Amor meu!

El dia es fa llarg,
l'espera no té fi…
i el silenci…, el silenci, amor,
és el causant de la meva angoixa.

Sóc esclava
dels meus sentiments vers a tu,
esclava…
de les paraules que t'escric aquí i ara.

I, també, amor
dels versos musicats de les meves cançons,
que et canto amb la meva veu i toco
amb aquell piano que et coneix molt més que jo.

Cansada, insatisfeta,
arraulida a la torre de marfil….
com el poeta que
no troba al seu amor en el món real.

Avorrida com el pintor que s'ha cansat
de la seva paleta de colors,
colors que abans eren radiants i sense estridència…
ara, m'ofeguen.

M'ofeguen com el plor que no pot sortir,
perquè és impotent.
Doncs, no hi ha argument real
més enllà del teu silenci.

El teu silenci i la meva immensa espera.
El tic-tac sempre sona,
el treball s'acumula i
la impaciència va en crescendo.

No és una angoixa estressant.
Simplement constant…
no hi ha resposta.
Ni cels, ni platges, ni viatges cap a l'infinit.

No hi ha resposta a
la pregunta més realitzada.
Per tant, la incertesa regna en la meva solitud.
La incoherència, en el meu insistir constant….

una altra persona
ja hagués abandonat el combat.
Per què no ho he fet jo?
Perquè t'estimo, amor.

Perquè penso que tu i jo
som fulles del mateix arbre,
llavors de la mateixa fruita,
àngels del mateix pessebre…