Alex en Font de la patrie

A França hi vaig anar quant tenia 26 anys, vaig anar-hi amb la lliçó ben apresa, i amb el vocabulari elemental en la meva butxaca mental.
Tenia un amic que parlava molt bé el francés i em va dir que amb 4 frases o paraules ja m'entendria amb els "gavatxus".
Merci...je m'apel Alex...je ne compré pa...i o et je suis espagnol...
Amb això ja n'hi hauria prou.
El primer dia vaig dormir a pau, po és diu amb francés, però s'escriu pau, o sigui a i u fan o...en el català també ho fem, però de diferent manera, vull dir que nosaltres si fem una manifestació per la pau, no la fem per la po... a França si, i per això a vegades tenen cacaos mentals els nostres veíns, normal.
Per exemple si de petit vas a un CAU, a França vas a un CO, que no vol dir res, per tant els pares es gasten uns diners per no res, esperant que els seus fills coneguin més bé els valors i el compartir les coses amb els seus amics i no, no serveix, anar al CO serveix per ben poca cosa...tot i així els sous francesos son més elevats que els nostres, per tant no els molesta tant llençar els diners portant als seus infants al CO.
Parlant de sous a França la o i la u fa u, però com que tenen diners la o la posen igualment, la lògica seria posar sus, ja que així es pronuncia, però ells posen la o muda abans de la u per acabar dient u, o sigui dient el mateix.
És com si aquí, per exemple, per dir casa escrivisim CuuuuiiiiiiAttttthhhhhhSeeeeeoooooA, sembla absurd ja que finalment diriem casa, però posariem tot de lletres pel mig, inútils i absurdes ,però que en un context literari fins i tot podria fer bonic.
Després de Pau, vaig a anar a Paris, que com que és la capital es pronuncia igual que com s'escriu, Paris és diu Paris, tot i que ells, els francesos la r no la diuen com nosaltres la diuen com si anessin a tirar un "lapu",l'arrosseguen, i en totes les erres ho fan...això ho vaig notar el primer dia a Pau, fent un cafetó al bar de l'hotel, anava veient a tothom que semblava que s'anaven amenaçant uns als altres amb sipalls francesos, que s'escriuen sipeé però es llencen igual que els d'aquí.
Paris és preciós, te una torre gran que és diu Effiel, però tampoc és pronuncia igual, crec que és diu ifiel, però és molt maca, te tot de persones a baix, de tots colors i de tots els països, i això li dona un aire particular a la majestuosa torre que s'alça envers el cel francés de Paris. És diu així perquè la va construir un tal Torre, que pobre, el van fotre fora del país pel cognom...a França si el teu nom o cognom té més d'una erre et foten fora del país.
Vaig anar a un restaurant a menjar, tenia una gana de mil dimonis, a França son mil cinc-cents dimonis, per allò de que tenen el sou (su) més alt, i si això li afegim que som catalans, o sigui agarrats, a casa nostre amb mil dimonis en tenim prou.
A la resta d'Espanya, com ja se sap, també tenen el sou (su) més modest que el sou (su) francés però com que son menys agarrats que nosaltres, en fan servir mil dos-cents cinquanta dimonis:
-Tengo un hambre de mil dos cientos demonios- diuen els de la resta de l'estat espanyol...bé, menys els vascos, que ells, anda pues, en foten servir uns quatre mil cada vegada, però ells son així d'exagerats...
Bé, al que anava ,tenia gana i va venir el cambrer a servir el meu apetit, mon apeti...
-vous vouler manger?- em va dir un cambrer molt amable.
Com que la carta del restaurant estava en francés i no l'entenia gaire, vaig pensar que seria inútil expresar amb paraules els meus plats escollits, afegint també la dificultat que si jo li digués pronunciat tal com s'escriu segur que no tindria res a veure amb el que hi havia escrit.
Així doncs, amb el dit, li vaig assenyalar la meva elecció i perquè no quedés tot com una escena insonora vaig escollir una de les quatre frases que el meu amic m'havia donat per moure'm amb solvencia per aquest país tant bonic...la més adient era: je ne compré pa, ja que així entendria que no havia pogut passar per cap forn i que el pa també me l'hauria d'aportar el restaurant.
El cambrer francés em va començar a parlar amb francés i molt ràpid i molt seguit...jo em vaig perdre a la segona vocal, que era una a, que si no hagués posat el molt tanoca una i després no m'hauria perdut, però com que la a i la i fan e era lògic que anés més perdut que una e en el abecedari francés... em vaig quedar pensant perquè fan aquestes coses, si ja tenen la e, que per si sola es pot pronunciar e, perquè es compliquen tant la vida i per dir-la fan servir la a i la i juntes, tant poc important és la e?...noooo!! perquè tot plegat també se la carreguen i no la pronuncien, aleshores la e te una historia molt complicada allà, perquè de sobte sembla important ja que fan sumes per aconseguir-la i en canvi, tot plegat, l'ignoren, pobre e!!
Per tothom és conegut que els francesos sempre parlen en francés, sigui quina sigui la situació i el context, els pots demanar les coses en català, en xinés o en turc, ells sempre parlen en el seu idioma i en una velocitat brutal, i tenen una tendencia ancestral de parlar cada vegada més ràpid a mida que l'altre no s'assabenta de la conversa, a més incomprensió del receptor més velocitat de l'emisor...per això, un rera altre, els francesos que han anat de safari han acabat malament, com el famós cas de l'expedició a Sierra Leona dels exploradors geraurd i bolientêre l'any 1925, després de superar mil obstacles i quant semblava que tot plegat seria un èxit, la seva tossuderia lingüística els va dur a una mort inevitable. Una lleona de Sierra Leona, caminava per la sierra del país, i de sobte s'els va trobar cara a cara, però els francesos en comptes de parlar en sierroleonés, van implorar la pietat en francés, i la lleona els va devorar un a un, ja que no els va entendre de res, hem de pensar que en francés cara a cara és tet a tet, i si no tens tet no vas bé, la lleona tenia tet, però els francesos no en tenien, eren homes, per tant tot va acabar com el rosari de l'Aurora, que era un rosari que tenia l'Aurora i que no va acabar bé. Va acabar malament per un error de l'Aurora, ja que tot anava bé però finalment és va equivocar en una paraula i ja no va acabar bé, i va ser una llàstima perquè ha quedat com un exemple de començar bé les coses i acabar-les malament, tot i així ha passat a l'historia com el rosari més mal acabat que mai s'ha fet i vulguis o no, això et dona un petit espai en l'història de l'humanitat.
Quant tot és complicava per moments, va apareixer una noia francesa a la taula, vaig veure que era francesa des del primer moment, els ulls afrancesats la delataven.
Es va dirigir al cambrer i van tenir una curta però contundent xerrada amb francés i ell va marxar decidit cap a la cuina mentres la bella francesa seia davant meu...
Callats ens vam mirar i ens vam agradar, a mi m'agradava en català i li vaig dir: m'agrades...no em va entendre, ja que la e final es pronuncia a, per tant vaig repetir: m'agradas i ella em va enviar una mirada i un somriure tant espectacular que em vaig posar vermell, jo li vaig fer l'ullet, fent servir una eïna de seducció universal i ella es va estremir i es va posar blava, em va tocar suaument amb el seu peu la meva cama per sota la taula, jo em vaig posar verd i va anar pujant cama amunt i cada centímetre que avançava m'apereixien topos grocs pel cos i així vam anat tontejant fins que va tornar el cambrer.
Quant va arribar jo tenia la cara lila amb quadradets marrons i les orelles vermelles, ella tenia el nas taronja, un taronja intens, els pòmuls de color blau cel i la resta de la cara d'un gris brillant, ja haviem avançat molt en la nostra seducció...de sobte vam retornar als nostres colors originaris per poder menjar amb tranquilitat.
Com que no ens haviem dit res i jo tenia clar que merci vol dir gràcies li vaig mostrar la meva educació:
Merci- li vaig dir
.veux faire l'amour avec moi?- em va contestar un de res molt llarg, tot i que sapiguent com és l'idioma veí, que no para de llençar lletres i lletres per allargar una senzilla resposta, no em va extranyar.
Com que la conversa era fluida i era evident que ens agradavem vaig anar al gra:
-je m'apel Alex- vaig deixar-me anar.
Sabia que era la frase clau per lligar a França, és important que sàpiga que me la pelo com jo mateix, de fet és important si vols arribar algún llit francés acompanyat d'una francesa.
-je m'apel Margo- em va dir, i em vaig apartar perquè em pensava que m'anava a escopir a la cara, ja que la erre i la g juntes en francés es pronuncien com un avís de sipall arrastrat: ggggggg!
El més important és que a ella també li agradava i dit i fet, em va agafar de la ma i em va portar a un barri molt bohemi de la ciutat: Montmartre, un barri preciós ple de pintors pels carrers i gent amb vestits senzills però elegants, és conegut perquè parlen una variant del parisí, ells hi posen un accent com aquest ^ a tot arreu, o sigui que aqui si vols afirmar alguna cosa ha de dir ouî i no oui com diuen la resta de la gent de la capital.
Vam entrar en un edifici típic del barri, ple de grafittis i de dibuixos per tota la paret, vivia a l'àtic i no hi havia ascensor. Per l'escala anavem trobant pintors i més pintors inmortalitzant detalls de l'edifici, un havia dibuixat d'una manera sublim un esglaó, un altre estava pintant un timbre en un estil més aviat abstracte i fins i tot un ens va fer un retrat en moviment de nosaltres mentres pujavem...bé, en aquell moment no me n'havia adonat però com que després pengen les obres d'art per l'escala, ho vaig poder veure quant vaig marxar, tot i que a mi tan sols em va dibuixar de la sola de la sabata, però almenys estic allà i per sempre.
La Margo i jo vam fer l'amor en esperanto, per poder-nos entendre, si no ho fas així corres el perill de espifiar-la, vull dir que si jo la penetro en català i ella s'obre de cames en francés ens podriem fer mal, per això aconsello a tothom que aprengui l'esperanto, o a l'escola oficial d'idiomes o a la CEAC, tan és, però fer-ho, mai se sap on haurás d'entrar en la teva vida, millor anar preparat....potser la putada és que en esperanto, l'orgasme és més fluixet, però vaja, no es pot tenir tot en aquesta vida.
Em vaig despedir d'ella amb l'última frase que em quedava per utilitzar:
-Je suis espagnol...però ella estava dormint i no em va escoltar, li vaig deixar una nota on hi havia el telefon d'una cosina meva que viu a Sevilla, vaig pensar que si un dia volia anar a visitar Andalucia la podria trucar, no m'agradaria marxar del seu costat amb tanta fredor, almenys deixar una noteta...
Quant vaig baixar al carrer, tot estava preciós, vaig voler fer un vol però no és tant fàcil fer-ho en aquell barri, hi ha una confusió permanent entre les obres d'art i la realitat. El primer carrer que vaig voler girar a l'esquerra, em vaig enclastar contra la paret, ja que no era un carrer, era un quadre i la veritat, dur com una pedra, ja que estava penjat en un mur molt dur, com una pedra ( això ja ho he dit abans em sembla, deu ser un dejêvu) i si tens la mala sort de que el pengin en un mur de veritat és dolorós, en canvi si el pengen en un mur dibuixat és diferent, ja que et fa menys mal.
Vaig preguntar com vaig poder i amb més senyals que paraules a un vianant, on hi havia una boca de metro:
- on hi ha una boca de metro, merci, je ne compré pas- li vaig dir amb decisió ( després de follar un sempre és més decidit en tot)
L'home és va quedar mut i quiet i no em va contestar, de fet tota la gent que passava pel meu volatant es posava a riure descaradament de mi, jo enfurismat amb el cretí francés que no em cotestava li vaig clavar un bon cop de puny, tant fort que el vaig atravessar i la meva ma es va enclastar a la paret que tenia l'home rera seu, perquè no era un home, era una obra d'art, però continuant amb el meu "gafe" la paret de darrera si era autèntica i no una pintura.
Em vaig trencar la ma. Ensangrentat vaig començar a cridar com un posseït i la gent del carrer parava a mirar-me i vinga aplaudir i tirar-me monedes i jo vinga cridar pel dolor, però estava a Montmartre, i allà tot és art, no hi ha un limit ni una norma per indicar a la gent si estàs fent una obra dramàtica o estàs amb la ma trencada sincerament. Vaig optar a sortir corrents del barri, sense parar de cridar i vaig correr molta estona, moltíssima i sempre en la mateixa direcció, d'aquesta manera segur que surts d'un lloc, ja que si vas fent voltes pots arribar a perdre't o passar moltes vegades pel mateix lloc, ja se que amb la sang que perdia hauria retrobat les meves petjades, però recordeu que estava a Montmatre, on tot el terra està ple de pintures i colors...
De sobte tothom em va venir a socorrer, havia sortit del barri dels artistes per fi!!, i molt atentament em van portar en un taxi fins a l'hospital més proper, jo vaig perdre la consciència, pel cansanci i la veritat és que estava una mica marejat.
De sobte em vaig despertar en una habitació i un metge em mirava amb un somriure de complicitat, d'aquells que fan els metges quant et volen dir: tranquil, tot està controlat i jo educadament li vaig dir:
-je ne compré pa- tenia gana altre vegada i d'alguna forma li volia fer entendre que volia posar alguna cosa al pap, i un cop quant li hagués posat menjar-me'l al forn. El pap és una au comestible que es menja generalment per Nadal, la farceixes de menjar i quant està ben farcit i feliç li arrenques el coll i el fots al forn, depenent de la quantitat de farciment, és un pap vulgar o un pap reial, en llatí papus vulgarus i reialus papus. En llatí, curiosament, si una cosa denota importancia es posa abans que el nom i si una cosa treu importancia es posa després, per tant no podriem dir vulgarus papus i papus reialus, no tindria sentit.
El metge em va mirar i em va dir:
-Noi, estàs a l'Hospital de Sant Pau- i em va somriure medicinalment
De sobte em vaig aixecar feliç i quant li anava a donar la ma vaig entendre que ja l'havia donat alguna altre persona.
- I la meva ma?- li vaig preguntar asturat...asturat és impresionat però sense moure'm.
-La teva ma està a Paris, estant intentant salvar-la, de fet en breu tindrem noticies, ara mateix està a quirofan en una operació a vida o mort, però tranquil, està en bones mans ( i es va posar a riure)...ai, perdona pel símil...
I em vaig quedar tranquil, tothom sap que a França hi han els millors especialistes en mans del món, però en canvi no en tenen ni idea de la resta del cos, s'enten doncs que la tallin, se la quedin i l'intentin curar i el cos l'enviïn al país d'origen, i si a sobre, hi ha la coincidencia que a catalunya tenim els millors metges de resta del cos del món, tot quadra a la perfecció.
I si,si, tot va anar molt bé, em van donar l'alta i tan sols tres dies després em va arribar un paquet urgent per MRW on hi havia la meva ma en perfecte estat, l'havien deixat com nova!!
La meva experiencia a França havia acabat de la millor manera possible, el retrobament va ser emocionant i la ma i jo mai més ens hem separat, li vaig preparar una habitació i de tant en tant li mossego les ungles perquè se senti a gust, ella a canvi em dona la ma, educada com abans ,com sempre havia sigut, que maca!
El més bonic de França, com tothom sap, és que sempre saps quant hi anirás però mai saps quant tornaràs i aquesta emoció tan sols te la proporciona un país tant especial com França