Al cor del mot

Al cor del mot.

M'agrada veure com les fulles dels arbres
cauen amb vent de tardor.
Cada fulla és un poema
escrit a les arrels de l'arbre.
Una catifa de fulles ja és una poesia.
Les fulles potser dansaran damunt
la terra que les ha vist néixer.
La pluja voldrà fer-les germinar
de nou, però ja no serà possible.
De vegades les il·lusions
cauen com les fulles amb vent de tardor.
Ens podem prenyar de noves i·lusions,
però mai més no seran iguals,
ni millor ni pitjor, diferents.
Si l'hivern és molt cru, l'arbre
queda despullat d'i·lusions.
Fred, vent i pluja, el penetraran.
No serà fins la primavera
que gemegarà vida dins d'ell
i naixeran noves fulles, nous fruits.
Seure al banc i veure com l'arbre
va perdent les fulles és patètic,
però és ple de poesia.
És una estampa de la vida.
Hi ha persones que després de la seva tardor
no saben veure ni trobar la seva primavera.
Quan la persona perd les il·lusions
només queda una soca amb arrels...
I tindrà fred, li faltarà amor,
tindrà set, sense somriure, o potser ni això...
Però ara cada fulla és un poema,
una barca per viatjar
al cor del mot.

onatge