ANEM, QUE COMENÇA A FRESQUEJAR...

L'Enric fa temps que no diu gairebé res a ningú. S'ha acostumat als monosíl·labs i sembla com si amb això ja en tingués prou. De mica a mica s'ha anat avesant a fer la seva sense donar gaires explicacions i va tirant sense moure gaire fressa. El que li ha costat més ha estat adaptar-se a les normes. Sempre ha mostrat esperit d'artista i, ja se sap... Ara porta una mica més de mig any fent si fa no fa el mateix cada dia, i això ha provocat canvis notables en el seu caràcter i fins i tot en el seu metabolisme. Està una mica emprenyat amb tot el que l'envolta, però ha acabat acceptant que uns certs hàbits més o menys arrelats, aconsegueixen posar un xic d'ordre a la vida.
Sempre s'ha regit per un ideal àcrata heterodox i adaptat a les circumstàncies. Ara resulta que les circumstàncies són més enèrgiques que els seus ideals, però no tan hostils com perquè no pugui disposar d'un racó de llibertat que li permeti sentir-se viu. L'àmbit on es mou és gris, asèptic, impersonal i descoratjador, però ha optat per considerar-lo un decorat que no s'escau a la seva manera de fer i ha trobat el seu petit espai a fora, lluny de les parets netes i nues, sota el desmai que creix a l'angle de ponent del jardí.
Li toca llevar-se cada dia a la mateixa hora, i s'afaita cada dos dies, abans d'esmorzar. El matí l'ocupa passejant per l'ampli jardí o, si fa mal temps, llegint el diari a la sala. Mai no ha estat gaire parlador, però darrerament s'ha tancat en banda. És capaç de passar-se tota l'estona de dinar sense dir res a cap dels altres tres companys de taula, que acostumen a parlar del temps que fa i de les xacres que arrosseguen. Això no fa per a ell: li agradaria parlar del món, de com el veia i de com el veu, del que funciona i del que no va bé, de com es podrien resoldre els eterns problemes de la societat... Però tot això queda molt lluny dels interessos dels companys i ha optat per exposar-ho a la llibreta que li fa companyia i que porta sempre a la butxaca.
Havent dinat, mentre la majoria se'n van a fer la migdiada, ell les emprèn cap al seu refugi espiritual. El veureu caminar a pas lent pel camí de sorra gruixuda que travessa el jardí, sense arrossegar els peus com fan la majoria, mirant a banda i banda els panys de gespa pulcrament retallada i els rosers que acaben de florir. El veureu adreçar-se al banc que hi ha sota el desmai on s'asseurà, entre sol i ombra, a fer una curta becaina bressolada per l'oreig que enceta les tardes de primavera. Amb deu minuts d'ulls clucs i un parell de cops de cap en tindrà prou i s'anirà deixondint de mica en mica, contemplant el cel blau entre les fulles que es belluguen i deixen passar algun raig de sol de tant en tant.
Es ficarà la mà a la butxaca de l'americana i en traurà la llibreta tancada amb una goma elàstica, l'obrirà per la darrera pàgina escrita, es posarà les ulleres que duu a la butxaca de la camisa, agafarà el bolígraf i, amb dits una mica tremolosos seguirà escrivint, com ahir, com abans-d'ahir...
Fa una lletra gran, una mica insegura, però d'aquelles que dibuixen la personalitat de qui escriu. Ningú no ha pogut llegir la llibreta. Si això passés, sentiria com si algú hagués violat un espai molt íntim i personal. La seva llibreta és ell, és el seu amic, és la seva vida i tot el seu actual món.
Quan la Rosa se'n va anar, va començar a escriure. El cor de la seva dona, fràgil i malalt de feia temps, un dia va decidir aturar-se i ell va perdre la companya i l'amiga, i amb ella van fugir quaranta-tres anys d'història compartida. Va quedar la llar, és cert, però buida. Van quedar els records a les parets i en cada racó del pis, però no feien més que engreixar una immensa buidor. Va voler matar l'absència parlant amb ella, com si encara l'escoltés a l'altra banda de la taula de la sala d'estar. Quan va haver comprovat la inutilitat dels monòlegs, va començar a escriure.
Avui se sent especialment trist. Fa just tres anys que va morir la Rosa i el seu record mereix que li dediqui el seu espai de llibertat. Amb lletra tremolosa i els ulls una mica aigualits, enceta els quatre mots que li surten de molt endins. "Tres anys és molt de temps, però no et pots ni imaginar com t'enyoro encara..."
Absort en la tasca i els records, no s'ha adonat que ja no es troba sol. Una veu el fa retornar al present:
-Què, Enric? Tu sempre escrivint...
-Mira...
La Maria, dreta al seu davant, a un metre i mig del banc on seu, se'l mira amb un posat insegur. Al final es decideix a dir-li:
-Et fa res que m'assegui aquí? No et destorbaré, t'ho prometo...
-Si vols... -li contesta amb una mena de gruny.
-Mira que arribes a ser esquerp! -li retreu la Maria-. Si et faig nosa, m'ho dius i ja està.
L'Enric no contesta. Per avui ja ha esgotat la seva dosi de conversa. Li sap greu que algú envaeixi el seu espai, però a la Maria no li gosa negar el dret. És molt diferent: sap respectar el seu silenci i no l'atabala amb preguntes ni amb observacions estúpides. S'asseu al seu costat i deixa passar l'estona mirant, de tant en tant i de cua d'ull, cap al costat on es troba l'Enric, que escriu de la mateixa manera que menja, a petites dosis, com si temés acabar abans d'hora.
-Au, et deixo -diu al cap d'una estona la Maria-. Ja comença a fresquejar i em sembla que estaré millor a la sala.
-Adéu -contesta ell, sense aixecar els ulls de la llibreta.
Els dos anys i mig que va viure tot sol a casa li van anar enterbolint l'esperit i escapçant el cercle d'amics. Es van anar espaiant les converses al cafè i al parc fins que pràcticament van desaparèixer. Només sortia de tant en tant per comprar les quatre coses que li calien. De res no van servir les recomanacions del seu fill qui, d'altra banda, no li va oferir mai anar a viure amb ells. La seva jove s'hauria enfilat per les parets si li ho hagués proposat. Quan es va trencar el braç i va viure aquell mes i mig amb ells, es va adonar perfectament de què volia dir fer nosa. Al final, i força a contracor, va accedir a provar de viure en una residència. "Només per una temporada", va dir-li en Carles. "Si no t'agrada, te'n tornes al pis i ja trobarem la manera que algú t'ajudi". Porta mig any en aquesta residència i només l'han vingut a veure dos cops: per sant Esteve i el dilluns de Pasqua. Però no li fa res, sabia perfectament el que passaria i no li ha vingut gens de nou.
El tombant de la tarda el troba encara assegut al mateix banc, amb la llibreta al costat i el cap immers en les seves cabòries. "Que diferent seria tot plegat, si tingués la Rosa!", pensa mentre recull la llibreta, desa les ulleres a la butxaca i emprèn el camí de tornada cap a l'edifici que s'endevina entre els arbres del jardí. Anirà a acabar de matar la tarda a la sala, a llegir una estona el diari mentre de fons li arribarà el so del televisor permanentment engegat.
...
Ara els dies es comencen a escurçar i els àlbers estan perdent les fulles. El camí de sorra gruixuda que travessa el jardí està ple de fullaraca malgrat la feina diligent del jardiner que esmerça hores en tenir-ho tot al punt i a l'hora. Havent dinat encara fa una estoneta de sol que cal aprofitar; aviat vindrà el fred i s'haurà de fer vida a l'interior de l'edifici, acontentant-se amb mirar el jardí des de la finestra de la sala.
Pel camí de sorra, pausadament, travessen el jardí l'Enric i la Maria agafats de bracet. "Ara no em cal el bastó, que tu ja m'aguantes", comenta sempre ella. Van a asseure's al banc que hi ha sota el desmai, que ara ja té totes les fulles grogues i n'hi han començat a caure.
Ell aparta amb la mà les quatre fulles que han anat a parar damunt el banc i ajuda a seure la Maria. En acabat s'asseu al seu costat, creua els braços i tomba el cap per contemplar la seva companya que se'l mira amb ulls brillants i li somriu.
-Dius que amb la Rosa baixàveu cada tarda al parc a veure com jugava la mainada?
-Sí, però només quan feia bo. Era molt fredolica, ella. Com tu, si fa no fa.
-T'has fixat quin paper em fa la Mercè? -comenta emmuriada-. Sembla que estigui enfadada amb mi. No sé pas que li hagi fet res de dolent, jo.
-N'estàs ben segura? -demana amb posat murri l'Enric.
-Home, si ho dius perquè ara sempre estic amb tu...
-I per què ha de ser, si no?
L'Enric ja no escriu. Té totes les llibretes ordenades a l'armari de la seva habitació i fa ben bé un mes que no se les mira, des del dia que va dir a la Maria: "He decidit que no tornaré a ser esquerp amb tu". Ara ja no es comunica amb monosíl·labs i fins i tot el podeu sorprendre algun dia parlant del temps que fa i del dolor del braç que es va trencar, que sembla que anunciï pluja.
-Au, anem, Maria! Comença a fresquejar i no m'agradaria que t'encostipessis, que ja saps que estàs delicada del pit.