CONFIAR EN UN PROJECTE?

S'han trobat al quiosc on han baixat a comprar el diari del diumenge. Feia temps que no es veien, tot i viure a pocs centenars de metres l'un de l'altre. Potser per això han decidir anar a fer el got per passar l'estona. Amb el diari sota el braç han pujat passeig amunt fins a la zona de les terrasses on hi ha més ambient, s'han assegut en una taula i han demanat un parell de cerveses. La conversa s'ha iniciat amb els tòpics sobre el temps, l'estat de salut de la família, la feina... En Carles ha obert el diari i l'ha fullejat, des d'una de les primeres planes, una imatge coneguda, de rostre serè, convincent, amb un estudiat somriure de bonhomia, l'ha saludat: "Confia en el meu projecte. Confia en el nostre equip!"
-Ves per on, en Parés! Anàvem junts a classe i sempre l'havia vist d'esquerres. Va ser ell qui va moure tots els de batxillerat quan vam fer aquell simulacre de vaga perquè no volíem fer revàlida a sisè. Després la cosa va anar com va anar, però ens vam sentir importants per unes hores. Quan va anar a estudiar a Barcelona es va fer del PSUC i més d'un cop l'havia vist a la Facultat de Dret portant aquelles famoses assemblees.
-Tu no t'havies ficat també en merders polítics, en aquella època?
-I ca! Havia anat, com tothom, a córrer davant els grisos més d'una vegada, però no tenia cap compromís amb cap partit. Mira que ell ho va intentar, d'embolicar-m'hi, però sempre vaig fer l'orni. Ens vèiem cada cap de setmana, sovint ens trobàvem al tren, de tornada al poble, i aprofitava per explicar-me com estaven les coses. Recordo el seu posat intranquil, mirant sempre a tots costats, com si se sentís assetjat. Suposo que feia bé de no refiar-se massa de ningú.
-I què comentàveu, el que feia durant la setmana?
-No vaig sentir mai que expliqués res d'ell ni dels seus. Parlàvem de com estava tot de malament i del que calia fer per millorar-ho, però de manera molt genèrica, sense coses concretes que el poguessin comprometre. Suposo que tampoc no es fiava massa de mi.
-En acabar la carrera es va quedar a Barcelona, oi?
-Sí, el poble li quedava massa petit per als seus projectes. De fet cap allà al setanta-cinc li vaig perdre la pista. Un dia es va presentar al nostre pis amb un feix de quartilles ciclostilades i em va demanar que les hi guardés, que l'estaven vigilant i que li feia por que l'enxampessin amb la propaganda a sobre. Suposo que el vaig decebre. Jo sempre havia procurat no embolicar-me massa i vaig pensar que, si el vigilaven, de ben segur que l'havien seguit. Si em quedava amb el paquet, em comprometia i comprometia tots els qui vivien al pis. Li vaig dir que no, que de cap manera. Va dir que ho comprenia i va marxar gairebé sense ni acomiadar-se. Des d'aquell dia, amb prou feines si ens hem saludat.
-Va continuar al PSUC?
-Em sembla que a les primeres eleccions generals anava de farciment, per allò de completar la papereta, a la llista del PSUC de la província. De totes maneres, no hi va durar massa. Al vuitanta-dos ja va sortir a les llistes socialistes..
Els raigs del sol de migdia, que s'obren pas entre les fulles dels plàtans del passeig, dibuixen clarianes minúscules i bellugadisses damunt el paviment gris i irregular. Algunes gosen enfilar-se a la superfície metàl·lica de la taula i juguen a fer la rateta amb les canyes de cervesa d'en Carles i l'Albert.
Fa una temperatura agradable sota l'ombra dels arbres centenaris que voregen l'espai on passegen amunt i avall les famílies endiumenjades. Fan temps per anar a dinar mentre aprofiten per esbargir-se i comprar un gelat als més menuts. Les terrasses són mig buides i aquí i allà hi ha persones que semblen amagar-se darrera el diari desplegat mentre repassen les darreres informacions sobre els fitxatges de cara a la temporada vinent, que, aquest any sí, promet ser gratificant.
-Com pot ser que no li caigui la cara de vergonya a l'hora de demanar la confiança de la gent, quan deu haver traït la de tots els partits en els quals ha militat?
-Mira, vols que et digui la veritat? Em sembla que no hi ha massa diferència entre uns i altres. Al capdavall he arribat a la conclusió que els qui es fiquen en política és perquè els agrada manar. I m'agradaria saber quants en podríem trobar amb les mans ben netes.
-Osti, Albert, no fotis! Encara n'hi ha una bona colla que treballen pels altres amb esperit i voluntat de servei.
-Que pocs, noi, que pocs! Fixa't com funciona la captació de polítics en aquest país: es comença amb la presidència de la comunitat de veïns; se segueix amb la de l'AMPA, la de l'associació de veïns del barri o la d'un club esportiu desconegut; et vénen a buscar per tancar una llista de les municipals ponderant la teva capacitat, i acceptes donar el teu nom a condició de mantenir la teva independència; en les següents eleccions et promocionen a un lloc que et permetrà accedir com a regidor, però et demanen el carnet de militant; d'aquí al consell comarcal, a les autonòmiques... Els qui segueixen aquesta via és que tenen dues qualitats: mà esquerra per sortir ben parats dels embolics i ambició de poder.
-No t'ho nego, però hem de reconèixer que són necessaris per al funcionament de la societat. Algú ha de fer aquesta feina, oi?
-Fa temps que he perdut la confiança en aquesta mena de circ en què s'han convertit les eleccions.
-No em diràs que comences a renegar de la democràcia.
-Gens ni mica, Carles. Però no m'agrada gens aquesta mena de pseudodemocràcia en què han convertit les nostres il·lusions de transformació de la societat.
-I davant d'això, has optat per fer-te el desmenjat, acomodar-te com millor has sabut en la teva bombolleta personal i laboral, analitzar el que passa des d'una distància que et permeti ser objectiu, i anar tirant...
-Com tots els de la nostra fornada, Carles, com tots... Els qui tenim la teulada que comença a clarejar, per no dir els que lluïm una calba esponerosa com jo, hem deixat que cada cabell que queia s'emportés algun ideal, alguna il·lusió, alguna esperança...
-Si és així, ara entenc que jo encara només marqui entrades.
-Tot anirà arribant...
Els raigs del sol de migdia, que s'obren pas entre les fulles dels plàtans del passeig, segueixen dibuixant clarianes minúscules i bellugadisses damunt el paviment gris i irregular. Algunes gosen enfilar-se a la superfície lluent de la closca desprotegida de l'Albert i a les amples entrades d'en Carles, que segueixen passeig amunt de camí cap a casa. Amb el posat de qui té tota la feina feta, passen sota una pancarta publicitària del partit de dretes, des d'on en Jaume Parés se'ls mira somrient i els diu: "Confieu en el meu projecte. Confieu en el nostre equip". Amb un somriure estudiat que convida a apropar-s'hi, el polític llueix una tofa de cabell envejable en una persona de la seva edat.