Cercador
APUNTS D'AILLAMENT 1
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
31 Març
Més enllà dels vidres, el fred trist d’una primavera adolescent, acarona el verd dels arbres descaradament i un tel d’humitat, que no de pluja encara, vesteix la rosada que no és. Tot en un dia permanentment enclaustrat i perdut per entre el garbuix d’hores desfetes i els girs inexistents. Un cel disfressat de poruga incertesa ens aixopluga la solidaritat ben entesa i l’orgull de sortir-se’n. Amb els mateixos parracs de la reiteració trepitjarem fermament pels instints del sobreviure.
4 Abril
La bola de l’atzar que no és, ens regala una paraula obligada i tancada.
Presoners de la nostra solitud se’ns contempla un espai verge per a la descoberta. L’adaptació compartida, que s’esdevé, ens aclapara per uns instants eterns amb la innocència de l’adolescència. Més hores de les que sonen, pesen només quan hom no coneix com traginar-les.
Aprenentatge condemnat per a molts i condemna finada per a molts. Molts som tothom.
6 Abril
Rams de dol
Carrers orfes de la fressa esvaïda sense enyor, folren cada despertar. Silencis buits i reposats de records propers i desvalguts, entelen les llunes reiterades.
Rostres emmascarats sense malesa passegen mirades perdudes que no parlen res. Mirades reconegudes de quan els rellotges caminaven i fugitives de la por incerta que agombola el pas de les hores. Estades plantades en cues de serp rebregada sense esquelet que es mouen al ritme de processó. Vòmits sotragats de paraules rebaixades enmig d’una absència infinita. Dolors tibats pels sentiments de consciència solidària que ens aixopluga. Tornades embossades sense embús que assimilen la reiteració descarada amb collars i cadenes que no s’abandonen ara.
Llars rendides a les presències perpètues tremolen la despesa que comporta. Murs disfressats de cau d’hivern enmig d’una primavera presonera, contemplen les anades i vingudes indecises de mans que cerquen ocupacions forçades. S’envaeixen de les ments que juguen amb el trencaclosques de la imaginació. Per imaginar simplement. Potser abraçades amigues de les d’abans. Potser paraules d’altres llengües veïnes. Potser petons bonics de retrobada que no d’adéu. Potser sabors compartits en copes d’amistat transparent. Potser taules de menges llamineres i converses monòtones que no ho eren tant. Potser tot. Tot el rovell de les velles foteses potser esdevé la grandesa d’un avui.
Més enllà dels vidres, el fred trist d’una primavera adolescent, acarona el verd dels arbres descaradament i un tel d’humitat, que no de pluja encara, vesteix la rosada que no és. Tot en un dia permanentment enclaustrat i perdut per entre el garbuix d’hores desfetes i els girs inexistents. Un cel disfressat de poruga incertesa ens aixopluga la solidaritat ben entesa i l’orgull de sortir-se’n. Amb els mateixos parracs de la reiteració trepitjarem fermament pels instints del sobreviure.
4 Abril
La bola de l’atzar que no és, ens regala una paraula obligada i tancada.
Presoners de la nostra solitud se’ns contempla un espai verge per a la descoberta. L’adaptació compartida, que s’esdevé, ens aclapara per uns instants eterns amb la innocència de l’adolescència. Més hores de les que sonen, pesen només quan hom no coneix com traginar-les.
Aprenentatge condemnat per a molts i condemna finada per a molts. Molts som tothom.
6 Abril
Rams de dol
Carrers orfes de la fressa esvaïda sense enyor, folren cada despertar. Silencis buits i reposats de records propers i desvalguts, entelen les llunes reiterades.
Rostres emmascarats sense malesa passegen mirades perdudes que no parlen res. Mirades reconegudes de quan els rellotges caminaven i fugitives de la por incerta que agombola el pas de les hores. Estades plantades en cues de serp rebregada sense esquelet que es mouen al ritme de processó. Vòmits sotragats de paraules rebaixades enmig d’una absència infinita. Dolors tibats pels sentiments de consciència solidària que ens aixopluga. Tornades embossades sense embús que assimilen la reiteració descarada amb collars i cadenes que no s’abandonen ara.
Llars rendides a les presències perpètues tremolen la despesa que comporta. Murs disfressats de cau d’hivern enmig d’una primavera presonera, contemplen les anades i vingudes indecises de mans que cerquen ocupacions forçades. S’envaeixen de les ments que juguen amb el trencaclosques de la imaginació. Per imaginar simplement. Potser abraçades amigues de les d’abans. Potser paraules d’altres llengües veïnes. Potser petons bonics de retrobada que no d’adéu. Potser sabors compartits en copes d’amistat transparent. Potser taules de menges llamineres i converses monòtones que no ho eren tant. Potser tot. Tot el rovell de les velles foteses potser esdevé la grandesa d’un avui.