VES QUÈ DIRIA!

Estic fotuda, de veritat. Més que fotuda, cardada de debò. I no em refereixo al sentit que li dóna l'Helena quan diu: "A aquesta, el que li passa és que va mal cardada". Bé, no diu aquesta paraula, però l'altra sempre m'ha sonat massa barroera i em resisteixo a dir-la. Quina filosofia la de l'Helena! Sembla com si tota la salut, la felicitat i el benestar de les persones depengués del fet que cardin o no, que ho facin bé o malament, vull dir. Hi ha persones que tenen una especial facilitat per simplificar les coses. I les coses no són senzilles ni fàcils. Que m'ho diguin a mi! Porto una temporada que, encara no me n'he sortit d'una i ja n'he arreplegat una altra! Per això, si em demanes per què estic fotuda, t'haig de dir que no ho sé ben bé, però la veritat és que ho estic, i molt! Dona, tant com la del tercer que la nit de cap d'any ens va muntar aquell merder, no, les coses com siguin. A mi encara no se m'ha acudit engegar-ho tot a pastar fang. Què li devia passar pel cap? Mira que el cervell de les persones és un bon misteri! I el de les dones més, segons el meu Josep. Ja veus, com si hi tingués tanta experiència! No ha conegut cap més dona que jo i estem junts, com aquell qui diu, des que anàvem a escola... Ves quin altre per simplificar-ho tot! Es veu que aquests dies de Nadal i Cap d'Any passen molt, aquestes coses. Això és el que em van dir els Mossos d'Esquadra. Parlant d'aquests, l'ensurt me'l van donar ells, de fet. Tu què pensaries si a les sis del matí truquen al porter automàtic, t'hi poses mig adormida i sents que et diuen: "Obri, som els Mossos d'Esquadra!". Això no es fa, dona! Em sembla que els haurien d'ensenyar una mica d'educació. "Els havies d'haver dit que tu eres la reina del mambo i penjar", em va etzibar en Josep. No vaig tenir ni esma de demanar què passava. Oh, i em vaig espantar de debò quan vaig mirar per l'ull de l'escala i em vaig adonar que els bombers feien pujar una mànega. Vaig pensar que s'havia calat foc i vaig córrer a despertar el meu home. "Josep, corre, lleva't, que em sembla que s'ha calat foc". Jo és que el mataria! Saps què va dir? "De moment encara no trobo l'escalfor", o una cosa semblant. Sé que em vaig emprenyar i li vaig fotre un parell de crits. No estava per conyes, jo. I quan vam mirar per la finestra i vam veure l'espectacle, encara em vaig espantar més. Dos cotxes de bombers, els Mossos d'Esquadra amb el llum posat, una ambulància... això només es veu a les pel·lícules. Quan vaig parlar amb aquell mosso, amb l'únic que es podia parlar de fet, perquè els altres semblaven els "Hombres de Harrelson" i gastaven molt mala llet, només em va saber dir que aquestes coses passaven molt per Nadal i Cap d'Any. Quan l'endemà li vaig explicar a la Marta, només em va saber dir: "Que foti el que vulgui, però que no posi en perill la vida de tots els altres, que aquí hi viuen criatures". I jo això no ho trobo gens bé, perquè si estigués fotuda com jo, segur que no pensaria d'aquesta manera. Es veu que encara és a l'hospital i em sembla que l'aniré a veure. Quan a les persones ens en passa una de grossa, i no em diguis que aquesta no ho és, ens agrada tenir algú al costat per poder-li explicar, o simplement perquè ens faci companyia. Que jo no entenc aquesta gent que sembla que passi de tot i sempre va a la seva. Sort en tinc de tu. No sé pas com m'ho faria si no pogués venir a donar-te la tabarra de tant en tant.
Que per què estic tan fotuda? Ai, per tot, nena, per tot. Pensa que quan una comença, la cosa no té aturador. És un no parar! Quan comences a aixecar el cap, segur que et cau una altra plantofada. Mira la Roser, sí, la del forn. Qui li havia de dir fa quatre dies! Doncs au, sola i amb tres criatures per pujar! No em diràs que no té un bon quadro. Li vaig dir que no patís, que podia comptar amb mi pel que calgués, que els veïns estem per això. I l'Eduard, el del primer, ja fa dos anys que viu tot sol d'ençà que se li va morir l'Enriqueta. A mi em fa molta pena, perquè tan gran i sense fills... És que no ho puc evitar, aquestes coses m'afecten. Ja m'ho diu el meu Josep, que hauria de mirar més per casa i no tant a casa dels altres, però jo sóc així. I si puc donar un cop de mà a algú, no me n'estic. Que mai no saps de qui t'hauràs de refiar el dia de demà. Perquè d'en Josep no és que me'n pugui refiar gaire. I ara no és per criticar-lo, perquè em sembla que he tingut prou sort a la vista de tot el que hi ha arreu, però no té ni cinc cèntims esperit, aquest home. Per mandra de fer anar la cua, es deixaria menjar per les mosques! I ara ja només em faltava que el meu fill ens donés aquest disgust. Sis anys, feina que anaven junts! Si ja havien parlat de casar-se l'any vinent. I d'avui per demà, si t'he vist no me'n recordo. Això és de molt poca substància, si t'he de dir la veritat! I jo el veig trist, eh. Ell diu que no, però d'aquesta li costarà d'aixecar-se'n. És que aquest jovent no aguanta res. I ves, ella era molt bona noia, que ja coneixíem els seus pares i tot. Si cada vegada que he tingut un entrebanc amb el meu home hagués fet com ells, vés a saber on seria ara! Això, que jo no el veig bé i m'acaba d'angoixar. Com si no en tingués prou amb les meves cabòries! Només em faltava aquesta.
Que no m'hi amoïni, dius? Tu rai, que no hauràs de passar per aquests tràngols, sense fills. Els fills fan patir molt. Mira el de la Marta, que se li ha ajuntat amb aquella colla de... és que ni nom no trobo per a aquells desgraciats! No patiries, si fossis d'ella? Sort que està feta d'una altra pasta i té un fetge així de gros, perquè a mi ja m'hauria enterrat. I per si fos poc, la feina del meu home penjant d'un fil! L'altre dia l'amo els va cridar i els va dir que, si no entraven més comandes, en cosa de mig any haurien de tancar l'empresa. Ja em diràs què pot trobar a la seva edat! Ho veus com les desgràcies no vénen mai soles? Ara només em faltaria trobar-me l'Helena i que em digués: "A tu el que et passa és que vas mal cardada!" Perquè segur que no se li acudiria altra cosa. Ves què n'ha de fer ella, de la meva vida íntima! Qualsevol diria que ella en va sobrada!
Ai, verge santa, quines coses de pensar! Has vist quina hora és? I encara haig de passar per la botiga, que aquest matí m'he oblidat d'agafar els cigrons. Els dijous, per sopar, sempre hi ha cigrons. Ves què diria en Josep! "No has de fer res més en tot el dia, i no ets capaç ni de posar el plat a taula!". És com si el veiés...