Als familiars d'un malalt d'Alzheimer

Colpidora, colpidora és la paraula que em dicta la lectura d'aquest poema.
Ja l'havia llegit en el seu moment i l'he buscat, no volia acabar l'any sense haver-te fet un nou comentari.
Gràcies Joan per ser com ets.
Bona sortida i millor entrada d'any!
- Joan -

Tot el teu poema descriu amb sentiment el dolor del teu cor davant la pèrdua progressiva d´un ser estimat: la mare.
Aquest mateix dolor és el que jo vaig sentir fa poc temps, No va patir Alzheimer, Uns mesos abans de deixar-nos va tenir demència senil, i els símptomes són més o menys els mateixos.

Una forta abraçada

en un comentari que vas fer , també d'aquesta malatia. Quina preciositat de poema! Traspua tendresa, amor i desesperació. No em penso perdre cap del teus relats.
Coincidim en diversos punts:
Soc autodidacta perquè vaig estudiar "en la lengua del imperio".
He fet teatre d'afeccionats.
Estic aprenent a manejar l'ordinador.
El meu marit és farmacèutic retirat.
Si ets en Joan Pérez que em penso, una abraçada meva i una del meu marit.
Nonna_Carme

Trobo que en aquest poema has expressat tot tipus de sentiment ap als malalts d'Alzheimer i també cap seus familiars.

A tots els hi deu costar la situació, no se a qui més si al malats o la família. El malalt per saber que la vida poc li durarà, i els familiars de no saber com tractar-lo a ell ni saber com reaccionarà.

Et seguiré llegint, i espero amb tota l'ànima que segueixi escribint. Gràcies pèl relat.

Et torno sempre les fortes encaixades.
ullsnlaus1 "marc"

quin tema més durillo d'abordar i amb quina delicadesa i sensibilitat ho fas...

Penso que si algun relataire te la desgràcia de trobar-se en aquest cas, t'ho agrairà de tot cor, ja que el sacrifi que es fa per tirar endavant dia a dia amb un persona que estimes i que pateix aquesta malaltia, no està reconegut per ningú, és la pitjor cara de la malaltia, que la pateixen més els qui estan en contacte, que no pas el mateix malalt.

Moltes gràcies per aquest poema ple d'amor i reconeixement, m'ha fet reflesionar molt.

Un petonet!
MarBlava

Les dues darreres estrofes d'aquest poema són realment retrats crus, en blanc i negre, de la situació a la qual fas referència.

Crec, pel que conec, que aquesta malaltia sembla un pou sense fons: un cop hi cau, el malalt no té gaires suports per aturar la seva davallada; qui l'envolta, impotent i trist, no pot tampoc fer-ne gaire coses per ajudar-lo; si de cas, llençar la corda de l'afecte i la paciència per no deixar-ho aïllat en mig dels seus "pensaments irreals" que es van allunyant, i l'allunyen, de l'ara i el nosaltres.
Has enfrontat un tema ben dur, amic Joan!

Per cert, jo sí que les he trobades, l'adreça del teu poema és http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53466115674&ID_PAGINA=23025&ID_FORMATO=9&turbourl=false

T'envio una abraçada forta i llarga,
Unaquimera