Amb el coixí

-O no pots parar de dormir o no aconsegueixes deixar d'estar despert. Què faré, amb tu?

-Sí, és així- va respondre el coixí, somrient amb un toc de tristor acceptativa que captar-la facilitava bastant les coses.

-Va, et portaré a una cafeteria amb encant. Ho vols?

Esventilaria el coixí, bona idea.

-T'hi duré agafat sota el braç.

Flairar-li l'aixella l'excitaria (i estaria bé). Ella, que ho sabia, esclafí a riure fent abdominals i relaxant el rostre, aquella mitja bruixa de pràcticament setanta anys físics, de setanta tardors. El coixí sospirà: un airet calentó s'escapolí, com si fos un gas de relax, per les seves obertures.

La dona planxà amb les mans una coixinera idònia per a la sortida. Li costà decidir quina, que en tenia per a donar i per a vendre. Per aquell motiu les anà mostrant abans al coixí, que disposà en vertical contra el capçal del llit de fusta de melis on prenia infusions de melissa de tant en tant, però no pas per les virtuts estimulants de l'herbàcia. El coixí feia panxona flonja. La bruixa va haver de fer un esforç per no abraonar-s'hi i besar-lo amb acolliment i regalar-li una part del seu cervell que esclatava en coloraines com de serpertines alliberades. Si se li obria un calaix mental equivocat el coixí empitjoraria. Se'n va estar.

La indumentària que el coixí va escollir de totes les que ella li va ensenyar va ser la que li va fer notar que el cor d'aquell sac farcit bategava amb ganes. Va ser una amb motius d'espirals de mides diferents combinant els colors groc i blau pujats. L'hi va vestir.

Ella, al seu torn, va fer via a confeccionar-se una bata fresca amb un tros de tela idèntica que havia estat una coixinera bessona en el pretèrit. Amb màquina de cosir i destresa, va trigar ben poc. L'empenyia la il·lusió d'anar de conjunt.
Pels carrers van ser molt molt mooolt observats. Algú ningú els va fotografiar sense permís. Un jovenet 'it boy instagram' classificat de 'yogurín'. Se n'enfotria.

A la cafeteria es van asseure en una taula petita en un angle, el de la sala més menuda, a tocar de la figura d'un espantaocells d'aspecte rígido-feliç que sostenia una lllista de preus escrits amb nombres encargolats de color verd poma que penjaven de pinces de fusta d'acàcia dels braços llargs i encartronats.

Pel coixí va demanar cafè-cafè i no cafè-no cafè. Tal volta esperava equilibrar-li...què? El seny? Si era un coixí! Afegí a la comanda per a ell una ració de 'xocotripis', que hi ajudarien. Cruixents i ensucrats al punt just: esclats importants. El coixí, davant el que 'prendria' només mirant-ho, s'asserenava més i més. Tota lògica s'anava esvanint.

La bruixa no prengués res. Pregunta si podia adquirir l'espantaocells. El coixí i el propi espantocells li ho estaven pregant. Com que estava prou malmès (la pintura pelada, els gafets exhibint foradets del corc) els de l'establiment no hi van posar cap pega. Li van vendre amb pega dolça un xic amarga que ajudava, un vellet que prenia una clara va comentar, als estats transpersonals.

Des d'aleshores que en una cambra situada no es dirà on, un coixí, una mig bruixa i un espantaocells d'obra mig artesanal (que va passar a poder desencotillar, a plegar els braços sota una lluna cíclica, anhel de feia molt) van viure una vida millor.