Ai... Què n'era de fàcil!!

Un relat de: Ona al mar

Hi havia una vegada un home solitari que passava moltes hores llegint. Sempre inquiet, qüestionava tota informació que arribava a les seves mans, buscava més dades, investigava sobre el tema, fins que arribava a tenir una idea prou clara com per poder-la explicar i defensar en una xerrada.

Però el nostre amic es trobava que quan volia enraonar d'aquests nous temes sobre els que havia llegit i après, no tenia amb qui fer-ho. Els seus familiars, amics i coneguts no li seguien les converses i li deien que es complicava massa la vida amb coses que no li servien per fer diners.

Va començar a escriure i a compartir amb el paper allò que l'inquietava, allò que l'emocionava,... Allò que sentia i que ningú més savia. Aquesta intimitat silenciosa va despertar-li un nou sentiment de felicitat, perquè podia ser ell mateix i no li calia cap màscara per expressar-se. Escriure el feia feliç.

Un dia va anar a passejar per la platja, i mentre arribava la inspiració amb el sabor salat de la mar, s'enyorava de no tenir una dona a qui estimar... Una parella que incondicionalment s'estigués al seu costat i s'estimés el seu cor, la persona que era, tal i com era. Les dones, igual que les ones que ara ballaven al seu davant, se li acostaven i se li enretiraven, però mai es quedaven...

- Ai...! - sospirava de tant en tant - On podria trobar-la??...

En acabar la pregunta, el vent va decidir ajudar-lo a esbrinar la resposta i, bufant una mica més fort, va fer que una ona saltés al seu damunt! El suau salpicar de l'aigua a la seva pell, va ser com un dolç despertar al secret que havia estat buscant. I va ser llavors quan va comprendre que la forma de poder quedar-se al costat d'una dona era acariciant-la amb tendresa, acceptant-la tal com era, estimant-la només amb el cor i respectant-la completament, és a dir, sense dirigir-la, lligar-la o afrontar-la, perquè d'aquesta manera només s'aconseguia que, com feien les ones, marxessin per on havien vingut o que l'esclatessin al damunt, deixant-lo tan xop com plantat. Es va alçar i, donant-li les gràcies a la mar i al vent, va exclamar:

- Ai... Què n'era de fàcil!!

Comentaris

  • He quedat alucinat!! Un poema genial.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 28-05-2009 | Valoració: 10

    M'agrada molt aquest poema, crec que és preciós, m'hi he sentit molt identificat.

    Ai, pobre noi que rondes per les platges, i que et sents tant pròxim a la lectura... i les onades que et trenquen la felicitat solitària... Quina vida!!

    Insisteixo: m'ha agradat molt el poema, t'hauré de llegir més sovint.

    Una abraçada!!

  • Estimar no és...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 22-03-2008 | Valoració: 10

    ...posseir, ni el que volem és el que desitgem sinó el que volem en realitat, és trist adonar-se d'això però un filòsof o un escriptor es casa amb la paraula.
    Vicent.

  • Bona metàfora, ...[Ofensiu]
    rnbonet | 22-03-2008

    ...xicon/xicona!
    Sí, és fàcil tot; tan fàcil com que una ona et mulle... però, recollons! que complicat resulta de vegades!
    Salut i rebolica!
    PS.- Gràcies per la col·laboració "primaveral".

  • ¿fàcil?¿difícil?[Ofensiu]
    Epicuri | 01-10-2007

    També crec que les respostes les dú el vent. I tamé se les endú.

    Un relat salat, amb la fondària, la magestuositat de la mar i la salvatge , tendra llibertat i frescor de les Ones, a la mar.

    Carícies d'ones i/o tempestes. ..A la mar com a l'amor, es fàcil rebre allò que sents i dones.

    ¡que n'és de fàcil! :-) :-X

  • bonic[Ofensiu]
    Karles | 17-08-2007

    el dolç art de la carícia és un bon senyal d'estima. no el perdis!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ona al mar

Ona al mar

5 Relats

40 Comentaris

6858 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
"He somiat..."

La immensitat de la mar
que em retorna i m'arrabassa
la meva força, el meu alè,
però no el desig d'amar.

Del somni he pogut esbrinar
que una il·lusió no es desbarata,
ni podrà endur-se-la el vent,
si mai deixo de navegar.

Ona_@hotmail.com