mare. Excepcions al marge.
Les imatges diàries, a les retines, dels qui celebren trossos de desconfinament són prou explícites. Vergonyoses. Les imatges dels qui reclamen els mateixos drets que la resta, només amb la bandera de l’enveja estúpida, també són prou clarividents. Vergonyoses. Les imatges de les “espanyes” que postulen la lamentació de la desigualtat ara, també els retrata portes enfora. Vergonyoses. Pati de col·legi.
Cap director o escriptor o guionista, ha tingut mai abans tanta imaginació abstracte, per dibuixar les reaccions viscudes aquests dies llargs, del poble. Cròniques d’un poble. Falta només la música.
Queda clar, molt clar, que no formem part d’un mateix tarannà. No som membres d’una mateixa societat. No som, de cap manera, persones assenyades d’un mateix país, ni segurament, d’un mateix planeta cerebral. Doncs les imatges ens parlen que arreu del món hi ha qui no ha entès res de res. Així doncs, res a dir. No hi ha noms, només imatges.
Estic encès, es nota, amb el que veiem tots. Amb el que sentim molts. Una gran diferència. A tenir en compte. Estic emprenyat amb la manipulació de sempre. Les ovelles pasturen. Ara més que mai. Ha plogut molt.
Sentim com s’exigeixen drets col·lectius diversos com si haguessin de tenir privilegis pel damunt d’altres inexcusables. Com, termes com l’esport, les platges, els bars o les terrasses, els concerts, la cacera i pesca....es converteixen en els indispensables de l’opinió pública, per sobre de la sanitat. Fins i tot el dret a manifestar-se! Per sobre de la mateixa pandèmia. Ara ja ni es pateix pel rebrot, sembla. Tot està controlat. Tenim molts llits, diuen. La Sanitat, en majúscules també, torna a ser el treballador amb un copet a l’espatlla d’agraïment barat. Foc d’encenalls per a res.
Les notícies segueixen la ruta de les xifres i més xifres. Competitivament. Ara estem immersos en una desescalada, xifrada, que fins ara quedava reservada als muntanyencs. Tothom a la muntanya doncs. Tots amb cordes, mosquetons, brúixoles, piolets i un gps que no coordina les rutes que pertoquen. M’he deixat el casc protector. Tot plegat per arribar al bar ple de gent, per veure un partit de futbol, cervesa en mà, mentre es critica al poder que no ha gestionat res de res. Tornem a les cròniques de poble que potser s’assemblen més a les de Nàrnia, per fantasia.
Avui tot és res de res. Demà també. El seny és un privilegi.
Les condolences a la gent que ho ha patit o ho patirà en primera persona. De ben segur entraran a formar part dels perjudicats. Com tots gairebé.