Als mestres...

Vivim una època de canvis constants, ens passa sovint que quan aprenem a conèixer i dominar una situació, ja comença a estar desfasada. Les relacions familiars tenen nous models, en el mon laboral ens hem d'actualitzar, la societat canvia constantment, la nostra vida sembla un moviment d'acceleració constant i la nostra escala de valors es va modificant.

Quínes són les unitats de mesura per a valorar la nostra vida? L'economia, l'estalvi de temps, la satisfacció personal, la comoditat, la diversió...?
Pot ser que haguem d'emprar aquestes unitats de mesura en la nostra vida professional, en les estones d'oci, però no podem aplicar-les a les relacions personals, com tampoc podem aplicar-les a l'escola.

L'escola ha de proporcionar als nostres fills les eines per a desenvolupar la personalitat que nosaltres, els pares i mares, anem formant dia a dia amb la nostra tossuderia i estimació constant, per tal que creixin com a persones i trobin el seu lloc a la societat. L'escola els ha d'ensenyar a ser solidaris, oberts, participatius, respectuosos, els ha de guiar cap al coneixement. Tot això ha de formar part del seu projecte educatiu. I aquest projecte no es pot valorar únicament en termes d'economia o de comoditat. Potser cal valorar per damunt de tot les persones, la seva actitut, el seu esforç i dedicació envers els nostres fills i la dificultat real que això comporta.

Quan els fills es fan grans i troben el seu camí acabes d'entendre que no ens hem de fixar només en la quantitat de conceptes que aprenen a l'escola, sinó en els hàbits, les actituds i els valors que durant aquesta etapa van assolint i llavors agraeixes el treball, l'ànim i el temps que els mestres han invertit en la seva educació.

Diuen que els bons mestres poden marcar la vida dels seus alumnes per sempre. Jo diria que no només la dels seus alumnes, sinó també la de les seves famílies.

Quan comencem a l'escola (ho poso en plural, perquè la vinculació ha de ser de tots), som pares inexperts, no sabem com ho hem de fer per educar bé els nostres fills, voldríem conèixer una fórmula màgica que ens assegurés que es formaran com unes bones persones amb tots els hàbits i els valors que considerem importants, que aprendran tot el que els calgui per a desenvolupar-se.

Comencem per la Maternal, o escola Bressol....Ens costa molt deixar-los, tenim por que es trobin sols, que els falti l'afecte que necessiten. Però tots aquests dubtes s'esvaeixen quan parlem amb la mestra, quan percebem la seva tendresa, llavors quedem tranquils i contents, i els confiem els nostres tresors més preuats.

Recordo ara la Gemma, la mestra de la classe Tabalet dels meus fills, la classe de dos anys. Quan arribaves a la classe, notaves que estava il·luminada pels seus ulls, tan expressius, per la melodia de la seva veu, per l'energia que encomanava. S'observava, s'olorava l'afecte que donava als vint-i-cinc nens i nenes de la classe, uns nens i nenes que no eren seus , però al llarg del curs coneixia, estimava i ajudava a créixer. Amb ella van adquirir hàbits fonamentals, van aprendre a través dels jocs, contes i cançons. Una carícia consolava al que plorava, una paraula calmava al que cridava, una cançó curava al que es feia mal, un conte feia oblidar la tristesa al que s'enyorava, un somriure encoratjava al tímid, la veu ferma dissuadia als que es barallaven, els gestos incitaven als més abaltits, una mirada els feia sentir segurs. Vint-i-cinc nens i nenes, amb necessitats ben diferents, vint-i-cinc miracles cada dia gràcies a la seva aventura contínua de donar.

Molts d'aquells nens, que ja son grans, la recorden tendrament però d'una manera imprecisa, amb flaixos puntuals. Els records dels pares, però, no són vagues. Amb ella van fer-se com a pares, observant-la i consultant-li els seus dubtes. Van resoldre les seves angoixes. Els seus consells, el seu suport, el seu exemple els va obrir els ulls. Van aprendre a aprofitar al màxim les estones que tenien per estar amb els fills, van aprendre a ser tossuts amb els hàbits, van aprendre a no defallir, a valorar el que tenien. Tant que ens va donar!
Ben segur que no n'ha estat mai conscient, però ha estat i es una persona important en la vida de moltes famílies. Dir gràcies seria massa poc.

Podria continuar i parlar de la Teresa, la Tània, la Concepció, l'Antonieta, el Jaume, el Joan, la Cori......però es faria massa llarg. Persones totes diferents, però amb un objectiu comú: educar els nostres fills.