A les 10 i 6 minuts

El bip-bip que ens avisa
Els teus ulls resistint-se a reconèixer el dia
Cossos enllaçats amb petons i carícies
No em puc estar de sentir-te
Els darrers minuts, després vindran les hores esquives
M'aferro al teu cos, el darrer moment que em resta per tenir-te

Els hàbits matiners hàbils i punyents apropen la llunyania
Els mateixos petons de bon dia ens acomiaden
L'ascensor, el replà, el carrer, el camí de la feina, el silenci, el neguit i l'últim esguard del dia
El matí encara és a les fosques decidint el color de l'eixida

L'entrepà de truita i el cambrer de somriures
La senyora que entre mossec i mossec li explica la vida
Conscient i tanmateix absent del que m'envolta, encara visc al teu llit amb les teves carícies
L'embriac que m'empeny el cotxe i les paraules, perquè de bon matí necessita oblidar el dia
La parella d'ancians que travessen l'avinguda. La ciutat se'ls ha fet gran, però ells encara s'estimen, agafats de la mà, ni tan sols es miren, no els cal, l'amor el tenen a dintre.

A les 10 i 6 minuts t'he dit per primer cop que t'estimo
Una veu petita em diu que ho he sabut aquest matí, a l'alba, amb les carícies. Cadascuna d'elles se m'enduia una mica i em desava al teu llindar; per això ara em costa retrobar-me, cerco al buit la part que ja tens recollida.
La resta del dia l'he passat maldant per casar el món que duc sota el vestit amb el món vestit de cada dia.

Què en faràs de la meva vida, ara que te l'he cedida? Per quant de temps la necessites?
I la mateixa veu petita, tremolant com una fulla de tardor camí de fer fallida, subjecta el cor amb mans esporuguides i l'empeny al fons del pit; amb l'esperança que si el pot amagar una mica, potser s'oblida del que t'acaba d'escriure.
Però el moviment és en va, doncs com més endins l'empeny, més profund el sento, i més arrapat a l'ànima, que capgira l'anhel i en fa alegria.