APOSTASIA

En motiu de la confirmació de la meva neboda en la religió catòlica, m’han vingut al cap una sèrie de reflexions.
Els pares , al néixer ens batejaren, per tradició , sense saber si a nosaltres ens interessaria pertànyer al club mil•lenari del catolicisme. Després , vingué el ritual de la comunió, en una edat encara en que les preocupacions metafísiques no ocupen el mon de les preocupacions d’un infant. Més endavant , arribà el ritual de la CONFIRMACIÓ. Un esdeveniment on l’individu batejat i combregat , conseqüent amb la seva ideologia , decideix acceptar els actes avalats pels pares .
L’església és un organisme jerarquitzat , i gens democràtic, però en el cas de no voler CONFIRMAR la fe catòlica, avui no venen a casa els de la inquisició a obligar-nos a fer aquest pas, ni ens porten a la foguera per heretges com la Joana d’Arc.
A mi em van batejar en la fe catòlica, em van educar als Escolapis , comunió i confirmació incloses, però amb l’adolescència i els aires més oxigenats de l’ institut , i el coneixement dels clàssics de l’antiga Grècia , vaig obrir els ulls i vaig decidir abandonar el camí del catolicisme.
L’apostasia , com a tràmit administratiu per abandonar l’església catòlica, es un procés que no he hagut d’iniciar, perquè com no tinc cap vinculació amb cap altre club religiós, no em demanen donar-me de baixa de catòlic. I a més no em costa un duro de quota mensual constar com a soci.
Això de ser catòlic es més fàcil que ser espanyol. Quan vaig néixer ja m’hi havien apuntat sense demanar-m’ho a això d’Espanya. Em van educar en la seva cultura i tot i així notava que la fe no la tenia. Notava que m’ignoraven com a individu , i que m’ensenyaven una història que no sentia com a meva. M’explicaven les seves dèries amb una llengua que no era la de casa. Van anar passant els anys i vaig anar descobrint que hi havia molta gent com jo que no abraçava la fe espanyola , i que les seves festes , tradicions i maneres de fe no eren les nostres. La gravetat del tema , va ser que no em van demanar LA CONFIRMACIO, i donaven per fet que jo era espanyol i punt. No em deixaven possibilitat a pensar-m’ho, i des d’una metròpoli més llunyana mentalment que físicament em governaven la vida com si fos un titella . I molt important, la quota de soci, un espoli .
Espanya va ser un país on el Tribunal de la Santa Inquisició, va arrelar en l’essència de la mena de ser del poble Castellà, i aquest estil de fer , encara es avui ben viu en la caverna nacionalista, que ens atia ara el Tribunal Constitucional i la fiscalia.

Ho sento , però soc apòstata , i vaig exercir el meu dret a donar-me de baixa del Club Espanya el passat 9N, pesi a qui pesi. Quedo pendent de la sol•licitud d’apostasia i quedar alliberat d’aquesta càrrega.