Amor de cinc minuts

Només puc estimar-te a estones. La resta de temps he de restar al marge de la teva vida.
És un xic complicat tenir l'amor engrunat i haver de seguir el fil de cada dia.

En tancar la porta del pis, amb el regust del darrer petó a la porta de l'ànima, ja he de començar a oblidar-te
La veu, els somriures
Els llavis, els petons
Les carícies i el recompte de pigues
El petit indret seriós i educat
Els ulls que recorden el mar, la suau fragilitat dels cabells
Com fem l'amor sense massa paraules dolces, per a no anomenar-lo

Qualsevol que em llegís pensaria "pobra criatura enamorada". Però amb tot no és pas així com em sento. No imaginis escenes de grans clàssics de cinema, o de petits clàssics de revistes italianes antigues. Encara que les paraules puguin semblar fugides de mesura o d'època, el meu sentiment sobta per la seva senzillesa. T'estimo tal com raja. Tal com em surt.

Com la mare de petits ens sargia els esparrecs de les mànigues o ens rentava els genolls plens d'esgarrapades. Així mateix aprofito qualsevol detall dels nostres moments per sargir i rentar els racons orfes, mancats de vida.

Estar amb tu és com aquells regals d'aniversari que ens concedim d'amagat, perque els altres no els entendrien. No per la seva naturalesa de bogeria o perversió, sino perquè de tant senzills i alhora profunds no s'expliquen, només es poden viure.
Em concedeixo el regal d'estimar-te de pressa i de seguida, i després fer veure que t'oblido
Em concedeixo el regal de desitjar-te quan sóc amb tu i tot seguit endreçar el ble del desig a la memòria
Em concedeixo el regal d'imaginar llàgrimes de rosada si em ve de gust recordar-te amb tristesa
Em concedeixo el regal de somriure a qualsevol hora només pel plaer de pensar en tu

No et diré res avui, si no rebo missatge. Cap so, cap paraula, cap imatge.
Perquè tampoc entens aquest amor d'encenalls, i les paraules et tornarien a confondre.
Escriuré en silenci aquests mots i pensaré mig pessic en tu. En un sospir seré al teu costat, altra vegada. El meu petit regal d'avui. Li diré al dia que m'esperi un moment, que torno de seguida, i deixaré que el cos recordi les teves carícies.
Després em grataré el clatell, l'orella, o qualsevol racó absurd, faré un respir més asserenat que els altres, escoltaré els sorolls quotidians i retrobaré la persona que les altres persones veuen.

D'aquesta manera seguirem el curs de la vida. De la que hem triat, tu empenyent el carretó de responsabilitats que t'espera cada dia, jo sobrevivint als maldecaps i costums diaris mentre vaig perdent les lletres que em definien. Buscarem altres persones i moments que ens facin somriure, perquè és llei de vida. I em donaré per satisfeta si amb una mica de sort, qualsevol detall de les nostres trobades també et sorprèn amb unes gotes d'alegria.